Gibraltar o la derrota implacable del nacionalisme espanyol

De fa unes quantes hores, a La Línea de la Concepción, uns operaris desmunten el pas fronterer que travessa l’istme de Gibraltar. Vist de prop, l’espectacle no té res d’extraordinari: bastides, màquines, homes amb jupetí reflector que treballen de nit i de dia per tenir-ho tot a punt el 15 de juliol. Però, vist amb una mica de perspectiva, és un dels esdeveniments més considerables que han passat a la península en molts anys. La frontera de Gibraltar –“la Verja”, com en diuen els espanyols, amb aquella majúscula que adquireixen les coses quan fa un segle que no es mouen i en un clar intent de rebaixar el que realment és– deixa d’existir. S’ha acabat. I no, precisament, perquè Espanya haja recuperat el penyal. És, per tant, un fet molt simptomàtic, car aquesta és una de les obsessions més llargues, més estèrils i més reveladores de la història d’Espanya i del nacionalisme espanyol.

Convé recordar els fets. Aquesta tanca la van posar els anglesos el 1909, per raons de lluita contra el contraban, que deuen ser les raons més honestes que hi ha hagut mai en aquella frontera. Qui la va convertir en un mur i en una barrera tancada va ser Franco, el 1969, quan va ordenar de barrar la porta de la banda espanyola, convençut que ofegaria la colònia i que els gibraltarencs –afamats i penedits– acabarien demanant a crits de ser espanyols. Però va passar exactament la contrària: la gent no s’enamora de qui li tanca la porta als nassos, i tretze anys de setge absurd van fabricar allò que tres segles de sobirania britànica no havien acabat de forjar: un poble, un nacionalisme, el nacionalisme gibraltarenc. El 2002, quan els demanaren si volien una sobirania compartida entre Londres i Madrid, el 99% dels habitants del penyal van votar que no. Noranta-nou.

Han passat els anys, però finalment –i enmig de la gran complicació que es deriva del Brexit– ha arribat un acord europeu que, per més que Espanya el vulga presentar com un triomf, no ho és en absolut. La frontera no cau perquè Espanya haja guanyat res. Ben al contrari: la frontera cau perquè Espanya –i el nacionalisme espanyol– han desistit, finalment, de la seua obsessió. El tractat que se signa a Brussel·les aquesta setmana no “torna” el penyal a Espanya: simplement, trasllada els controls de la frontera a l’aeroport de Gibraltar, facilita la vida als quinze mil treballadors que la travessen cada dia i deixa la qüestió de la sobirania exactament allà on l’havien situada els britànics el 1713, quan es va signar a Utrecht un paper que a Espanya sempre ha fet més ràbia que no efecte, i que els catalans –per la part que ens toca– hauríem de recordar més sovint. Tres segles reclamant una roca i el resultat final de tanta obsessió serà un simple acord duaner. Hi ha fracassos sorollosos i fracassos silenciats i aquest, per més que el vulguen dissimular i fer emmudir, és dels més grossos que ens podíem imaginar no fa pas tant.

I no s’hi val a dir –com si ara això ho canviàs tot– que la decisió de Madrid respon al realisme, o al pragmatisme, o a qualsevol d’aquestes parauletes que serveixen per a vestir adequadament la retirada. Si el 2026 és de sentit comú que la gent passe sense cues i que les famílies no visquen separades per una reixa, també ho era el 1969, i el 1982 i el 2014, quan encara es formaven cues de sis hores per culpa d’una rebequeria diplomàtica. El sentit comú no ha canviat; allò que ha canviat és que l’obsessió espanyola s’ha fet insostenible. Gibraltar no és espanyol, no ho ha estat en tres-cents anys i no ho serà en el futur. Però la novetat d’aquesta setmana és que l’estat espanyol, per primera vegada, actua com si això ho sabés i ho assumís d’una manera definitiva.

Per aquest motiu, als qui vivim en nacions que Espanya també considera parts indissolubles de la seua nació, l’episodi ens ofereix una lliçó que em sembla que no cal subratllar gaire. Les fronteres, els setges i els noranta-nou per cents tenen relació d’una manera que els espanyols no aprenen mai quan toca. Franco va tancar una frontera per a convertir en espanyols les víctimes de la seua reacció violenta i no va aconseguir res més sinó fabricar nacionalistes gibraltarencs. Això és gairebé una llei física, que si entre els nacionalistes espanyols hi hagués algú amb dos dits de trellat faria emmarcar i recordaria sempre. I ho dic perquè el Primer d’Octubre, per exemple, es va fer més que evident que la lliçó no l’havien apresa. Ells.

Però tant hi fa ara. Aquesta setmana, quan la reixa ja no hi siga, a La Línea hi haurà un pas obert, com n’hi ha tants a Europa, i un solar on durant cent disset anys hi va haver el símbol màxim de l’obsessió espanyola. I la cosa és que els símbols, quan cauen, generalment fan poc soroll. En canvi, avui fan soroll –i molt de soroll– les màquines dels desballestadors de la frontera, aquelles que simbolitzen la retirada espanyola. I què us diria jo? Per a un català és un soroll, aquest, molt agradable de sentir.

PS. Als lectors que encara no són subscriptors del diari, aquest estiu els oferim l’oportunitat de provar-ho. Durant dos mesos podran navegar sense publicitat, llegir tots els comentaris, rebre el correu de la nit, llegir abans el diari de l’endemà i, en general, servir-se de totes les funcionalitats que poden aprofitar els subscriptors en el dia a dia. És una oferta especial que us demane que proveu i que als subscriptors els demane que facen arribar als amics i coneguts. Si us interessa, aneu a aquesta pàgina i en menys d’un minut ho tindreu fet.