Galeusca de directors: Meirás, la Superlliga, Estrasburg…

  • Cada cap de setmana la directora de NósDiario i els directors de Berria i VilaWeb bescanvien un article en sengles diaris

María Obelleiro, Martxelo Otamendi i Vicent Partal
23.04.2021 - 21:50
Actualització: 16.09.2021 - 12:58
VilaWeb

Article de Maria Obelleiro, directora de NósDiario

Meirás com a símptoma

Dimarts, una sentència de l’Audiència de la Corunya significava un altre revés en el procés de recuperació del Pazo de Meirás (Sada) per al poble gallec. La resolució atorgava la titularitat dels béns que hi ha dins l’immoble a la família Franco, tot i que en l’escriptura pública de compra-venda de la propietat s’assenyalava que “inclou, segon allò que s’ha acordat, tot el que hi ha dins l’edifici del Pazo de les Torres de Meirás”.

Sigui com sigui, l’inventari dels béns mobles fet pel govern de l’estat determina que una part són propietat del Patrimonio Nacional i que una altra procedeix de l’espoliació d’institucions o temples gallecs, com les figures d’Abraham i Isaac, unes peces del segle XII retirades del pòrtic de la Glòria de la catedral de Sant Jaume de Galícia i que avui legalment continuen pertanyent a la família del dictador.

La resolució dels jutjats corunyesos és una mostra més de l’anomalia de la política espanyola. Al marge de consideracions tècniques i jurídiques, i dels errors en la formalització de la reclamació formulada per l’estat. Aquesta interlocutòria va en la línia que avançava una sentència de la mateixa jurisdicció del mes de febrer i que intenta fixar com a veritat jurídica el relat historiogràfic del franquisme, tot convertint en víctimes el dictador i els seus hereus, que, en realitat, es van beneficiar dels béns espoliats.

La resolució palesa també la qualitat democràtica del règim polític institucionalitzat en la constitució de 1978, i que va ser incapaç de trencar amb l’herència de la dictadura i de caminar en el procés de reparació de les víctimes. L’actitud dels executius espanyol i gallec certifica la incomoditat de la memòria per als poders públics i confirma la naturalesa del règim acordat, després de la mort de Franco, entre els seus hereus polítics i una part de l’oposició democràtica. Un règim que és resultat d’un canvi coherent amb les exigències del capitalisme internacional i de les seves sucursals espanyoles i continuador dels eixos rectors de les polítiques del franquisme. Les mateixes que vesteixen toga per garantir l’status quo.

Article de Martxelo Otamendi, director de Berria

La Superlliga, la venjança dels afeccionats

Qui ens ho havia de dir, Maria i Vicent, que hauríem de parlar de futbol fins i tot en aquesta secció dels nostres diaris, i que les onades d’aquest esport arribarien fins a nosaltres. En Vicent no és gaire afeccionat al futbol, ​​però sí que és un fervent afeccionat del Barça. Especialment, d’ençà que les directives de l’equip blau-grana van donar suport al dret de decidir al començament del procés català. Seguint el meu olfacte, Maria, m’atreviria a dir que tampoc no ets gaire afeccionada a la pilota. Jo tampoc no ho sóc especialment, encara que el segueixi de prop perquè és un fenomen sociològic.

Ha estat sorprenent això que ha passat aquesta setmana amb la Superlliga que volen o volien impulsar alguns equips de futbol europeus molt potents. El projecte d’aquests grans clubs ha durat menys que el vol d’una gallina, perquè, a més de fer xivarri, ha enfurismat els que ocupen les grades, entre els quals hi ha alguns dels nostres lectors.

Aquests grans clubs feia anys que tenien la idea d’aquesta lliga europea elitista, però, segons que sembla, les pèrdues originades per la pandèmia els han fet avançar el projecte. Potser els responsables van calcular malament: els afeccionats, que fa més d’un any que no van al camp de futbol, ​​tenen els nervis a flor de pell, últimament, i no estan d’humor per a mostrar-se somrients davant els capricis dels grans. Han gestionat malament el moment, em sembla. Si l’enuig s’ha propagat amb rapidesa, amb força i d’avui per demà, ha estat a causa de les xarxes socials: heus ací una altra víctima d’aquest fenomen.

“Amb la Superlliga, Catalunya serà més a prop de la independència”, em va dir dimarts un company de feina que sap molt de futbol i de política. “Avui, Catalunya és més lluny de la independència que ahir”, va dir l’endemà, amb cara de resignació. És indiscutible que la bona ratxa del Barça, i més factors, és clar, ha ajudat molt a posar la demanda d’independència de Catalunya en el mapa polític europeu. La Superlliga també hi hauria ajudat, en cas que haguessin obtingut excel·lents resultats. No obstant això, els afeccionats no ho han volgut.

 

Article de Vicent Partal, director de VilaWeb

Estrasburg

El Constitucional espanyol va rebutjar despús-ahir el recurs d’empara que havia presentat Jordi Turull contra la sentència de Tribunal Suprem. La decisió s’ha adoptat sense unanimitat entre els nou magistrats que analitzaven el recurs, perquè n’hi ha hagut dos, Juan Antonio Xiol Ríos i María Luisa Balaguer, que han emès un vot particular. Turull va ser condemnat pel Tribunal Suprem a dotze anys de presó per un delicte de sedició i malversació.

El fet important és que amb aquest pronunciament ara la defensa de Turull ja pot recórrer al Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg. Fins ara l’alt tribunal espanyol no s’havia pronunciat sobre els delictes de sedició i malversació, però aquesta decisió obre formalment el camí cap a Europa que les defenses dels presos fa temps que esperen. I s’obre aquesta possibilitat en unes condicions que faciliten molt la defensa dels presoners polítics catalans, que reclamen l’anul·lació de la sentència.

En primer lloc, per la divisió dins el Constitucional, perquè els dos vots particulars signifiquen un qüestionament de la decisió en les més altes instàncies. I això s’afegirà al fet que dos magistrats han estat apartats per la recusació formulada pel president Puigdemont i Toni Comín, un dels quals, precisament, és el ponent de la decisió –Cándido Conde-Pumpido.

Aquestes irregularitats obren, doncs, la porta a una garrotada al sistema judicial espanyol, oimés quan els advocats poden –poden– fer servir davant el tribunal les declaracions públiques del ministre de Justícia espanyol, Juan Carlos Campo, que ha justificat al parlament la proposta de reforma del codi penal argumentant que el delicte de sedició, que és el principal delicte que s’aplica als presoners catalans, és una figura arcaica “pròpia de segle XIX” i que no té equivalent en les altres jurisdiccions europees.

Lentament, doncs, es va obrint la porta a allò que ací s’anomena “el judici del judici”.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any