George Sand, la victòria de l’escriptora rebel

No us passa que, de vegades, us dieu que com pot ser que no ho sabés, això?

És cert que, a mesura que els anys i les dedicacions ens ofereixen coneixements i amplituds, hi sumen també interrogants i la percepció de l’evidència: la vastitud de tantíssim (tantissimíssim) que mai no aconseguirem ni tan sols d’entrellucar o mig acaronar amb la punta dels dits. I no parlo pas dels camps que no formen part del nostre àmbit d’estudis o interessos, sinó precisament dels que sí que en formen part, dels que ens són, de vegades, fins i tot espai de vida des d’on ens mirem el món.

Un amic em deia que no m’hi encaparrés, que, precisament, com més saps, més t’adones del que et falta per saber, però això, que és força cert i que també actua com a consol i bàlsam i petit esperó de vanitats, avui no em serveix de res perquè em fot ràbia igualment i no deixo de preguntar-me com pot ser que en sabés tan poc, del foc que impulsava George Sand, de la vida com una reivindicació constant de llibertat i del judici que va aconseguir i que va guanyar, aquella fita impensable, i de tant. Que la història avança en un cant coral, però que hi ha individualitats que marquen. Com ara George Sand.

Sí que en tenia idea, és clar. Sabia que George Sand era el nom de ploma d’Aurore Dupin, igual com coneixia les escriptores del XIX i del XX que van haver de fer servir pseudònims masculins perquè les seves obres es prenguessin seriosament, perquè es tinguessin en compte, perquè es publiquessin; sabia George Sand com sabia George Eliot o Víctor Català o Isak Dinesen… (quantes escriptores i periodistes no hi ha encara, pregunto, que amaguen el seu nom reduït a inicial per idèntic motiu?). Sabia que es vestia amb roba reservada als homes. Sabia que les seves novel·les van tenir un èxit esclatant i que ella va ser admirada i envejada i vilipendiada també. Sabia unes quantes coses més (el seu amor amb Frédéric Chopin, per exemple, la famosa estada de tots dos artistes a Mallorca), però para de comptar.

I avui, per culpa d’aquella sèrie que es va estrenar fa cosa d’un any i que jo he vist per caramboles i casualitats (ara m’he adonat, a més a més, que la trobada amb la George Sand de ficció ha coincidit exactament amb els cent cinquanta anys que fa de la mort de l’escriptora real, el 8 de juny de 1876, i he tingut una esgarrifança), gràcies a la sèrie, deia, tinc aquella pruïja que comentava al començament, aquell “com pot ser” que no entomo com un retret sinó com una incitació i que ja em té a sobre de la taula El castell de Cimtort, petit conte publicat per Cal Cabré, i l’autoficció salpebrada amb documentacions vàries que és Un hivern a Mallorca. En tinc moltes ganes. La primera traducció ens la va fer Jaume Vidal Alcover. La darrera, d’Edicions de 1984, és d’Antoni-Lluc Ferrer. I per ell sabem que aquesta crònica és real i inventada i reelaborada alhora amb fonts diverses (ben identificades) i amb l’assessorament indispensable de l’impressor i erudit perpinyanès Josep Tastu (a qui Sand agraeix directament la col·laboració, tot sigui dit), que vivia a París i que li va oferir les fitxes escrites durant un seu viatge a Mallorca el 1937, si fa o no fa un any abans de l’estada que hi van fer Sand i els seus fills i Chopin.

Però ja m’he embolicat (és que aquí, de cada cirera te’n surten tres més) i jo volia només parlar de la dona rebel i apassionada i decidida (i contradictòria també) que va ser Aurore Dupin, coneguda per tothom per George Sand. La sèrie que he esmentat abans, i que m’ha despertat les ganes de saber-ne més, i de llegir-ne més, i de llegir-la per fi (no n’hi ha gaires, oi, de traduccions al català, o sóc jo que m’he emboirat i no les trobo?), es titula La jove George Sand (La Rebelle: Les aventures de la jeune George Sand) l’ha dirigida Rodolphe Tissot, Nine d’Urso hi interpreta l’escriptora i en quatre capítols abasta només els seus anys de joventut. Segurament és una mica superficial i esbandeix personatges, pim-pam, amb un parell de pinzellades, segurament s’inventa detalls i els reordena (em sembla, de fet, que els descendents de George Sand han fet algun escrit puntualitzant-ho), però aconsegueix mostrar tant la passió creativa que movia aquella escriptora imparable (cosa d’un centenar de novel·les, més de quaranta mil cartes i tot escrit amb tinta i ploma, de nit, que era quan disposava del silenci i la concentració i l’atmosfera) com les mordasses que tapaven les veus de les dones i que ella, incansable, directa, va denunciar i va aconseguir de superar.

En una Europa que refusava amb les urpes que les dones s’incorporessin al món intel·lectual, ella ho va fer. Les menyspreaven, se’n reien, les injuriaven, establien que, si una dona escrivia, perdia la seva “feminitat”. Però les escriptores es van anar obrint pas. Ella va escollir també un pseudònim (del cognom del novel·lista, i amant, Jules Sandeau) i va anar més enllà: es va vestir d’home. Per comoditat, per provocació, per gust, per moure’s amb més llibertat. I fumava. Fumava! Va representar el rol masculí per exercir des d’aquesta representació la llibertat que altrament li era negada. I escrivia. Escrivia i escrivia i escrivia i escrivia. I va tenir èxit. I no va parar. Ja fos en articles polítics, als diaris, ja fos a les seves novel·les de protagonistes tancades en matrimonis tirànics, va denunciar un sistema de terror i opressió acceptat socialment (per definir clarament la hipocresia en l’educació de les noies: “Les eduquem com a santes i les lliurem al matrimoni com a poltres”), va defensar els drets de les dones a parlar i a sentir i a ser en plenitud. També en els fets, ho va fer: ella mateixa va dur a judici el seu marit, en un acte inèdit, per aconseguir-ne el divorci, recuperar la gestió de les seves possessions (que, en casar-se, administrava indefectiblement el marit) i la custòdia dels seus fills.

I va guanyar.

En aquell París sacsejat de revoltes la van admirar i la van insultar (Baudelaire: “El fet que alguns homes hagin estat capaços d’enamorar-se d’aquella latrina és la prova de la degradació de l’home d’aquest segle”), van establir que la seva vida era un escàndol i la van llegir amb avidesa i tot alhora.

La literatura també és una presa de posició política i social. No és només això i no ho és necessàriament, però també ho és.

Sí, George Sand va guanyar i, amb ella, tots nosaltres.