Gaea Schoeters: “Ens mirem algunes persones com si fossin animals”

L’escriptora flamenca Gaea Schoeters (1976) ha escrit un llibre dur. Titulat El trofeu (Grup 62), converteix una cacera a l’Àfrica perseguint un rinoceront en una cacera en què les víctimes no tan solament són animals, i amb la participació de la tribu san, que hi aporta la víctima. El tema, fruit de la ficció, té ecos de realitat, tal com s’explica en aquesta entrevista per videoconferència amb l’autora. L’obra va ser guanyadora del Premi Europeu de Literatura 2022, ha estat un èxit de vendes i s’ha traduït a cinquanta-cinc idiomes. Paradoxa dels nostres temps, un llibre que també es pot llegir com una crítica a Occident es troba que, de moment, no es tradueix a l’anglès. Segons l’autora, al mercat anglo-saxó li diuen que un llibre així l’ha d’escriure una persona negra,  no pas blanca. A Alemanya, en canvi, n’ha venut més de 50.000 exemplars i ha estat ben rebut tant per la comunitat de caçadors d’animals (que n’aprecien la descripció fidedigna d’aquest món) com per la comunitat contrària a la caça (que n’aprecien la crítica soterrada).

—La vostra editora es veu que us va dir: “Estic contenta de ser la teva editora, però no la teva mare.” Per què?
—Pel mateix motiu que quan vaig presentar el llibre als meus pares. Tan bon punt vaig explicar la idea d’El trofeu, tots em van dir: “És un llibre que no pots escriure. És una idea terrible. Per què el vols escriure?” De fet, la mare va confessar: “Em pregunto què vaig fer malament quan mirava d’educar-te.” I el meu pare hi va afegir: “En realitat, crec que ho vam fer tot bé, perquè li vam ensenyar a pensar qualsevol cosa fins a les últimes conseqüències.” Probablement, aquesta és també la tensió a què es referia la meva editora: que la idea en si mateixa és horrible, però que, d’una altra banda, pensar una cosa fins al final –una cosa que en realitat només és un reflex d’una realitat social– és una idea intel·lectualment molt interessant.

—A les caceres i els safaris hi ha la idea del Big Five. Però, ací al llibre, s’explica el concepte de Big Six. Què és?
—Els Big Five són els cinc grans animals que un caçador de caça major hauria de matar: el búfal, el lleó, el lleopard, l’elefant i el rinoceront. I el concepte dels Big Six hi afegeix una sisena presa: un ésser humà. Quan vaig escriure el llibre, aquesta idea era purament fictícia per a mi. Però uns quants lectors s’han posat en contacte amb mi: algú em va enviar un fragment d’un documentari de la BBC en què un historiador ensenyava un fullet de caça dels anys setanta, que en realitat oferia una cacera humana; i un metge alemany que havia treballat a Sud-àfrica amb el poble san em va dir que coneixia històries semblants. Potser no és tan inventat com em semblava quan vaig escriure el llibre.

—I d’on us va venir la idea?
—D’un article que vaig llegir sobre Botswana, on s’explicava que un grup d’indígenes san havia estat obligat a abandonar la terra natal i a traslladar-se a una ciutat. Com que van caure en la pobresa, ara “els havien reintegrats a l’hàbitat original per a restablir l’equilibri ecològic”. I vaig pensar que mirem algunes persones com si fossin animals. I si després penses que la caça de trofeus és una via de preservació de la vida salvatge [conservem lleons per poder-los caçar] i ho portes fins a les últimes conseqüències, podries arribar a dir que una cacera humana és una mena d’ajut al desenvolupament [de les tribus que cacem]. Cosa que, evidentment, és un concepte molt desagradable.

—Quan llegia el llibre em va venir al pensament una cacera humana real. Es feia durant la guerra dels Balcans: franctiradors civils, no soldats, pagaven diners per poder disparar contra la gent. Ho sabíeu?
—Sí, vaig treballar com a periodista als països balcànics poc després de la guerra. Per tant, havia sentit aquesta història abans. Però he de dir que, curiosament, mentre escrivia la novel·la mai no hi vaig pensar, com si fos una cosa del tot diferent en un context de guerra. Evidentment, no ho és. És igual d’inacceptable en una guerra o en un context de caça. Però, aparentment, a la meva ment eren coses diferents.

—La cosa realment terrible d’aquesta història dels Balcans és que es pagava més si la víctima era un nen.
—Una altra vegada crec que és una de les conseqüències horribles del nostre pensament occidental: quan una cosa esdevé més vulnerable, més estranya o més amenaçada, val més diners perquè és més exclusiva. Si una cosa em va quedar ben clara, és que l’home no és l’animal més agradable del planeta.

—El film Tardes de soledad, d’Albert Serra, ha aconseguit d’agradar als partidaris de les curses de braus i també als contraris. El vostre llibre ha agradat a la gent favorable a la caça d’animals (no als humans) i també als contraris? Perquè trobo que els detalls del món de la caça hi són molt ben descrits.
—Afortunadament, sí. He tingut moltes respostes de caçadors d’Alemanya i Àustria. I gairebé tots valoren del llibre –amb un parell d’excepcions– que tenen la sensació que me’ls he pres seriosament: que no han estat jutjats de bon començament i que la caça en si mateixa no ha estat descrita com una activitat equivocada moralment. Em sembla una manera poc interessant de produir literatura, això de jutjar un personatge de fora estant. Si jutjo el meu caçador ja a la primera pàgina, tots els meus lectors faran el mateix.

—Si no m’erro, vau passar uns quants mesos mirant vídeos de caçadors a YouTube. Quins, per exemple?
—Per exemple, hi ha un noi nord-americà que va anar a l’Àfrica per a caçar un rinoceront negre i que es va fer seguir per un equip de la CNN que va documentar tota la cacera. Com a mínim intenta d’obrir el debat i dir: “Mireu, això passa realment. Si voleu jutjar-ho o parlar-ne, comenceu com a mínim amb la informació de com és en realitat.” Més interessants, d’un punt de vista psicològic, són els vídeos amateurs de la gent que, per vanitat, es fa filmar la cacera. I aleshores esdevé interessant com a observació de què és la masculinitat, què és l’ego, què és la vanitat, què és la dominació i quin paper tenen tots aquests conceptes en la caça.

—Si no m’equivoco, també us interessava quin tipus de so envolta la caça.
—Especialment per a una història com aquesta, que és la d’un home que cerca una relació amb la natura, una mica com a contrapès d’un món molt digital, totes aquestes sensacions sensorials –l’olor, el tacte– esdevenen molt importants. Ha de ser una experiència molt física. Quins insectes són desperts a les tres de la matinada? Quin és el so dels matolls, a aquella hora, si un animal petit s’hi arrossega? I com que era l’època de la covid, no hi podia anar. Hi ha gent que penja sons de la natura a YouTube. La gent hi penja coses ben esbojarrades.

—Recomaneu-me alguns llibres sobre el poble san.
—En vaig llegir alguns estudis sobre la llengua. I, com que sóc lingüista, sempre penso que l’estructura de la llengua i la manera com funciona t’expliquen moltes coses sobre els conceptes socials, sociològics i religiosos dels parlants. També vaig llegir transcripcions de moltes de les històries orals que es transmeten els uns als altres.

—El lector català potser es deu preguntar com és que hi feu aparèixer l’anomenat negre de Banyoles.
—Llegint totes les fonts que tenia sobre cossos humans conservats que encara són en museus, me’n van aparèixer uns quants. Encara n’hi ha a Itàlia, però el cas més controvertit era el de Banyoles, sobretot perquè, en un moment determinat, el van tornar al país d’origen, el van enterrar malament, el van desenterrar i el van tornar a enterrar.

—Ara parlem del paper de les dones en la vostra història.
—Si hi ha un personatge sobre el qual, no ara, però potser d’aquí a deu anys, m’agradaria escriure una petita continuació, probablement és la dona de Hunter White, el caçador. Quan rebi els cossos de caça, els percebrà com a trofeus o persones? I en la comunitat san, no hi ha una gran diferència jeràrquica entre homes i dones, i això és una cosa molt estranya, també en comunitats indígenes africanes. Les dones tenen clarament veu en el ritual d’oferir un fill per al bé més gran del grup. Quina importància emocional té? Com se sent? Com se sent en un context en què les dones molt sovint perden fills a una edat molt primerenca, molt més que nosaltres? La connexió és igual de sentimental, igual d’emocional? O és més pragmàtica? Com funciona? Aquesta també em va semblar una pregunta molt fascinant.

—El rerefons de la novel·la seria la diferència entre la moral i l’ètica de les societats occidentals i les no occidentals?
—Al principi pensava que era una història sobre la caça, però crec que en realitat no ho és. Crec que és, en primer lloc, una història sobre la mirada blanca i com Occident encara mira el continent africà d’una posició de superioritat moral. On encara pensem que la nostra manera de pensar, la nostra ètica, els nostres principis són, si no l’única manera de pensar, en tot cas la millor manera de pensar. Crec que també és un llibre sobre la masculinitat moderna. Què és la masculinitat física en una època en què tot esdevé cada vegada més digital? Com es pot viure encara?

—Heu rebut comentaris de lectors africans?
—Sí, de comunitats francòfones o germanòfones en antics països colonials. També he rebut comentaris interessants de països àrabs i de lectors indis. En general, la resposta és molt positiva. I em continuen dient: “Sí, però la realitat és molt pitjor. Per què tothom està tan impactat per la història? Els blancs maten negres. Sempre ha estat així. A Amèrica passa cada dia.” La traductora àrab del llibre em va dir: “Sí, el llibre em va fer molta ràbia quan el traduïa. Però, per primera vegada, em permet de mirar dins la ment del colonitzador blanc i entendre’l segons el nivell emocional d’aquestes persones quan van arribar al continent africà”.

—I al món occidental, hi ha hagut reaccions?
—Fins ara ha estat molt més positiu que no m’esperava. M’esperava molt més debat. He tingut un parell de converses molt interessants amb estudiants joves d’origen africà que em deien: “Per a nosaltres és un llibre problemàtic de llegir perquè torna a reproduir violència sobre cossos negres, i ja no volem llegir aquestes coses.” I ho entenc del tot. Però crec que és molt important que el llibre existeixi perquè puguem obrir aquesta reflexió sobre la nostra pròpia història colonial. Curiosament, encara no n’hi ha cap traducció anglesa.

—Per què?
—Perquè a tots els països anglo-saxons estan convençuts que la novel·la entrarà en la llista d’obres anul·lades. I que jo, com a escriptora blanca, no hauria d’escriure llibres sobre aquest tema.

—Al costat progressista diuen que aquest llibre no s’hauria de publicar?
—Sí. I això, en realitat, ho trobo problemàtic. Vaig decidir d’escriure el llibre perquè tothom deia: “No l’has d’escriure.” I llavors vaig pensar: “Si aparentment és tan dolorós i causa tanta irritació, llavors n’hem de parlar. Vol dir que hi ha una fricció que hem d’abordar.”

—Segons el punt de vista progressista, hauria de ser una dona negra qui escrivís aquest llibre i no una dona blanca europea. És la idea que us transmeten?
—Crec que, en tot cas, un escriptor negre. Cosa que, especialment en aquest llibre, em semblaria una idea molt estranya. Perquè això podria ser una apropiació inversa, perquè és un llibre d’una perspectiva blanca que reflexiona sobre la mirada blanca. Per tant, és un tema molt blanc. No és un llibre sobre què és el continent africà. Però llavors la igualtat de poder dins el llibre no és igual, perquè només hi ha una veu blanca, et poden dir. D’una altra banda, va ser una elecció molt conscient centrar-me en aquesta perspectiva i no parlar per l’altra perspectiva. Per tant, és un debat complicat. També crec que és qüestió de temps que el llibre s’acabi publicant al Regne Unit.

—Voldríeu dir alguna cosa que no us hagi preguntat?
—M’agradaria afegir que sempre em fascinen els personatges que són molt diferents de mi i potser no els més simpàtics. Intento d’entrar en conversa amb persones que tenen una mentalitat del tot diferent de la meva, perquè crec que precisament la conversa és allò que ens permet de canviar d’opinió respecte de l’altre, en lloc de quedar-nos atrapats en aquest marc de pensament segons el qual sabem què pensem, tenim molta raó i tots els altres s’equivoquen.