11.02.2020 - 05:15
Fins a quin punt es pot preveure que un futur possible significarà realment un viure sostenible per a tots? Qui són aquests tots i què significa sostenible? Quines utopies i distopies digitals o maneres d’ordre i desordre se’ns estan presentant ja a nosaltres –és més a qui ens referim amb aquest nosaltres?– i quines volem evitar?
Significa, tal vegada, una visió d’acord amb la qual estarem millor informats si estem digitalment formatats o «in-formats», una meta que hem de desitjar si volem actuar responsablement en un futur digital? Significa imaginar un futur digital, dissenyar un món en el qual els moviments de tota mena estiguen regulats per algorismes? Però no consisteix el futur en el fet que sempre se’ns presenta com un conjunt de possibilitats que s’obrin en el moment mateix en què algunes d’elles es tornen realitat? Sovint pensem que tots els nostres plans són bons solament si podem calcular per endavant totes les possibilitats recorrent, en l’era digital, a algorismes i big data amb l’esperança d’escapar a l’obertura de l’acció humana sotmesa a l’imprevisible (Capurro, 2014).
Viure en l’era digital
El futur digital ja ha trobat el seu segell conceptual quan parlem de vida «intel·ligent» (“smart”). No solament tindrem llars, ciutats i tota mena d’objectes smart, és a dir, digitalment connectats, sinó que també serem nosaltres mateixos smart superant la intel·ligència humana, producte de l’evolució biològica i cultural. «Ser digital o no ser» és l’alternativa que, recordant Hamlet, hauríem de tenir en compte quan es tracta d’imaginar un futur en el qual la diferència entre la realitat i el món digital, com una perspectiva possible de viure, es percep com a confusa o ha estat cancel·lada.
Però tot futur, amb les seues formes possibles d’èxit i fracàs, només es mostra en el present en forma vaga. No podem apoderar-nos-en, sinó només permetre que es manifeste des de si mateix en comptes de projectar-lo des de la nostra subjectivitat i la nostra voluntat de poder. Per a obrir-nos a futurs possibles que es mostren i oculten, necessitem dues coses: pensament i temps. Tots dos són escassos. Només sobre la base d’un pensament lliure, és a dir, obert a futurs que advenen i són vistos com a possibilitats, podem desemmascarar algunes de les formes negatives de futurs digitals i especialment aquella en la qual imaginem el digital com a forma d’un futur únic, unívoc i últim (Morozov, 2013). Pensar futurs digitals consisteix a resistir les obsessions d’un ordre digital previst amb ambicions absolutes. Aquest tipus de «pre-visió» és una gnosi digital, és a dir, un substitut del dogmatisme religiós.
Sobre l’equitat
On, per a qui, en quina mesura i a quin preu té sentit la vida digital? Quins són els límits de la digitalització en la vida privada i política? Què és bo com una possibilitat per a la comunitat en conjunt i què ho és per a mi o per a nosaltres? Què hauríem de promoure o prohibir de manera taxativa per llei i què no? Com podem iniciar una reflexió crítica duradora, acadèmica i quotidiana, sobre el bon viure en futurs digitals? Quina funció tenen els mitjans de comunicació en la promoció d’aquesta reflexió?
Avui utilitzem l’expressió fair, especialment en el context de l’esport. El seu ús antic, però, ens informa sobre altres contextos que es refereixen a les feriae, festes o vacances llatines, i per tant a un context regulador de llibertat, bellesa i pau. Les aplicacions esportives només han existit des de mitjan segle XIX. En termes de possibles formes ben ordenades de futurs digitals, podem usar el terme fairness, en aquest sentit més ampli, que està en relació amb el terme llatí integritas. Aquest, al seu torn, és d’origen grec, o més precisament aristotèlic, i es refereix al desenvolupament i preservació d’una totalitat (holon) (Aristòtil, 1924). Com sabem per la història recent, prenent com a exemple les companyies d’automòbils, la integritat d’aquestes empreses és bastant fràgil malgrat proclamar el contrari. Per a protegir un conjunt de la decadència i del desordre és necessària una atenció continuada per part de tots els seus elements no solament en relació a un ens concret, sinó a les seues relacions amb altres ens a nivell local o global. Pensar la integritat d’un tot significa també analitzar les diverses maneres d’ocultació o encobriment del que pot ser. Així, una manera de bloquejar futurs vivibles d’una societat pot consistir a defensar el lema non plus ultra (“no més enllà) d’un determinat ordre digital o no-digital com alguna cosa suposadament incanviable.
La societat de la desinformació
L’anomenada «societat de la informació» és, de manera cada vegada més alarmant, una societat de la desinformació; és a dir, de formes de vida públiques i privades amb impacte tant en la vida digital i no digital, com a nivell local i global (Castells i Himanen, 2014; Froehlich, 2017). La res publica, és a dir, la ciutadania i el seu govern, hauria de crear llocs digitals públics semblants als espais públics reals, assegurant-se que hi haja alternatives públiques on els ciutadans no paguen amb les seues dades, sinó amb els seus impostos, i no estiguen subjectes als interessos implícits o explícits dels gegants privats digitals.
Llig l’article complet en la web de Mètode
Rafael Capurro. Doctor en Filosofia. Fundador de l’International Center for Information Ethics (ICIE) de Karlsruhe (Alemanya) i professor emèrit de Ciència de la Informació i Ètica de la Informació en la StuttgartMedia University (Alemanya). Les seues línies de recerca se centren en l’hermenèutica, l’ètica de la informació, els fonaments de la ciència de la informació i en l’angelètica (teoria dels missatges). Ha publicat diversos llibres en aquestes àrees, l’últim dels quals Homo digitalis (Heidelberg, 2017). rafael@capurro.de
