Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

“[…] Del meu pare, un tal Agustí Calvet, a qui si no fos per mi ningú no coneixeria, he de dir, francament, que em sembla un pobre home. És català i de l’Empordà; açò és, el més català que es pugui ser en aquest món. Però malgrat la seva profunda catalanitat, de la qual està molt satisfet, sempre ha tingut la mania de rebassar els seus límits originaris. Espanya li interessa més que Catalunya, la península Ibèrica més que Espanya, Europa més que la península Ibèrica, i per sobre de tot, allò humà de Terenci, la Humanitat. Des de menut va tenir una boja passió pels viatges. Ha corregut molt. I aquesta rara inquietud no han pogut calmar-la els anys […]” El 15 de juliol de 1927, la revista La Gaceta Literaria, que arribava al número 14, publicava l’article “Memorias literarias. Autobiografía de un pseudónimo”, un text de Gaziel on explicava la naixença d’aquest pseudònim emprat per Agustí Calvet (Sant Feliu de Guíxols, 1887-Barcelona 1964), un dels autors catalans imprescindibles del segle XX. L’article, és clar, es va publicar en castellà i aquest pot ser un dels motius que expliquin per què fins ara no s’havia publicat en forma de llibre.

Però aquesta situació de text espars s’acaba de superar i ara ja el podem llegir sense haver de recórrer a les hemeroteques. Va ser la proppassada tardor quan el filòleg i professor Manuel Llanas va editar a les Publicacions de l’Abadia de Montserrat (PAM), dos llibres molt interessants per a acabar de conèixer la figura de Calvet: Obra dispersa i Obra inèdita de Gaziel.

El primer volum recull texts esparsos de l’escriptor de Sant Feliu de Guíxols que no s’havien publicat ni a les Obres Completes (publicades per l’editorial Selecta i que recollia l’obra catalana) ni a cap de les obres miscel·lànies que han anat apareixent al llarg del temps. És aquí on trobem les memòries literàries abans esmentades.

Llanas ho explica així: “Amb exclusió –amb quatre excepcions– dels articles periodístics, el present volum reuneix vint-i-vuit texts dispersos de Gaziel –en català, castellà i francès. Aquests escrits dispersos, que, ordenats cronològicament, abracen els anys 1918-1964, són de tipologia heterogènia i d’extensió molt variable.” Hi trobem pròlegs, parlaments i intervencions en actes públics –com, per exemple, el que va fer per als Jocs Florals de Barcelona de 1920– evocacions de personalitats creadores, biografies, una prosa poètica i un esbós de dimissió de La Vanguardia que no es va esdevenir.

La dimissió que no va arribar mai

En aquest esbós afirmava: “La Vanguardia és un cas d’inconsciència col·lectiva i de manca de sensibilitat ciutadana potser única al món. El poble de Barcelona i el de tot Catalunya està abonat en massa i porta gairebé exclusivament els seus anuncis a un periòdic que, si depenia tan sols del seu propietari, arrencaria la llengua a tots els catalans, amb tots els seus costums i institucions democràtiques representatives i els condemnaria a la monarquia absoluta, suspensió de tota llibertat i dictadura eterna.”

També es poden llegir tres articles sobre la guerra del 36, dos que es varen publicar a Buenos Aires i un tercer en una revista de París. Així mateix, hi podem trobar també un estudi de 1942 sobre la premsa espanyola entre 1874 i 1942, un treball que el professor Llanas qualifica de “documentat, incisiu i interpretatiu”; la traducció d’un poema de Paul Valéry; una conferència; texts sobre Shakespeare i els Goigs de Sant Feliu de Guíxols que Gaziel va publicar en edició privada i limitada el 1952. Tots aquests texts esparsos són d’un gran interès per a veure la diversitat d’interessos de l’escriptor al llarg del temps i tots ells tenen una gran vàlua literària.

L’altre volum que ha preparat el professor Lanas és el de l’obra inèdita de Gaziel, que no s’havia publicat mai enlloc per diverses raons. Són texts datats entre 1928 i 1963. Hi ha dues sèries d’anotacions autobiogràfiques prou extenses que no varen entrar en el volum de memòries Tots els camins duen a Roma. També hi ha notes de lectura, les que va prendre durant el seu viatge per Nàpols i rodalia, un article censurat a La Vanguardia de 1935 i alguns fragments del llibre Portugal enfora. També hi destaca l’esquema d’una novel·la que preparava el 1953.

Puros, pubilles i toreros

Una mostra del valor literari d’aquestes peces el podem trobar a les notes autobiogràfiques, on el 1908 escriu a propòsit d’un viatge a Camprodon: “A la fonda –ara no en puc recordar el nom–, que era en una placeta amb arbres, hi vàrem conèixer el Sr. Regordosa, fabricant riquíssim de Barcelona, famós per la seva incurable grolleria de bastaix autèntic. Era ja popular a Camprodon, i antic client de la fonda. Deia desvergonyiments a tothom, parlava fort, feia sonar a la butxaca els duros, vestia llampant, portava anells amb pedres grosses i fumava puros. La seva filla, única i hereva –la Maria Regordosa– era una mossa esplèndida, fresca, carnosa, com una peixatera o una carnissera rica. No tenia mare. Era la mestressa de casa seva. Tenia un parlar franc, com el seu pare. No feia cas dels minyons rics que la rondaven, però tot el jovent de Barcelona la somniava amb deliri. Finalment, es casà amb el gran torero Ricardo Torres (Bombita); per contrast amb ella, i malgrat el seu tràgic ofici, un dels homes naturalment més fins, més educats i pulcres, que jo hagi conegut.”

Manuel Llanas explica en la presentació del llibre: “En el darrer decenni, l’atenció i l’interès per la figura i l’obra de Gaziel han reviscolat notòriament. Hi ha contribuït, sens dubte, el context polític, però, per damunt de tot, el gruix, la intel·ligència analítica, la solidesa d’un escriptor de primer ordre que conserva plena vigència.” En aquest sentit, recorda que se n’han reeditat algunes de les principals obres, la correspondència, dietaris i, fins i tot, hi ha hagut alguns treballs de final de màster i una tesi doctoral sobre l’escriptor de Sant Feliu de Guíxols.

En aquest sentit, cal recordar que aquests darrers anys Gaziel ha tornat amb solvència als prestatges. El 2009 es va reeditar Quina mena de gent som; el 2014 les memòries Tots els camins duen a Roma i també De París a Monastir; el 2016 es va reeditar la Història de La Vanguardia i el 2018 les Meditacions en el desert. També hi ha hagut traduccions a l’alemany i al castellà i, a més, s’han publicat recopilacions d’articles a Tot s’ha perdut (2013), La Barcelona de ayer (2014) i ¿Seré yo español? (2018). La correspondència amb Josep Maria Cruzet es va publicar el 2013, les cartes amb Miquel Forteza Pinya el 2014 i les escrites amb Josep Pla el 2018.

Les dues obres que ha preparat Llanas formen part d’un projecte més ambiciós que va començar fa trenta anys, quan el 1992 li va dedicar la tesi doctoral i posteriorment una monografia (1998). “M’he traçat un doble propòsit: rescatar-ne l’obra inèdita i dispersa i editar una àmplia selecció de l’epistolari, en bona part no publicat. Aquests dos volums materialitzen el primer propòsit, mentre que la recopilació epistolar continua en procés d’elaboració.”

Sigui com sigui, mentre arriben aquestes cartes inèdites que de ben segur mostraran aspectes molt interessants per a acabar de copsar el geni de Gaziel, podem fer boca amb aquests texts inèdits i esparsos que el complementen i on demostra en tot moment que, fins i tot en els texts menors, Gaziel és un autor majúscul.

 

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.