Colau Valls

Aquests darrers dies l’episodi de la presa de possessió d’Ada Colau com a batllessa de Barcelona ha omplert pàgines i pàgines de la premsa, però també ha colgat el ciutadà interessat en la política sota tones de missatges a les xarxes socials.

Una part del debat s’ha centrat en qüestions pertinents, basades en fets incontestables i que tenen un gran interès. Com ara les implicacions del fet que Colau haja conservat el càrrec gràcies a Manuel Valls o la constatació que el resultat final qüestiona molt seriosament la tàctica dels partits independentistes. Tanmateix, amb el pas de les hores aquests debats van deixant pas visiblement a una atropellada operació que pretén redibuixar les protestes que hi hagué a la plaça de Sant Jaume, per assimilar-les amb un esclat de violència i identificar-les amb l’extrema dreta.

En aquesta operació, hi han convergit amb entusiasme des de gent de l’òrbita dels comuns fins a personatges del PP, passant com sempre per aquell periodista de La Vanguardia que fa deu anys que s’inventa metàfores d’una coentor extrema per mirar de convèncer els seus lectors que l’independentisme ara sí que va de baixa i s’acaba –i ja em disculpareu el dialectalisme exagerat, però és que el concepte de ‘coentor’ és massa precís.

La cosa ha arribat a l’extrem que un historiador que acaba de publicar una hagiografia d’Ada Colau ha penjat a Twitter allò que afirma que és una pintada on es reclama l’aparició d’un Salvini català. La fotografia no aclareix gran cosa. De fet, no sembla ni allò que tradicionalment s’ha considerat una pintada, sinó més aviat un text escrit amb retolador sobre una mena de cartell. Però la descoberta ha excitat d’allò més la tropa espanyolista. I ràpidament alguns, inclòs l’oracle periodístic que no perd mai l’oportunitat de perdre l’oportunitat, han corregut a fer teoria a partir de tan poca cosa i a convertir en categoria allò que qualsevol persona assenyada entén que, tirant molt llarg, és una anècdota.

Òbviament, la línia de la categorització passa per l’intent de presentar aquell gargot aparentment dibuixat amb retolador al barri del Putxet de Barcelona com la demostració empírica que les protestes a la plaça de Sant Jaume contra Ada Colau representen l’emergència, ara sí!, d’una extrema dreta independentista. En aquest punt del procés, la veritat és que ja hi ha poques coses que sorprenguen, però no deixa de cridar l’atenció que alguns insistesquen tant en tàctiques que han demostrat tenir tan poc contacte amb la realitat i que no els han servit finalment de res. Sembla més rebequeria que no pas una altra cosa.

Perquè ja fa temps que gent de l’òrbita mediàtico-finançada dels comuns es proposa de fer visible com siga l’existència d’una hipotètica extrema dreta independentista que sembla que els faria una il·lusió enorme que existís. I això creix, dissortadament, en un temps en què s’ha perdut molt –en què tots hem perdut molt– la capacitat de comparar. Ha esdevingut habitual que una cosa si la fas tu és normal però si te la fan a tu és la més horrible del món. I pren forma en un moment en què també, especialment els partits polítics, tots, intenten suprimir la consciència crítica de la gent a còpia de creure que es pot manipular l’opinió pública amb trampes conceptuals i trucs a les xarxes socials –i el tancament recent d’una xarxa de comptes falsos que Twitter vincula a ERC, en la qual s’aparentava que gent dels comuns o de Junts estava descontenta amb els seus partits, n’és una prova lamentable.

Aquesta cadena acaba alimentant al capdavall un tipus de periodisme que defuig el carrer com la pesta i el contacte amb la realitat com si fos perillosa. El poti-poti resultant acaba originant episodis com aquest que relate avui, que serien còmics si no cansassen tant, però que sobretot expliquen vivament la permanència d’un mecanisme que, per als qui reivindiquem l’honestedat com un valor essencial de l’esquerra, causa una gran pena: encara avui hi ha qui fa prevaler les obsessions personals damunt dels fets i a sobre pretén fer-nos creure que així es pot canviar la societat.

PS. La cosa és tan ridícula que ni tan sols el gargot explica què voldria dir l’hipotètic autor. Perquè té dues faltes d’ortografia clamoroses, que el fan més aviat candidat a ser obra d’un freak més que no cap altra cosa. I en tot cas perquè diu que cal un Salvini ‘català’. No diu ‘independentista’ en cap moment. I com pot ningú inferir l’una cosa de l’altra sense que li caiga la cara de vergonya? Quina inconsistència és equiparar ‘català’ amb ‘independentista’, una cosa que si la diguéssem els independentistes ens clavarien a la creu? Siga com siga, que d’un sector dels comuns fins a La Vanguardia s’agafen, sense vergonya, a tan poca cosa, i amb tanta desesperació, la veritat és que t’obliga a pensar que devem anar molt millor que no som capaços d’observar nosaltres mateixos. Perquè és com si intentassen definir la política catalana a partir de les pintades dels lavabos dels bars. I, la veritat, si no tenen sinó això per a somniar que el suflé es desinfla…

 

PS2. La piulada original i el context que hauria de fer caure la cara de vergonya a alguns:

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb