Gonçal Oliveros: “No sabia que hi hagués una relació tan íntima entre Eugènia Gay i Ciutadans”

  • Entrevistem el candidat a degà del Col·legi de l'Advocacia de Barcelona · Parlem del seu perfil, poc conegut fins ara, de la seva visió del col·legi i de la gestió de l'actual degana

VilaWeb
Josep Rexach Fumanya Júlia Partal (fotografies)
23.05.2021 - 21:50
Actualització: 23.05.2021 - 23:34

Un total de cinc candidatures es presenten a les eleccions de la junta de l’Il·lustre Col·legi de l’Advocacia de Barcelona (ICAB) que es faran el 3 de juny. La batalla sembla servida entre l’actual degana, Maria Eugènia Gay, que encapçala l’opció continuista, i la candidatura de Gonçal Oliveros, que compta amb una llista on hi ha l’ex-jutge Elpidio Silva i uns quants advocats mediàtics que li han donat suport extern. Els van penjar l’etiqueta de llista independentista, però sempre l’han rebutjada. Asseguren que a la candidatura hi ha varietat ideològica i que es defineixen com a progressistes. Entrevistem Oliveros per parlar del seu perfil –poc conegut fins ara–, de la seva visió del col·legi i, sobretot, de la gestió de l’actual degana.

Qui és Gonçal Oliveros?
—Sóc un advocat generalista, de barri. Al despatx gestionem els casos més essencials i normals que poden passar a la majoria de la gent. Un contracte d’arrendament, un divorci, una herència, un accident de cotxe, la compra d’un pis, la declaració d’un petit negoci, una reclamació administrativa… A banda això, faig torn d’ofici penal. De fet, els casos més importants que he tingut són de dret penal. Com que vaig ser el creador de la secció de medi a l’ICAB, en uns anys en què molts empresaris eren perseguits per delictes ambientals, vaig gestionar uns quants casos d’aquesta mena. També vaig ser un dels molts advocats que van treballar al cas Nóos de Palma. I, possiblement, vaig ser el primer advocat a fer seure un general de l’exèrcit a la banqueta dels acusats.

Com va anar?
—Van obligar un noi que tenia asma a fer el servei militar i es va morir. Van indemnitzar la família, però el general va ser absolt per prescripció de l’acció penal. Ja havia passat massa temps.

Ja havíeu format part de la junta del col·legi amb Josep Maria Antràs.
—Sí, fa molts anys. Amb Antràs i amb el pare Gay, l’Eugeni.

Vau formar part de la junta del pare d’Eugènia Gay?
—Sí, perquè aleshores la junta es renovava a terços, i després a meitats. De manera que hi vaig entrar amb un degà i en vaig sortir amb un altre. Quan hi vaig entrar hi havia Josep Maria Antràs i vaig sortir-ne quan hi havia Eugeni Gay. Bé, encara hi és… Però jo no em vaig presentar amb Gay. Respecto molt l’Eugeni, però diríem que vaig estar més a gust amb el degà Antràs.

“Ara mateix l'ICAB no pinta res, no té cap poder, no apareix enlloc i no té cap transcendència”

En clau de poder, quina és la importància de presidir una institució com l’ICAB?
—La candidatura continuista vol aconseguir que el col·legi continuï sense ser important. Ara mateix l’ICAB no pinta res, no té cap poder, no apareix enlloc i no té cap transcendència. Llavors, per què hi ha aquesta batussa per a presidir-lo? Precisament perquè volen que continuï essent així. Nosaltres volem que l’ICAB sigui un sindicat, un lobby de protecció dels interessos professionals i fins i tot un club. Hi ha alguns drets a defensar que són més importants que uns altres. En diem drets fonamentals i aquesta és la nostra feina, defensar-los. Quan tu et pronuncies sobre això, inevitablement tens una implicació política.

Al vostre programa, el primer punt és precisament aquest, la defensa dels drets fonamentals com a obligació inexcusable de l’ICAB. En quins moments polítics recents heu trobat a faltar que l’ICAB es pronunciés?
—Home, mira si n’han passat, de coses. Quan els tribunals europeus de diferents països tomben de manera continuada i reiterada les peticions d’extradició del Tribunal Suprem espanyol, això ens ha de fer reflexionar sobre què passa. Sense fer cap afirmació apriorística, és evident que en vista d’això cal una anàlisi jurídica. O el cas de Pablo Hasel, que és a la presó per haver cantat contra el rei d’Espanya. I tens una comissària europea dels drets humans que diu a Espanya que hauria de modificar la tipificació del delicte d’injúries a la corona. Què s’ha de dir? No ho sé. Però el col·legi ha de dir alguna cosa sobre això. Puc imaginar-me què s’acabaria dient, però no es tracta de fer afirmacions a la babalà, sinó estudiades i després pronunciar-se.

Quin seria el pronunciament?
—No t’ho puc dir perquè seria una imprudència. S’ha d’estudiar. Però arran de la vulneració de drets, l’ICAB ha de pronunciar-se, evidentment. I n’hi ha més. Hem passat un any tots tancats a casa amb una limitació de drets fonamentals brutal, se n’ha parlat a tots els platós de televisió, n’han parlat tots els metges, però del col·legi, ningú. Que no en sabem, nosaltres?

Un altre moment: quan el col·legi va convidar el fiscal Zaragoza. Què va implicar per a la imatge de l’ICAB?
—Van donar una imatge sectària, tendenciosa i polititzada del col·legi. Van fer política, perquè van convidar una de les parts i prou. És inaudit. Això no ho va fer el deganat, sinó unes comissions, i el degà no pot prohibir-ho. Ara, també has de permetre que una altra comissió convidi Boye o Van den Eynde. I aleshores ho equilibres.

Hi ha un moment cabdal: la sentència contra els presos polítics. El col·legi no hi va dir res. Si haguéssiu estat el degà, què hauríeu fet?
—Estudiar-ho amb la junta.

“Trobo vergonyós que Eugènia Gay digués que l'aplicació del 155 era inevitable”

I personalment, què hauríeu fet?
—Si no em presentés a les eleccions, t’ho diria. Si em poso en mode degà, no puc fer manifestacions a la babalà. Però sí que trobo vergonyós que Eugènia Gay digués que l’aplicació del 155 era inevitable. Vergonyós no pel contingut, sinó per la manera. Si haguessin fet un estudi rigorós i haguessin conclòs que era inevitable, jo hi hauria estat en desacord, i ja està. Però és inadmissible sortir i dir una frase i prou. Que ella s’ha manifestat públicament en uns quants actes com a espanyolista, unionista i contrària a la independència, és evident. Ho ha fet. Però aquest no és el motiu per a rebutjar que sigui quatre anys més la degana de l’ICAB. El motiu és que ha fet política de manera descarada, sense cap ni peus i ha perjudicat la institució.

Dieu que la candidatura d’Eugènia Gay és l’establishment. Per què?
—És l’establishment perquè és filla d’un degà i ella és degana; perquè a la seva candidatura hi ha la filla d’un altre degà; perquè hi ha força gent que ja hi era al mandat anterior; i perquè n’hi ha que, si bé no hi eren, són companys de despatx d’uns altres que sí que hi eren. Han canviat un membre d’un despatx per un altre membre del mateix despatx. Són els mateixos interessos i els mateixos grups de gent. I també són l’establishment perquè procedeixen dels despatxos que tradicionalment han concorregut a les eleccions. Però fins ara ho feien separadament. Era una guerra d’amics, per dir-ho d’alguna manera. Aquesta vegada s’han ajuntat tots sota el paraigua de la candidata. Per això, Gay creia que faria un Florentino Pérez i que no hi hauria eleccions perquè tothom era a la seva candidatura.

“No som una candidatura independentista perquè no ho podem ser. Són unes eleccions al col·legi d'advocats, no al parlament”

Sou una candidatura independentista?
—No. En primer lloc, no som una candidatura independentista perquè no ho podem ser. Són unes eleccions al col·legi d’advocats, no al parlament. La república catalana no és en joc al col·legi d’advocats. En segon lloc, no ho som perquè hi ha membres de la candidatura que han dit públicament que no són independentistes o perquè se sap que no ho són. De la mateixa manera et dic que és una candidatura que defensarà a peu i a cavall els drets fonamentals i que podria ser una candidatura progressista, encara que aquest adjectiu ha perdut molt de valor.

Us ha molestat que us pengessin l’etiqueta de candidatura independentista?
—En un primer moment, no; ara sí. Em molesta que em pengin l’etiqueta de candidatura independentista perquè és un estigma discriminatori. Em podrien dir que no en sé, que no estic preparat, que sóc un aixafaterrossos, però que em diguin que no puc ser degà perquè sóc independentista, que ho sóc, és equivalent a dir-me que no puc ser degà perquè sóc jueu. O perquè sóc negre. O, en el seu moment, perquè sóc una dona. És sectari, discriminatori i indignant. Em molesta la utilització que fan d’aquesta etiqueta. I tots els mitjans que m’han posat aquesta etiqueta ho han fet per allunyar de nosaltres els votants. I això es fa per donar suport a l’altra candidatura. És fet clarament amb la intenció partidària de negar-nos el dret de ser escollits pel fet de ser independentistes; al marge que no ho siguem.

Creieu que la manca de concreció ideològica us pot anar en contra en el sentit que no mobilitzeu, per exemple, els votants independentistes?
—És possible. Però el cap hi és per a fer-lo servir. Apel·lo la gent a rumiar una mica. Entre fer les coses bé i fer-les malament, hi ha una gran diferència, oi? Renyar en públic el president del parlament, permetre que vingui el fiscal Zaragoza tot sol, dir bajanades com que el 155 era inevitable, són coses ben diferents de parlar d’una manera professional sobre què passa quan tants tribunals europeus tomben les ordres d’extradició contra Espanya o què passa quan una comissària de drets humans diu que cal revisar un delicte a Espanya. Entre l’una actitud i l’altra, la diferència és com el dia i la nit.

Us va sorprendre que Carrizosa demanés el vot per Gay des de la tribuna del parlament?
—D’entrada, respecto les opinions de tothom. Però no sabia que hi hagués una relació tan íntima entre la candidata a la reelecció i Ciutadans. Francament, m’ha sorprès. Com que el col·legi és molt recelós a fer debats, vistes les circumstàncies ens podrien convidar al parlament i allà ens deixarien debatre.

També dediqueu un punt a la defensa del català perquè assenyaleu que té una presència insuficient als tribunals. Què hi podeu fer si no és un requisit?
—Això sempre s’ha enfocat pressionant els companys, els advocats, perquè el facin servir. Jo ho faig tot en català, però si et toca un determinat jutge, per molt militant que siguis, defenses els interessos d’un senyor que vol cobrar. Llavors, per què no ho fem al revés? Anem a cercar els jutges i els funcionaris del jutjat perquè siguin ells qui el facin servir. Si ho normalitzes, a aquell advocat que vulgui exercir en català li serà més fàcil. El català hauria de ser un requisit, però no depèn del col·legi.

Hi ha jutges que ofereixin un tracte diferent segons la llengua en què els parlin?
—Podria ser que sí i podria ser que no. D’entrada pot ser que no ho entenguin si presentes un recurs en català. Quan fas un escrit senzill, no ve d’aquí, però quan has d’emprar una finor jurídica més acurada i el cas requereix més tacte, si creus que qui et llegirà potser no entendrà tot allò que expliques, t’acabes frenant. Per això, per normalitzar el català, cal insistir als jutges i als funcionaris. I, si cal, donar-los eines. Si necessiten un traductor, pagar-lo. S’ha d’intentar. Com els retards en la justícia, que els hem normalitzat. Hem normalitzat que un judici comenci una hora i mitja tard.

I com se soluciona?
—Volem fer un estudi econòmic per saber quant costen al país aquests retards. Perquè l’espera afecta advocats, procuradors, testimonis, pèrits, policies… Milers de persones que cada dia perden hores i això es pot quantificar. Amb aquesta anàlisi veurem jutges que continuaran assenyalant el judici a les 11.00 i arribaran a les 12.00 amb el cafè amb llet a la mà, però n’hi haurà que diran que això ha de canviar. I quan un ho faci, el del costat potser considerarà que cal deixar de fer el pòtol.

“A la nostra candidatura no hi ha cap despatx que passi de cinc advocats”

Un dels problemes de les eleccions a l’ICAB és la baixa participació. Creieu que és imprescindible d’augmentar-la per tenir possibilitats de guanyar?
—Imprescindible no ho sé, però que ens convé, segur. Els companys que es presenten a la candidatura continuista són setze. Si són en despatxos on n’hi ha deu o vint, ho multipliques per setze i això ja és una bona xifra. I si cadascun té tres amics o quatre, abans de començar la campanya ja tenen un bon avantatge. A banda, són els despatxos que tradicionalment voten. A la nostra candidatura, en canvi, no hi ha cap despatx que passi de cinc. Aleshores, fem campanya a la Ciutat de la Justícia, on hem repartit el nostre programa. Hem fet xerrades a Arenys de Mar, a Vilanova i la Geltrú… Perquè cal convèncer de la utilitat de votar.

Què més proposeu?
—També intentarem que hi hagi un conveni específic per a l’advocacia; per als autònoms i els petits despatxos, retornarem en serveis allò que es cobra en quotes, com ara organitzar una bona borsa de treball o estimular els cursos sense pensar que som els competidors de la UPF. Falten cursos útils, com ara oratòria, comptabilitat, comunicació no verbal… Són cursos que s’havien fet fa temps i que s’han deixat de fer. També instaurarem el vot telemàtic. I lluitarem perquè es rebaixi l’IVA dels serveis jurídics al 10%, perquè considerem que és essencial. Un particular ha de pagar un 21% d’imposts si vol posar un plet de divorci? En la mateixa línia, creiem que cal dignificar els horaris del torn d’ofici i s’ha d’equiparar al salari mínim interprofessional. Batallarem amb la conselleria, el ministeri i qui calgui. I si això no s’arregla, demanarem que les percepcions del torn d’ofici siguin exemptes d’IRPF. Ja que fas un servei públic i que és mal pagat, almenys que sigui exempt de la declaració de la renda.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any