El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromés és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.

Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

El govern espanyol sembla que no autoritza l’enduriment de les condicions del confinament d’Igualada i les poblacions de la conca d’Òdena –i dic ‘sembla’, perquè el caos en la gestió de la Moncloa ja ha arribat a tal punt que el govern català assegura no saber del tot què en diu l’autoridad competente

En la conferència de premsa d’ahir el conseller Buch va ser molt contundent. Va demanar en veu alta per què el govern espanyol ‘no accepta les mesures més dures, que segur que seran més dràstiques però que a la vegada seran més efectives que les que pren ara mateix el gobierno de Espanya. Aquesta és la pregunta que ens hem de fer, aquesta és la pregunta que ens fem’.

N’hi ha, però, una altra, de pregunta possible, una pregunta a fer no pas al govern espanyol sinó al govern català: i per què no les apliqueu directament, com a govern, aquestes mesures si esteu convençuts, com ho estem tots, que són les adequades i les necessàries per a evitar la pèrdua de més vides humanes?

La resposta, òbvia, és que el govern no vol provocar un conflicte amb els seus funcionaris i amb el govern espanyol desobeint ordres. El matís, en tot cas, seria entre un ‘no es vol’ i un ‘no es pot’. Enfront d’això no invocaré ara que aquest govern va arribar amb el mandat de restituir el govern legítim i seguir el camí a la república. Però tampoc no passaré per alt que entre això i obeir sense més ni més, resignadament i amb impotència, ordres absurdes que fan perillar la vida dels ciutadans hi ha un abisme.

El govern de Catalunya sap perfectament que no tan sols cal mantenir el confinament de la conca d’Òdena sinó que cal tancar avui mateix, si més no, l’àrea metropolitana de Barcelona i adoptar polítiques de contenció arreu. Sap que cal aturar els trens i avions amb passatgers que encara ara continuen arribant. Sap que s’ha d’aturar tota l’activitat que no siga essencial, absolutament tota. Sap que cal fer tests en massa i que per això ha d’adquirir-los on siga. Sap que ha de protegir l’economia de les persones, de les famílies i de les empreses. I sap que fent aquestes coses i unes quantes més, aquelles que recomanen els magnífics experts que tenim, la situació serà duríssima però no serà la catàstrofe que ens caurà al damunt si no ho fa.

La pregunta, doncs, és per què no s’atreveix a fer-ho. Pot passar, és evident, que el cos de Mossos d’Esquadra es negue a complir les ordres del govern de Catalunya. Pot passar que els professionals de la sanitat es neguen a complir les ordres del govern. Pot passar que les policies municipals es neguen a complir les ordres del govern de Catalunya. Pot passar que alguns batlles es neguen a complir les ordres del govern. Pot passar que els jutges invaliden les ordres del govern de Catalunya. Pot passar que el govern espanyol envie l’exèrcit contra el govern de Catalunya. Sí. Pot passar. Però si això passa qui haurà de respondre després de la catàstrofe humana que tindrem ben segur serà l’autoridad única, encara amb més raó que no pas ara. No tan sols per no haver fet allò que calia, sinó per haver impedit de fer allò que calia a qui ho sabia, amb les greus conseqüències que se’n deriven.

Tor això podria passar o no. Però una cosa és segura: continuar amb aquesta política de dir bones paraules i mirar de convèncer amb la raó ja no val, perquè ja no n’hi ha prou. Els discursos plens de raó del govern i de la classe política catalana, inclòs el que va fer ahir el president Puigdemont, són discursos que, em sap greu dir-ho, tan sols posen en relleu i accentuen la impotència del govern, que és la impotència que sentim tots nosaltres com a societat. I els dies passen i les hores passen i l’obediència a unes ordres absurdes, gairebé criminals, amenaça de transformar el govern català, encara que no ho vulga i encara que tots els seus membres no s’ho meresquen com a persones, en còmplice. En còmplice de fet.

Que les decisions necessàries no són fàcils de prendre ni tan sols tècnicament ho sabem tots. Que és senzill d’escriure això des del balcó de ma casa ho puc acceptar –tot i que no ho és, ni tan sols personalment. Que fa pànic afegir més caos encara al caos és comprensible i raonable. Però quantes hores més necessitarem per a fer el que cal, en vista que la gestió que fa el govern d’Espanya és horrible i té conseqüències nefastes, mortals i inacceptables?

No ho dic jo. Ho diu la premsa internacional (The Guardian: ‘Com pot ser que la reacció d’Espanya al coronavirus haja estat tan equivocada?‘; The Telegraph: ‘Per què la ràtio de mortalitat és tan dolenta a Espanya‘. Le Figaro: ‘Espanya camina cap a una situació de pèrdua del control‘; South China Morning Post: ‘El fosc quadre del coronavirus espanyol: la pista de gel és ara un dipòsit de cadàvers i troben morts abandonats en clíniques d’avis‘; La Stampa: ‘A Madrid deien ‘no ens passarà a nosaltres’ i el virus els ha castigats‘. Frankfurten Allgemeine Zeitung: ‘Morts en les residències espanyoles: com pot passar això en un país modern?‘).

Ho diu la premsa espanyola i tot, quan la lucidesa se sobreposa al nacionalisme. I us recomane molt de llegir aquests dos articles. El Economista: ‘El Ministeri de Sanitat va fallar en el moment clau de la pandèmia‘; El País: ‘L’epidèmia s’estén per Espanya de manera més ràpida i àmplia que a Itàlia‘.

Ho diu Carlos Sánchez Mato, responsable de polítiques econòmiques d’Esquerra Unida en aquesta entrevista que li fa avui Andreu Barnils i on assenyala amb el dit l’ala neoliberal del PSOE, les ministres Calviño i Montero, i afirma que el centralisme ‘no és que no serveixi de res, és que és contraproduent’.

Però ho diuen sobretot els científics que han elaborat informes tan decisius com el que va explicar en exclusiva VilaWeb despús-ahir. Aquest és el gràfic que presenten explicant que el confinament i l’aturada total d’activitats pot frenar una tendència que si no s’atura acabarà produint dos-cents mil morts. No cal sinó mirar-lo.

Amb aquest panorama, cal recordar al govern de Catalunya que ser lleial no significa ser cec i que la primera responsabilitat que té és defensar tots els ciutadans de Catalunya al preu que siga, no pas defensar l’estatus de la Generalitat. El dilema no és nou, ja ho sé. Els clàssics romans i grecs ja van haver d’enfrontar-se a la decisió ètica, moral, política, que ara mateix ha d’estudiar el govern de Catalunya. I per això a palau han de saber que si no adopten amb valentia i sense miraments les mesures que ells saben positivament que són les necessàries també seran ‘còmplices per consentiment de la tirania’. I ho dic així per fer servir la vella, ajustada i venerable fórmula de la república romana.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.