El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

El 23 de setembre de 2019 la Guàrdia Civil va detenir Germinal Tomàs de camí a la feina. L’estat repetia el 2019 el procediment de la tardor de 2017. Dues setmanes abans del referèndum, la bufetada repressiva del 20-S. Tres setmanes abans de la publicació de la sentència i les mobilitzacions del Tsunami Democràtic, detencions i acusacions de terrorisme contra els CDR. Aquell dia començava un calvari d’estricte control penitenciari –amb qui parla, per on es mou, què llegeix, quins hàbits higiènics té– i d’intervenció de totes les comunicacions orals i escrites. Mentrestant, televisions, ràdios i diaris en dilapidaven la imatge pública i en rebregaven la vida per atacar l’independentisme.

El 10 de gener de 2020, la sala d’apel·lació de l’Audiència espanyola va permetre que Germinal Tomàs sortís de la presó. No havien passat ni quatre mesos, però admetien que no hi havia res prou sòlid per a privar-lo de llibertat. Sense cap atemptat comès ni cap explosiu confiscat, l’acusació de terrorisme va caure per si sola. Tomàs va tornar a casa, però com explica en aquesta entrevista, la seva vida ja no és com era. El seu fons, però, no ha canviat. Durant la pandèmia del coronavirus va continuar treballant de tècnic de manteniment perquè la seva empresa era considerada essencial, i amb el CDR de Mollet repartia màscares de protecció cosides per ells mateixos: ‘Vèiem la sorpresa d’alguna gent quan els dèiem que les màscares eren dels CDR, segurament no s’ho esperaven perquè la manipulació els diu que els CDR són dolents.’ Recentment ha hagut d’entomar un nou cop: la seva parella actual també ha estat encausada al mateix cas. Hi havia nervis per què podia passar, però la declaració va durar menys de dos minuts i es va resoldre amb la sortida en llibertat sense mesures cautelars. L’endemà, Germinal Tomàs es va reunir a VilaWeb i va parlar de tot el trasbals viscut.

Com us ha afectat la detenció i l’estada a presó a la vida quotidiana?
—Ja no vaig tan tranquil pel carrer, sempre vigilo, penso si em segueixen o no… En el fons és igual, però em molesta. Voldria acostar-m’hi i dir: ‘Ja que em seguiu, anem a fer un cafè i com a mínim ens podem saludar.’ Vaig arribar a pensar que, com que vam ser mediàtics, la gent em reconeixeria pel carrer, però he estat molt més tranquil d’allò que m’imaginava. A la feina no vaig tenir cap problema. La gent em va donar suport des del minut zero, i l’empresa també. Van posar totes les facilitats.

I emocionalment, com ho porteu?
—Després d’haver sortit vaig demanar a la feina de poder tenir uns dies per a acostumar-me a la realitat, però després vaig reprendre la rutina. Mentalment he estat molt fort i no m’ha afectat gaire. Aquests darrers dies he estat neguitós per la situació de la meva parella.

Per què ho dieu?
—Ella és un dels nous encausats, l’Esther.

Com ho ha viscut?
—Fatal. Va ser una sorpresa per a tots. No ens esperàvem que encausessin ningú més, pensàvem que això moriria a poc a poc fins que s’acabés la instrucció. Tampoc no tenim clar quin és motiu d’afegir quatre persones més, no té sentit. Les declaracions van ser molt ràpides i han sortit sense mesures cautelars. Si realment ens consideren terroristes, què fem al carrer? No té cap sentit. Però rebre una citació de l’Audiència per a declarar acusada de terrorisme no és agradable. A totes les noves encausades les acusen pel fet de ser amics nostres.

I la família com ho viu?
—M’he divorciat.

—Ja venia d’enrere, però el fet d’haver estat a presó no ha ajudat gens. Ara visc amb el meu pare, que va ser el meu punt de connexió amb la realitat quan era a la presó. Ell va ser qui va gestionar-ho tot i es va moure. La meva filla, de quinze anys, va patir fins que em va visitar la primera vegada. Li va anar molt bé visitar-me, va veure que físicament i mentalment estava bé. A partir d’aquí es va tranquil·litzar i va poder fer una rutina més o menys normalitzada.

Manel Tomàs: ‘Em controlen el telèfon, als familiars també ens criminalitzen’

El dia de la detenció la família era a casa?
—Hi havia la meva filla i la meva ex-parella, es van espantar molt. El nen no hi era. La nena va donar una resposta a la Guàrdia Civil que els va deixar parats. Li vaig dir que m’acusaven de terrorisme i va cridar: ‘Però quina merda és aquesta?’ La Guàrdia Civil la va apartar i a partir de llavors vaig estar sense ella. En vaig parlar amb les altres encausades i sembla que tots els fills van reaccionar de manera similar.

Com va ser la detenció?
—Em van detenir fora de casa quan anava cap a la feina. Em va encanonar amb la pistola i em van cridar l’alto. ‘I això per què és, si vaig a treballar?’, vaig dir. I la resposta va ser: ‘A mi m’és igual que vagis a treballar’. L’escorcoll va durar unes cinc hores, però el tracte va ser correcte.

Què vau pensar quan vau saber que us investigaven per terrorisme?
—El fet d’anar a una manifestació i protestar ja pot ser terrorisme. La paraula ‘terrorisme’ a peu de carrer és una cosa molt concreta, però a nivell legal no ho és. Deixa un camp tan obert que senzillament sent activista et poden acusar de terrorisme. Actualment és molt fàcil acusar algú de terrorisme. Després, el recorregut que pugui tenir és una altra cosa.

Com va ser el trasllat cap a Madrid?
—El moment més dur és quan et deixen als calabossos de Tres Cantos. Estava sol i no sabia quina hora era, me’n feia una idea aproximada pels àpats. El trajecte el vam fer en cotxe, amb un guàrdia civil a cada costat. Tenien una actitud amistosa i anaven xerrant. Un d’ells fumava una cigarreta electrònica i, com que jo també en fumo, en vam parlar una mica. Va haver-hi un moment que van comentar que sabien que m’agraden els videojocs i, com sabien que jugava amb els amics a un joc de tancs, un d’ells em va explicar que havia estat a l’exèrcit.

Us va sorprendre que el jutge ordenés l’ingrés a la presó?
—Ara veig que qualsevol activista pot ser acusat de terrorisme per fer qualsevol cosa que el jutge pensi que pot anar en contra de l’estat, però va ser una sorpresa. Pensava que ens portarien a allà, declararíem i tornaríem a casa. Potser amb una multa o qualsevol cosa per ser activistes però, és clar, ens acusaven de terrorisme. Dels altres no en sabia res perquè estava aïllat.

Quan us vau trobar?
—Al mòdul d’ingressos. ‘Banda organitzada’, deien. Increïble. N’hi havia alguns que coneixia o que havia vist alguna vegada, però la resta no sabia qui eren.

Després us van separar?
—Sí, cadascú va anar a un mòdul diferent. Em vaig assabentar per gent del mòdul que hi havia dos companys en aïllament, però vam trigar un mes i mig saber qui eren. Era molt difícil trobar-nos. Amb el Ferran Ros coincidia a missa. Jo no sóc creient, però el capellà era un bromista, era més un espectacle que una missa.

Com era el vostre mòdul?
—A l’entrada em van fer alguna broma: ‘No tindràs una mica de C-4 als mitjons?’ Però després em van tractar molt bé. Van veure que el nostre tarannà no era ni de buscar brega ni de fanfarró, i ens van acollir. Sempre hi ha la por de la presó perquè penses que és on són els ‘dolents’, però quan els coneixes veus que molts no tenien cap altra opció que robar per menjar. Hi havia molta gent per robatoris i qüestions de droga. Vaig estar amb empresonats de Resistència Gallega, que havien vist a la televisió que anàvem a Soto del Real i ens esperaven per fer-nos una acollida. Em van posar de company de cel·la un madrileny republicà que estava molt bregat, havia entrat a quasi totes les presons de Madrid. Em va donar unes quantes indicacions de com sobreviure a la presó.

Resistència Gallega, la insòlita organització armada que no reivindica ningú

I amb els funcionaris de presó? Cap incident per ser independentista català?
—He perdut la por de ser a la presó. Al principi em van fer algun comentari, crec que per mesurar-nos i veure com reaccionàvem. Tant bon punt van veure que no anàvem amb ganes de brega i que si podíem ajudar, ajudàvem, vam estar bé. Vaig arribar a parlar de política amb algun d’ells a la cua del menjador. Deia que ell votava Vox, però que ens estàvem menjant un paquet que no era nostre. Ells mateixos se n’adonaven.

Tot i no ser en règim d’aïllament vau tenir molts problemes per comunicar-vos amb l’exterior.
—Vaig estar gairebé un mes i mig sense poder trucar ningú i, com que estàvem en règim FIES, teníem dificultats per a enviar cartes. Eren dues cartes setmanals i trigaven moltíssim. Les entregaves, les revisaven, i trigaven un mes abans d’arribar a la destinació. I després, un mes més per rebre’n. Fins que no vaig aconseguir les factures originals dels telèfons no em van autoritzar les trucades.

Quina informació us arribava de fora?
—Que hi havia molta gent recolzant-nos. No m’arribava a imaginar el volum de gent que era.

El vostre pare va explicar quan éreu a la presó que us havien criminalitzat per ser d’una família de conviccions anarquistes.
—La meva vena lluitadora ve des que sóc petit. Els meus pares, anarquistes. Durant molt de temps van participar en moviments veïnals de Santa Coloma de Gramenet. Són coses que vius, l’única manera que s’aconsegueixin coses per a la societat és lluitant-les. Sortir al carrer, reunir-te amb la Generalitat, amb els ajuntaments… i poc a poc, aconsegueixes coses que sense el suport al carrer són impossibles d’aconseguir.

Com ha afectat el cas el vostre entorn?
—Amb la nostra detenció volien espantar, i van aconseguir que la gent fes una aturada inicial, però després va ser tot allò contrari. Ho vaig veure amb les mobilitzacions post-sentència. A Santa Coloma tot continua igual. Continuen mobilitzant-se, hi ha dies que són més i uns altres que menys, però mobilitzats. Hi ha actes cada dia, a Santa Coloma és un no parar. I al Vallès, també. El moviment no s’ha aturat.

Quin paper han tingut les xarxes de suport?
—Si nosaltres no enteníem què passava, les nostres famílies encara menys. I a més, veient tot el que sortia per la televisió… Les han ajudat a tirar endavant amb un recolzament personal i psicològic que era absolutament necessari. Tot s’ha pagat amb la solidaritat de la gent. Quan diuen que els catalans som garrepes és perquè el concepte no el tenen gaire clar.

Molts mitjans van fer una campanya molt dura contra vosaltres, com ho rebíeu?
—Abans d’aconseguir una televisió a la presó, eren els companys els qui m’ho explicaven. Ells mateixos se’n reien, ningú no s’ho creia.

No us preocupava el dubte que poguessin sembrar?
—No, perquè la gent que em coneix sap que no té sentit. Entre més coses, van dir que jo havia estat entrenat pel Mossad [riu]. El meu entorn sap les meves idees i que sóc activista, però van al·lucinar quan van veure que m’acusaven de terrorisme. Es pensaven que era una broma fins que van posar la tele i van veure-ho.

Després d’haver estat el principal tema mediàtic durant setmanes, quan us van deixar en llibertat gairebé va passar desapercebut per aquests mitjans.
—Després d’haver fet soroll tant de temps, deixar en llibertat els megaterroristes no tenia sentit. Ens van deixar sortir com d’amagat. Fa unes setmanes vaig veure que algú per Twitter preguntava si ja érem fora. Li vaig contestar jo mateix.

Alerta Solidària va denunciar que les defenses no tenien accés al sumari mentre que les filtracions eren constants.
—Des del minut zero es va filtrar de tot. El dia de les detencions les càmeres de certes televisions van arribar abans que la Guàrdia Civil. Hi havia molt d’interès a informar d’això.

Una de les coses que es va publicar més per a criminalitzar-vos era l’afició a l’airsoft. Què en penseu?
—Ho van aprofitar molt. Algun cop ja havia pensat que si em detenien en una manifestació qualsevol i miraven el Facebook pensarien qui sap què, pràcticament està dedicat a les partides d’airsoft i la majoria d’amics que hi tinc hi estan relacionats.

També es va publicar que la Guàrdia Civil us acusava d’intentar de fabricar explosius.
—Sincerament, ja em poden acusar, però jo de química no en tinc ni idea. Sóc tècnic de manteniment, però per a fabricar explosius calen coneixements químics, i no en tinc ni idea. Tot i que m’agrada la història militar i en conec la terminologia, fabricar-los és molt complicat.

En un moment donat es van filtrar les declaracions davant del jutge quan us empresonen. Volia parlar de la de Jordi Ros, que va produir molta estranyesa per algunes qüestions, com la de demanar disculpes a la Guàrdia Civil per ‘haver fet hores extres’. En aquella declaració us va incriminar com a fabricant d’explosius.
—No li dono cap pes, l’havien coaccionat. Trobar-te en aquella posició és difícil, no tinc clar com actuaria cadascú.

N’heu parlat amb ell?
—Sí, i em va dir que estava sota coacció. Cadascú hi respon diferent. Potser algú s’hauria tancat en banda i s’hauria deixat fer el que fos, però si amenacen la teva família o el que sigui… No sé què li van dir, no va entrar al detall. Però que estava coaccionat, sí que m’ho va dir.

David Ros, oncle de Jordi Ros: ‘La funció d’aquests vídeos que han filtrat és crear un relat inculpatori’

Què vau pensar quan van començar a decretar llibertat sota fiança després de tres mesos tancats?
—Se’ls desmunta tot. Si ens deixen sortir és que no tenen res. No poden demostrar res, han fet un bluf total i se’ls ha desinflat. També vaig pensar que els advocats fan bona feina i aconsegueixen resultats.

Sou optimistes quant a la resolució del cas?
—Molt optimista.

Les detencions es van fer unes setmanes abans de la publicació de la sentència i van tenir un impacte emocional molt profund en l’independentisme, però tot i així les mobilitzacions van ser espectaculars. Què us van semblar?
—La manipulació és tan bèstia que vaig arribar a pensar que allò que feien alguns manifestants no estava bé. Tota la informació la rebia per televisions espanyolistes que criminalitzaven tot allò que es fes a Catalunya. Per sort, em van fer arribar un article que parlava des del punt de vista dels manifestants i definia els aldarulls com una defensa activa. Jo no era allà, no podia contrastar la informació. La manipulació és tan bèstia que arribes a pensar ‘així no’.

En certa manera, aquesta sensació que teníeu pel fet de conèixer els fets a través del filtre de determinats mitjans és la mateixa que va tenir molta gent amb el vostre cas.
—Evidentment. Durant els tres mesos i mig que vaig ser a Soto del Real vaig veure la manipulació que fan. És brutal. A més, la gent no té la picardia d’intentar contrastar la informació que els arriba, llavors és molt difícil. La gent que vol creure que som terroristes, fins que no se’ls demostri el contrari ho continuarà creient sigui com sigui.

Què pensàveu quan veieu que a causa de les manifestacions s’empresonaven desenes de joves?
—La repressió no s’aturarà, juguen amb la por. I això és un problema. Però la repressió fa que la gent encara desperti més. També hem de tenir en compte que la repressió no només ens afecta els catalans. Van començar amb els bascs, però amb els gallecs també hi és. El seu problema és que són molt pocs i no tenen un recolzament social com tenim aquí. A Soto del Real em vaig trobar tres independentistes gallecs amb acusacions molt similars a les nostres, i aquesta informació només havia arribat a Catalunya en mitjans alternatius. La repressió és a tots els nivells i contra qualsevol tipus de dissidència. I els és igual.

El vostre independentisme ha evolucionat arran d’aquest cas?
—No hem frenat, perquè de fet no teníem res a frenar. És igual que sempre. Continuem anant a actes i fent exactament el mateix que fèiem.

Com a moviment polític, l’independentisme sí que s’ha vist afectat per la repressió posterior a 2017. Com ho veieu?
—Ens falta mobilitzar-nos una mica més i ens falta unitat a tots els nivells. No tan sols entre els polítics, també a peu de carrer. Quan som al carrer no preguntes què pensa el del costat, però després xerrant sí que sorgeixen diferències. Els polítics han de fer la seva feina, però nosaltres també. La nostra és forçar els polítics a complir allò que van dir el Primer d’Octubre.

Com creieu que cal redirigir la situació?
—Es poden buscar moltes maneres, però ha de sorgir de base. La única manera que entenc que la societat funcioni és que decideixi per si mateixa. Però és complicat.

Com veieu l’estat actual dels CDR?
—Segurament van tenir un bon esglai amb les nostres detencions, però els veig mobilitzats de la mateixa manera. La covid-19 ha fet molt de mal, però les mobilitzacions tornen a activar-se de mica en mica. Durant la pandèmia, el CDR vam ajudar. Fabricàvem màscares, bates, pantalles… i les repartíem a gent que no hi podia accedir. Ens vam posar en contacte amb la Generalitat i amb Sanitaris per la República. Vam rebre moltes donacions d’empreses i gent que ens va portar material, però inicialment va sorgir del CDR mateix. Vam arribar a vora 25.000 màscares.

Els partits van estar a l’altura a l’hora de solidaritzar-se amb vosaltres?
—Les nostres detencions van ser un xoc per a tota la societat catalana, suposo que internament van haver de pensar què feien. Però després el recolzament ha sigut absolut. Ens van declarar com a presos polítics.

Hi vau tenir contacte?
—No em van arribar a visitar a la presó, però sé que ho volien fer. Segurament vam sortir abans no es pogués tramitar la visita d’algú de la Generalitat. M’havia arribat alguna veu que ho volien fer. I un cop fora hem tingut contacte amb algun parlamentari.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.