El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

‘En les crisis noto que hi ha un excés de pessimisme, i això no és mai bo’, deia fa uns quants dies el catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra Oriol Amat, tot comentant el seu llibre recent L’ampolla mig plena. Aprendre de les crisis i dels que ho fan millor (Pòrtic; avançament a VilaWeb del dia 27.6.20). Si el seguiu a Twitter, veureu que les seves piulades –fins i tot enmig de la pandèmia– sempre recullen algun aspecte positiu de tot això que passa. I em sembla bé. Jo estic d’acord que tenim una tendència a l’excés de pessimisme. Per això, els qui veuen el got mig ple són un contrapès necessari al pessimisme majoritari que ens envolta en tot moment i als qui juguen a fer de catastrofistes, els anomenats experts o els mitjans de comunicació.

Hi ha un fet ben recent que em sembla que il·lustra molt bé que el fet negatiu sempre té més requesta que no el positiu. Fet, que a mi, em resulta incomprensible. Quants dies fa que parlem de Nissan? Quant s’ha escrit i s’ha parlat del tancament de l’empresa? Hem produït quilòmetres de tinta virtual i hores de ràdio i televisió, plorant. D’acord, és un fet important per a l’economia catalana, molt negatiu. Però després ens assabentem que Seat farà una inversió de 5.000 milions a Catalunya, cosa molt important i de signe positiu. I… quant se n’ha escrit i dit, d’això? És clar que se n’ha parlat, però molt i molt poc si ho comparem amb Nissan (podeu llegir avui mateix a VilaWeb un reportatge dedicat de Seat). Potser ens ho hem de fer mirar, tot i que em temo que no servirà de res. Quina pena que no hi hagi més gent que pensi com Winston S. Churchill, que deia: ‘Sóc optimista, perquè no sembla de gaire utilitat ser qualsevol altra cosa.’

També crec que s’ha parlat poc dels esforços que s’han fet a l’àmbit privat per ajudar els qui ho passaven malament. No em refereixo a la sanitat, sinó a l’economia. Ni tampoc s’ha parlat prou de l’ajut que tants i tants voluntaris han dedicat als qui més ho necessitaven. Hi ha un feix de persones i organitzacions que s’han mobilitzat i que ningú no ho sap, perquè els mitjans no se n’han fet ressò. Ells han ajudat a fer que la roda no s’aturés: alguns per altruisme, alguns perquè l’alternativa de no fer-ho podia ser pitjor. Però la comunicació sempre ha estat deficitària.

Aquí podríem encetar un meló ben gros. El de la comunicació corporativa, probablement un dels aspectes que més han de millorar a les empreses i que poden ser una sortida natural a molts nois i noies que estudien periodisme o n’han estudiat. En moments com aquests, trobo a faltar algú que m’expliqui quina feina es fa per sortir del pou, els petits èxits que assoleixen dia rere dia tantes pimes i que les fan més fortes. Són aquelles que saben que el cost és alt, però que paga la pena. Però aquí topem amb un problema de cultura. La comunicació és una de les despeses que s’eliminen primer, quan comença la retallada. Quin error!

Potser per això m’ha sorprès de rebre avui una nota de premsa on es diu que les associacions i organitzacions de la comunicació també han aportat un gra de sorra a aquest moviment d’ajut entre els privats. Al portal Agenciasdecomunicacion.org, per exemple, s’han centrat a donar suport al sector: han creat contingut d’interès específic per als professionals, han escoltat les necessitats de les empreses i les han assessorades sobre les millors eines, d’una manera totalment altruista. ‘La comunicació empresarial encara no es valora prou a Espanya i, en cas de qualsevol sotrac econòmic, les empreses prescindeixen dels seus serveis de comunicació. No obstant això, en un moment com el del confinament, la comunicació corporativa pels canals en línia i els mitjans de comunicació han estat clau per a mantenir-se en contacte, tant amb clients com amb l’equip’, diuen els experts del portal. Que, diguem-ho tot, és una entitat catalana sense ànim de lucre que té per objectiu assessorar les empreses en la comunicació i facilitar la recerca del seu partner ideal.

Sabem quants propietaris, per iniciativa pròpia, han alleugerit els lloguers que cobraven, sigui amb moratòries, retallades o condonacions? Que potser ho han fet per no acabar amb el local buit? És possible, però ho han fet. Quants administradors de finques han mitjançat per iniciativa pròpia per aconseguir pactes entre propietaris i llogaters, sense que s’hagi sabut? Quantes pimes han fet donacions a institucions sanitàries? Quantes empreses han continuat prestant servei als seus clients no cobrant a qui no podia pagar? Les més grans ho han airejat, fins i tot com a eina de màrqueting, però quantes pimes ho han fet i no ho sabem?

Potser anima veure que no tothom es deixa endur pel pessimisme. A l’editorial d’Alternatives Econòmiques de juliol-agost, titulat ‘Les condicions de l’optimisme’, l’autor, Christian Chavagneux, reflexiona sobre la situació a França, a la qual l’FMI pronostica una caiguda gairebé tan forta com a Espanya per al 2020. I l’acaba amb aquesta frase: ‘Hem de donar suport als joves, als més modestos i ajudar les empreses a digerir les seves pèrdues, tot dins d’un marc imperativament més ecològic. La probabilitat que França en surti menys malparada del que es preveu no és zero.’ Jo en aquests moments ho subscric també pel que fa a l’estat espanyol. Només hi ha un punt que em fa dubtar en la comparació: l’esforç que ha fet l’administració en un país i en un altre. Al mateix editorial es diu: ‘Com a Itàlia i Espanya, la proporció d’hotels i restaurants, la cultura i el turisme és alta a França, són sectors especialment afectats. Haurem de veure si l’estiu pot compensar les pèrdues. Finalment, cal remarcar que Alemanya ha proporcionat un suport pressupostari de 7,5 punts percentuals del PIB, es troba al voltant de 4,5 punts a França i Itàlia, i 3 punts a Espanya…’. Ve-t’ho aquí.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.