Gabriel Janer Manila (Algaida, 1940) és un nom imprescindible de la literatura catalana. Amb una obra sòlida per a adults i per a infants i joves, l’escriptor acaba de publicar Lungomare, el seu tercer i darrer volum de memòries. En conjunt són 1.313 pàgines imprescindibles no tan sols per a conèixer la seva trajectòria, sinó per a entendre una bona part de les complexes relacions culturals i literàries a Mallorca i fora de Mallorca dels darrers cinquanta anys. En aquest últim volum, a més a més, parla sense embuts de les campanyes que ha sofert en contra, passa comptes amb alguns dels seus principals enemics i confessa haver-se equivocat dirigint l’Institut d’Estudis Baleàrics amb Jaume Matas. Hi planen la família, els amics i l’ombra de la mort. Un document exquisit escrit amb la força literària marca de la casa que ens serveix per a repassar alguns moments de la seva trajectòria més recent i per a descobrir dos eixos vitals: Mallorca i París.

En aquest volum de memòries la mort és cada vegada més present…
―La mort era un tema que mai m’havia impressionat excessivament, mai no hi és a l’obra literària, però ara tenc una certa edat i sé que algun dia ha d’arribar. No en tenc gens de pressa, però han quedat molts amics pel camí i això em fa pensar i em sap greu que no hi siguin aquests amics. Per sort jo som aquí i encara puc parlar d’aquestes morts.

Us hi afronteu, doncs, amb serenor?
―És el que tothom voldria, com que la mort és inevitable, tothom en algun moment hi pensa, i jo vull que la meva sigui ràpida i sense gaire dolor. Tot té un final, algun dia s’ha d’acabar i quan et vas fent gran és normal pensar-hi més.

Després d’aquests tres volums de memòries, encara us queda temps per a la ficció? N’heu escrit, en teniu en projecte?
―Continuo escrivint la meva obra literària i tenc projectes, i som perfectament conscient que algun potser no el duré mai a terme, però m’agrada tenir-lo. Hi ha carpetes amb materials preparats, idees i quaderns, i em trob amb energia. Tot i això, em vaig rompre una espatlla fa dos anys i escaig, però he quedat bé, tenc alguns petits problemes de mobilitat al braç, però puc escriure, així que mentre tengui el cap clar continuaré escrivint.

En aquests tres volums de memòries hi ha una gran importància en la documentació del vostre arxiu. Heu pensat què en fareu, el dia que falteu?
―No ho he pensat, la veritat. Jo ja li he donat la utilitat que tenia. Ho tenc tot molt ben ordenat dins calaixos i si serveixen a algú, perfecte. Hi ha moltes notes preses i molta feina feta, perquè darrere de cada llibre i de cada conferència hi ha la feina que no es veu, les fitxes i les notes, les fotocòpies… Pensa que m’he passat diumenges sencers al centre Pompidou fent fotocòpies, allà i les altres biblioteques, que he amuntegat per a llibres i conferències.

Precisament a París, una ciutat que s’ha convertit en la vostra segona casa, però que, en canvi, descobríreu relativament tard…
―París és el meu altre amor, és la ciutat seductora, enlluernadora, no importa que hi vagis a fer res. Una de les darreres vegades que hi vaig ser anava caminant i vaig trobar un museu de manuscrits i hi vaig entrar. Allà hi havia una exposició de manuscrits de Balzac, Zola, George Sand, Baudelaire, i allà hi havia també un poema de Verlaine que mossèn Riber cita a La minyonia d’un infant orat. Aquest poema jo l’havia citat a les classes d’antropologia i trobar aquell manuscrit va ser tan emocionant, poder veure un text del qual n’he llegit fragments, i que he citat tantes vegades… Trobar això només pot passar a París, on trobes els petits miracles que et passen, com quan vaig anar amb un nét al Molin Rouge i la vedet li va fer l’ullet i ell va quedar totalment enlluernat i mira, aquella noia ho devia fer dues vegades o tres cada dia!

Ara parleu del vostre nét i en aquest darrer volum de memòries la família apareix molt. Sou un clan, els Janer?
―Segons per a què i en el bon sentit, per ventura sí, però no cercam exercir com a clan, som gent unida, molt unida, però no exercim com a clan perquè no en sabríem. Quan fem una festa per Nadal o qualsevol altra ocasió sí que ens agrada unir-nos tots, i si hi ha un problema o una petita desgràcia tothom es mou, això sí. La darrera vegada que em van operar el braç a Barcelona van venir tots! I el metge no s’ho acabava de creure.

Parleu d’aquesta operació, però una altra vegada que us havien d’operar, a Palma, trobàreu com a infermera una alumna vostra. Sort que li vau caure bé…
―Va ser molt curiós perquè li vaig demanar què havia après i em va dir que havia après Lo pi de Formentor, de Costa i Llobera, i me’l va recitar. Era de quan jo feia de professor a l’Institut Ramon Llull, a Palma, i els vaig dir que hi havia quatre o cinc coses bàsiques que havien de saber perquè formaven part de l’antropologia del nostre poble i ella es va aprendre el poema. No són moltes coses, aquest poema, La minyonia d’un infant orat de Riber, alguna rondalla…

Al llibre apareixen els vostres néts i us veiem tornar a fer treballs manuals. Fins a quin punt han influït en la vostra creació per als més menuts?
―Amb els néts a estones ens ho hem passat molt bé fent de tot i la literatura hi ha tingut un paper important. Els he llegit trossos de relats meus per veure’n les reaccions i saber què farien, hem fet petites representacions teatrals i m’agrada fer-ho. Hi he jugat molt, amb ells, i hem fet molts treballs manuals, disfresses i titelles, tot i que jo sempre he anat escopetejat de feina i per ventura no sempre he pogut estar per ells. Però una de les coses que més ens agradava quan els acompanyava en cotxe a l’escola era fer romanços aplicats als professors, perquè així desdramatitzàvem l’escola. Rèiem dels professors perquè és molt sa riure del poder i de l’autoritat.

Hi va haver un moment en què vau tenir força poder, si més no cultural, quan vau presidir l’Institut d’Estudis Baleàrics. Al llibre considereu que va ser un error greu acceptar el càrrec…
―Em vaig equivocar molt acceptant-lo. A l’institut vaig fer molta feina, discutible, per ventura sí, però una feinada i què vols que te digui, no sé si va valer la pena. Jo no cercava compensacions i encara hi ha gent que diu que això que feia estava bé, però no ho havia d’haver fet, entre més coses perquè estava molt ofegat de feina. No vaig voler deixar les classes a la universitat per si les coses anaven malament i anava de bòlit. Vés a saber tot el que he deixat d’escriure per haver estat a l’institut i per qui sap quants disgusts.

Encara es va equivocar més la vostra filla, Maria de la Pau Janer, anant a la llista electoral de Jaume Matas?
―I tant, això va ser un error molt més gros. Na Maria de la Pau e va deixar seduir i va creure que podria fer més feina per a la cultura des de dins el govern. Ella anava a la llista com a independent i ho va pagar molt car. A ella la van maltractar per tots els costats i això em va doldre molt, però això va així, ensopegues, et traves, t’equivoques i ho pagues.

Alguns dels atacs que va rebre ella anaven contra vós per persona interposada. A vós us han atacat molt. Heu arribat a saber per què?
―A mi m’han atacat tota la vida excepte ara que ja som vell. No he arribat a entendre mai per què ho feien i si podria ser per enveja. Però quina enveja havien de tenir-me? La dels meus petits èxits? Els meus èxits són molt modests per tenir-me enveja, a qui has d’envejar és a qui treu milions a la grossa. Jo no sé trobar una explicació coherent i lògica a aquests atacs

Al llibre us heu tret alguna espineta…
―Ho he fet de manera amable, sense voler fer sang, però en cap moment no he volgut fer unes memòries tranquil·les ni covardes. Si feia les memòries, hi havia de posar el que havia de dir per molt que matisés algunes coses, tenia clar que serien unes memòries valentes i que per ventura podien crear una mica de polèmica. A la meva edat ja no hi ha pas pena de si qualcú s’enfada o no, a mi ara només em fa por el codi penal.

Potser en algun moment algú ha pensat que volíeu ocupar el lloc de Villalonga…
―Ningú no ocupa el lloc d’un altre, has d’ocupar el teu i ja està. Voler ocupar el lloc de Villalonga hauria estat una bajanada majúscula. Villalonga és ell, amb les seves glòries i les seves contradiccions. També deien que volia ocupar el lloc de Llompart, que va ser molt amic meu. No, jo els vaig conèixer tots dos, vam tenir una bona relació amb un i amistat amb l’altre i jo tan sols he volgut ocupar el meu lloc, fent molta de feina, que és una cosa que m’ensenyaren els pares i sabent que les coses només s’aconsegueixen amb molta feina i molt d’estudi i això no té secret, s’han de posar colzes i fer molt d’esforç.

Amb qui sí que vau tenir molt bona relació va ser amb Baltasar Porcel, un altre escriptor a qui constantment li cerquen hereu…
―Vaig tenir una molt bona amistat els darrers quinze anys. Al començament jo li tenia un poc d’enveja i ell em veia a mi un poc com un contrincant. Quan jo vaig guanyar el premi Josep Pla tenia trenta-un anys i Vergés, que era l’amo de Destino, em va trucar per telèfon per donar-me la notícia que havia guanyat el premi. Era la primera vegada que parlava amb ell i em va dir que tots havien votat a favor de la meva novel·la excepte en Baltasar. Això va quedar molt compensat amb la nostra amistat i sempre he admirat la seva obra.

Qui va flirtejar sempre amb vós va ser l’empresari de premsa Pere Serra, que us volia fitxar per escriure als seus diaris…
―En Pere Serra sempre es va portar bé amb mi. Primer perquè quan tenia vint-i-set anys o vint-i-vuit i no tenia ni un duro em pagava molt bé les col·laboracions que feia al seu diari. A més a més, gràcies a ell vaig conèixer en Joan Miró i gràcies a ell també vaig poder dinar un dia amb Borges. En Pere sempre em va anar darrere perquè anàs a escriure als seus diaris i ho deia públicament, teníem una bona relació i li vaig dir que no perquè al seu diari tothom tenia via lliure per a parlar contra mi. Ell defensava que això era llibertat d’expressió, però a ell li agradava que hi hagués merder per vendre més diaris.

En canvi na Maria de la Pau sí que hi va col·laborar i encara ho fa…
―Sí, a ella la va convèncer. Va ser molt cavallerós. Li va demanar que li digués un preu per article i abans que ella li digués ja havia trucat al director i li va dir que començava a col·laborar. Va ser un gest dels seus de persona elegant.

Al vostre llibre també hi ha un retrat de la Universitat de les Illes Balears. La història de la universitat no és una història feliç…
―No sé si n’hi ha, d’històries felices, però la de la UIB no és ni tan sols una història intel·ligent ni moderna. A la nostra universitat es va improvisar molt i els departaments van créixer molt de pressa i no sempre van estar a l’altura. Hi ha hagut alguns professors extraordinaris i seria una ofensa no dir-ho, però en general hi ha hagut un sostre baix.

Si París és el vostre segon amor, què és Mallorca?
―No sempre es fa estimar, Mallorca, si val dir ver. Per a mi Mallorca és una illa que encara conserva alguns racons preciosos i que val més no dir-los perquè continuïn així. Per a mi és un espai amb uns camins, uns arbres, una naturalesa i a banda tot això hi ha una gent, hi ha molta gent que he estimat i que sé que m’estima. Però a la vegada és moltes coses que detest i que em dolen. És com si duguéssim la pobresa encastada dins les neurones més profundes i això et fa reaccionar. Jaume Vidal deia que Mallorca és un manicomi i mira fins a quin punt ho és que hi ha una casa de Mallorca, de botifarres, que és com nosaltres anomenem a la noblesa, que cada any quan arriba Nadal es reuneixen tots i fan un dinar i brinden perquè torni el rei en Jaume i torni a fer el repartiment de l’illa. T’ho pots imaginar?

També costava d’imaginar una mica els exabruptes de Juan Marsé el dia que li donaren el premi Planeta a la vostra filla…
―Crec que es va equivocar aquest dia. No li pots fer això a un altre escriptor, o estava mal sofrit o havia begut.

Li torneu la pilota al llibre dient que la censura li millorava les obres…
―I és cert, als llibres de Marsé cada dos per tres algú se la pelava i llavors la censura li ho treia i el llibre millorava molt.

En Porcel i ell tampoc no s’estimaven gaire…
―S’odiaven a mort, eren enemics declarats per part de tots dos de feia molts i molts d’anys. I de manera rabiosa.

Una de les feines més importants i per ventura més ocultes que heu fet al llarg de la vida són les relacions internacionals en tot l’àmbit de la literatura infantil i juvenil, impulsant i participant en congressos, seminaris, grups de recerca, consell de redacció de revistes…
―He tengut molta sort i vaig fer amistat amb la directora de la biblioteca del Pompidou, amb gent de la universitat de Pàdua, arreu de l’estat espanyol i també a Colòmbia i a Mèxic. He fet moltes conferències i congressos i en tots els casos t’adonaves que en arribar hi havia gent que respirava el mateix que tu sense que la coneguessis. He tingut moltes relacions amb llocs diversos…

I tota aquesta feina internacional ha anat acompanyada d’un menysteniment que reben en general tots els escriptors de literatura infantil i juvenil, que són la veritable pedrera de lectors…
―He lluitat molt perquè no fos així i he tingut molt bones crítiques i gent que ha llegit i estudiat la meva obra. Josep Maria Aloy, per exemple, n’era un, i fa dos anys als cursos d’estiu de la Universitat de Vic em van fer un homenatge important, però són excepcions. És veritat que alguns llibres infantils es venen molt millor que els llibres per a adults, però és arbitrari. Del llibre He jugat amb llops, del català i del castellà hem venut més de 60.000 exemplars i en canvi de Samba per a un menino da rua, que molts crítics diuen que és el millor llibre juvenil, no es va passar de la primera edició.

Quan el 1986 vaig anar a viure al Pla de na Tesa vaig descobrir que l’escoleta del poble duia el vostre nom…
―Això va ser una emoció majúscula. L’Ajuntament de Marratxí em va dir que li posaria el nom i em va sorprendre tant. A més a més l’escola ha crescut civilitzadament, no està massificada, és lluminosa i té força alumnes, tots es coneixen i tots tenen un paper a l’escola. Encara no fa res que he anat al final de curs d’enguany.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.