Gemma Lienas: ‘No vaig perdre amics el 7 de setembre, els vaig perdre quan vaig dir que em presentava a les eleccions’

  • Parlem amb l'escriptora, que acaba de publicar 'El fil invisible' (Edicions 62), premi Sant Joan BBVA

VilaWeb
Sebastià Bennasar
09.09.2018 - 22:00

Autora d’una setantena de títols, Gemma Lienas ha guanyat el premi BBVA Sant Joan per El fil invisible (Edicions 62), que serà una de les novetats de la Setmana del Llibre en Català. N’és protagonista la Júlia, una guionista de documentaris que treballa sobre una investigadora oculta en la història de l’ADN, Rosalind Franklin, quan rep una invitació per a anar a celebrar el centenari d’una besàvia que no coneix. Intriga familiar i secrets s’aniran succeint a un ritme vertiginós durant quatre-centes pàgines.

El despatx de Gemma Lienas, a casa seva, és molt endreçat. Sobre la taula, l’ordinador portàtil, una munió d’objectes d’escriptura en pots diferents i sobretot retoladors de tota mena de colors per a subratllar. Fem l’entrevista pocs dies abans que tots els mitjans comencin a recordar el ple del 6 i 7 de setembre al Parlament de Catalunya i és inevitable de demanar-li sobre el seu passat com a diputada de Catalunya Sí Que es Pot, en un dels moments més transcendents de la política catalana. De totes les respostes, la més clara és la que defineix la literatura com el seu refugi per a distanciar-se d’aquell moment. La més incisiva no és sobre la independència ni Coscubiela, és sobre l’escola: si a algú no li agrada llegir, què hi fa fent de mestre? Com podem deixar el futur dels nostres nens en mans d’algú a qui no agrada llegir?

En vau conèixer cap, de besàvia?
—No vaig tenir la sort d’arribar a conèixer-la.

Un dels vostres personatges fa cent anys, que és una efemèride molt especial, però cada vegada hi ha més gent que hi arriba o que s’hi acosta…
—És cert que els centenaris cada vegada són menys excepcionals i que l’esperança de vida s’ha allargat molt, però a mi m’encanta la ciència i especialment la neurologia, i fa poc vaig llegir un article que em va interessar molt que explicava que per culpa de tots els tòxics ambientals els nostres fills viuran menys anys, o sigui que vés a saber si la meva besàvia centenària no arribarà a ser un personatge literari una mica excepcional.

La Yvonne és una dona amb un caràcter fort, una dona imponent malgrat l’edat, però amb unes terribles ganes de viure i de celebrar la seva festa…
—Intento crear personatges amb caràcters molt diferents, però inevitablement acaben tenint alguna cosa meva, i potser en destacaria aquesta vitalitat que té la besàvia.

A la novel·la, hi planen molts temes: l’envelliment, les relacions de parella, els secrets familiars, però un dels més importants és la maternitat. El tracteu amb una mirada feminista i amb múltiples opcions…
—La mirada que vull que aparegui a la novel·la és que la maternitat és una opció. Una vegada vaig escriure un relat autobiogràfic sobre aquest fet i vaig assegurar que la maternitat és una cosa més que passa a la vida, però que no és l’única cosa que passa a la vida. Abans ser mare era un mandat cultural, pensa que és implícit fins i tot en el llenguatge. Quan a una dona li extirpaven l’úter, tingués l’edat que tingués, deien ‘l’han buidada’ i potser tenia cinquanta anys i ja no podia tenir fills. El destí de la dona era ser mare. Jo explicava que ser mare està molt bé, però que no ser-ho també.

I ara que sou àvia, com us ho mireu? En parleu amb els néts?
—Ahir me’n vaig emportar quatre a la piscina i un, que té disset anys, ja ho considerava, i explicava que en principi no volia tenir fills i que a tot estirar en tindria un. Vull dir que ja en parlen i ja expressen les inquietuds. Però ser àvia és molt més gratificant que ser mare, perquè només t’emportes la part bonica.

La Júlia, en el seu documentari, descobreix la figura de dues dones força oblidades: d’una banda, la pintora Remedios Varo; d’una altra, la científica Rosalind Franklin. Qui hi arriba primer a la vostra vida?
—En realitat, la novel·la parteix de la figura de Remedios Varo. El meu marit tornà de Copenhaguen i havia assistit a una conferència sobre la pintora d’origen català, interessada per la ciència, amb uns quadres fantasmagòrics i molt desconeguda i això em demanava una novel·la, però Rosalind Franklin li va passar pel davant. Ara mateix no recordo d’on va sortir, però segurament de les meves lectures sobre l’ADN. Vaig saber de seguida que el tractament que se’n feia era injust i com que a la novel·la hi havia aquesta vinculació amb la genètica vaig investigar molt més. I vaig començar a llegir el llibre de Watson, el descobridor de la doble hèlix, que és un masclista i un home molt llest i capaç de connectar coses, però un aprofitat i un mal educat, i biografies sobre ella. Vaig veure molt clar que havia de ser una de les figures clau a reivindicar. Però, com us dic, va ser la Varo el motor principal.

Us heu quedat amb ganes d’escriure una novel·la sobre la Varo?
—No, no en faré cap novel·la, perquè, tot i tenir un paper menor, tothom en parla i per tant ja l’he il·luminada. I sobretot perquè ja treballo en una altra novel·la.

El capítol dels agraïments comença per l’escriptora Laura Gomara, una representant d’aquesta nova fornada de narradores que ha aparegut tant en català com en castellà…
—És que la Laura m’agrada molt com a escriptora i la conec molt perquè hem fet molta feina plegades. És un exemple d’aquesta nova fornada d’escriptores que em sembla importantíssim que accedeixin a la literatura en general; en el seu cas, al món de la novel·la negra, que semblava un territori molt masculí i on ara hi ha moltes dones.

I ara, a més a més, dues de les principals entitats literàries, el PEN Català i l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, les presideixen dues dones joves, Àngels Gregori i Bel Olid…
—Que hi hagi dues dones joves que dirigeixin aquestes entitats està molt bé. És lògic que les dones accedeixin a llocs de representació i a llocs amb poder i també que ho faci aquesta generació més jove, que ja els toca.

Sou una ferma defensora de la biblioteca personal, però em sembla que la situació cada vegada és pitjor i en els nostres centres educatius la socialització dels llibres avança…
—No avancem gens, en aquest sentit, i el panorama a les escoles cada vegada és pitjor. Vaig començar a escriure fa trenta-cinc anys i he trepitjat vés a saber quantes escoles i instituts. El camí no és positiu, és negatiu. Fa trenta-cinc anys els professors explicaven la importància de la lectura i estimulaven a comprar els llibres. És clar, si no es compren llibres no hi ha escriptors ni editors i, a més a més, tenir el teu llibre i la teva biblioteca personal és vital. No vaig contra les biblioteques públiques, al contrari, són imprescindibles. I és vital anar a cercar-hi llibres, però també has de tenir els teus, perquè els llibres et fan companyia. A mi els llibres no m’han angoixat mai, al contrari. I els bons lectors, i això s’ha demostrat, són els que tenen biblioteques personals. Per això és vital que es recuperi l’esforç de comprar alguns llibres. Ep, que no valen més de deu euros, que són el que molts pares compren al xinès de torn als nens qualsevol matí, perquè els nens necessiten tenir els llibres per emportar-se’ls on vulguin i fer-ne el que vulguin. També crec que és absurd que tots els nens llegeixin el mateix llibre. Haurien de poder triar, però això és feina per als professors…

Això voldria dir que hi hauria d’haver programes de lectura flexibles i professors que realment adoressin llegir…
—M’he trobat mestres de sisè de primària a qui no agrada llegir. I dic:  si a algú no li agrada llegir, què fa fent de mestre? Com podem deixar el futur dels nostres nens en mans d’algú a qui no agrada llegir? I la culpa no és sols dels professors, els pares també han canviat. Abans els pares tenien molt clar que la millor herència possible eren uns bons estudis. Ara això no els importa gens ni mica.

Alguna vegada també heu dit que estem obsessionats per les pantalles…
—Una vegada, al parlament, vaig haver de fer una interpel·lació al conseller, que en aquell moment era en Santi Vila, i vaig rellegir Farenheit 451, de Ray Bradbury, que havia llegit a catorze anys. I em vaig quedar parada de veure que la societat de les pantalles que havia inventat Bradbury és la nostra actual, tot i que amb unes pantalles portàtils i de mida molt més petita. I em va horroritzar. Hem suprimit els estudis de literatura i filosofia, la gent no té llibres, vivim dins el llibre…

Heu esmentat el vostre pas pel parlament i ara s’escau l’aniversari del famós ple del 6 i 7 de setembre…
—Per a mi, emocionalment, va ser molt dur. Intento mirar-m’ho amb distància però m’ha costat molt. Jo sóc hipertensa i aquells dies se’m va disparar la tensió i em va costar molt d’exercir de diputada. Sort que m’he refugiat en la literatura per distanciar-me’n.

Per què hi vau entrar, al parlament? Qui us ho va proposar?
—No he tingut mai vocació política. Vaig acceptar-ho perquè m’ho va proposar la Dolors Camats, i en contra de la voluntat de la família. Però com a feminista veig que molt sovint les dones ens queixem que no tenim poder i que no ens donen mai l’oportunitat de fer política. De manera que no em podia fer enrere i això que ja escrivia aquesta novel·la.

I com valoreu el vostre pas per la institució?
—Jo crec que he fet el que havia de fer. Ja havia fet molta política com a feminista i ara tocava passar pel parlament. Puc dir que la feina a la institució ha estat molt interessant. No puc dir de cap de les maneres que ha estat fantàstica, ni molt agradable, però em va agradar i crec que vaig poder treballar per la infància desfavorida i per la gent amb problemes mentals i també, una mica, per la cultura.

El ple va significar moltes coses. Per exemple, el trencament definitiu del vostre grup parlamentari…
—Era impossible de reconduir la situació en un grup fragmentat des del primer dia. Vam començar les reunions del grup parlamentari amb mal de panxa. Cada dia era un problema. Tot i això, treballar per als nostres votants va ser un orgull, però no m’han quedat pas ganes de repetir l’experiència.

Vau perdre amics després de la votació del 7 de setembre?
—Vaig perdre molts amics quan vaig anunciar que em presentava a les eleccions. Se’m van tirar a sobre moltes persones, entre les quals ex-alumnes, companys de feina, amics personals. No els vaig perdre el dia de la votació, sinó que ja els havia perduts abans. No em van concedir ni el benefici del dubte i això fa molt de mal.

Us l’esperàveu, la dimissió de Xavier Domènech?
—No, de cap manera. I és molt difícil de saber quines raons personals hi ha al darrere. És cert que quan entres en política activa no tens temps de fer res més. Jo vaig haver d’abandonar les xarxes per poder llegir, perquè llegir poc no m’agradava gens. Amb en Xavier teníem molt poc contacte, però no hauria pensat mai que pogués dimitir.

En tot el període democràtic no recordo cap legislatura amb més escriptors, o gent que havia publicat llibres, que la vostra…
—Sí, hi havia molta gent que havia publicat llibres però es va parlar molt poc de cultura, durant la legislatura.

Quina solució hi veieu a Catalunya?
—En primer lloc vull deixar molt clar que ningú no hauria de ser a la presó ni a l’exili pels fets d’octubre i que no tinc res a veure amb Ciutadans. Dit això, penso que hi ha coses que no s’han fet bé i que hi ha una fractura interna important i a mi això em sap greu. Primer hauríem de resoldre el problema dins de Catalunya, que no sé com es resoldrà ni si es resoldrà. No sé com ens en sortirem.

Heu tingut por en algun moment de la vostra vida com a diputada?
—He anat amb en Coscubiela pel carrer i he tingut por de les amenaces que rebia.

Heu visitat els presos polítics, molts dels quals eren companys vostres d’hemicicle?
—No hi he anat, però els he fet arribar un missatge personal a través d’algú que sí que hi ha anat.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any