le pen

Entre dijous i diumenge els ciutadans europeus són cridats a les urnes per triar la composició del Parlament Europeu amb vista als cinc anys vinents. L’extrema dreta serà una qüestió clau, tant per la possibilitat de ser primera força en gran part dels estats membres com per la capacitat de marcar l’agenda europea.

El model de la Unió Europeu és en crisi, amb un Brexit encallat i l’ascens de l’euroescepticisme, com també pel fet que el Partit Popular Europeu i els Socialistes i Demòcrates, grans valedors del sistema, molt segurament perdran la majoria absoluta que han mantingut d’ençà de les primeres eleccions.

Els grans estats dominats per l’extrema dreta

La Unió Europea és formada per vint-i-vuit estats, a l’espera de la sortida del Regne Unit, però clarament n’hi ha uns que dominen les institucions i que aporten la majoria dels eurodiputats.

Concretament, Itàlia, França, el Regne Unit i Alemanya apleguen el 42% dels eurodiputats (316 de 751) i en tres d’aquests estats, en uns comicis amb una baixa participació i on es prioritza el vot protesta, els euroescèptics encapçalen les enquestes.

Juntament amb els Països Baixos, els primers a votar van ser el Regne Unit, on el Brexit Party, de Nigel Farage, l’ex-cap de l’UKIP, s’espera que sigui la primera força amb molta diferència. Es va formar quan el va abandonar perquè considerava que feia un discurs massa intolerant i antiislàmic.

En unes eleccions marcades pel Brexit i la crisi del govern de May, ha absorbit una part molt important del vot del Partit Conservador, que podria ser quarta força. El vot més favorable a romandre a la UE ha triat els liberals (que es reafirmen en un segon referèndum) o l’escissió Change UK, que ha deixat els laboristes també en una posició molt feble .

Qui també sembla tenir garantida la victòria, amb un augment espectacular, és la Lliga Nord del vice-president Matteo Salvini. Un discurs d’ordre, seguretat i fronteres segures que ha capgirat la política italiana i que consolida el partit com a primera força. Amb el Moviment 5 Estels, soci de govern, també euroescèptic, obtindran la majoria absoluta de vots i d’europarlamentaris italians.

Percentatge de vots dels partits euroescèptics dels principals estats de la Unió Europea segons les darreres enquestes.

Marine Le Pen, a França, també se situa al capdavant, en disputa amb la República En Marxa, d’Emmanuel Macron. El president francès s’hi ha involucrat aquests darrers dies i ha convertit les eleccions en un plebiscit entre euroescèptics i proeuropeus. Una posició perillosa, perquè una victòria de l’extrema dreta, afegida a les protestes de les armilles grogues, podria deixar-lo molt deslegitimat.

Finalment, l’únic estat on no pot guanyar l’extrema dreta és Alemanya, però en aquest cas, Alternativa per Alemanya s’ha convertit en el primer partit d’extrema dreta que entra al parlament alemany d’ençà de la Segona Guerra Mundial. Aquesta vegada s’espera un augment respecte d’ara fa cinc anys (del 7% al 12), especialment en els feus del partit, com Saxònia, on ja va guanyar les eleccions federals.

Dels cinc partits amb més eurodiputats de tota la Unió Europea, a excepció de la CDU alemanya, tota la resta serien d’extrema dreta (Brexit Party, Lega Nord, PiS polonès i Agrupament Nacional). Per la seva part, a l’estat espanyol, el cinquè estat més gran en eurodiputats, també es veuria marcat per Vox, que serà la primera entrada d’un partit d’extrema dreta en solitari.

El Nexit: el següent maldecap europeu?

Els Països Baixos són un dels estats fundadors de la Comunitat Econòmica Europea el 1957 i amb una influència important dins la Unió Europea, que es demostra, entre més, pel fet que l’Spitzenkandidat socialista sigui el neerlandès Frans Timmermans. Tot i això, podrien ser els següents a valorar la sortida de la Unió Europea, l’anomenat Nexit.

Fins a enguany, el Partit per la Llibertat (PVV) de Geert Wilders era el referent de l’extrema dreta al país, però la situació ha canviat i ha guanyat més suport que mai. El jove Thierry Baudet, del Fòrum per la Democràcia (FvD), un partit amb tres anys d’història, va guanyar les eleccions provincials fa dos mesos i per primera vegada en cent anys un nou partit superava les tres tendències de la política neerlandesa (confessional, liberal i socialdemòcrata).

Thierry Baudet
El nou cap de l’extrema dreta, Thierry Baudet, en un acte de FvD.

Un discurs en favor de la civilització occidental i contra el multiculturalisme, les elits polítiques, el canvi climàtic i les reivindicacions de les dones ha portat l’extrema dreta a un suport sense precedents. El partit ha guanyat una part dels votants desencisats amb Wilders, amb un discurs considerat més intel·ligent, amb millors formes i no tan centrat en els musulmans.

Si el millor resultat del PVV en unes eleccions generals va ser del 15% el 2010, ara les enquestes donen al nou partit un 27% del vot, més un 8% del PVV (35%), un resultat rècord per a l’extrema dreta. A les europees pot entrar amb força i l’únic rival que pot frustrar la victòria a les generals és el partit liberal. El nou dirigent de l’extrema dreta ja ha afirmat que només espera a veure el desenllaç del Brexit per proposar un referèndum sobre la permanència dels Països Baixos a la UE.

El Grup de Visegrád: aturar l’extrema dreta

Si l’extrema dreta no para d’augmentar a l’Europa més occidental, ja hi ha estats més a l’est on ja governa de fa temps. La República Txeca, Eslovàquia, Polònia i Hongria conformen el Grup de Visegrád, un contrapoder a l’eix francoalemany, que s’ha caracteritzat pel rebuig de les institucions europees actuals i al model actual de llibertats i drets. A Hongria i Polònia la Unió Europea ja ha activat un procés sancionador arran de l’activació de l’article 7.

El cap més destacat és Viktor Orbán, a Hongria, que forma part del Partit Popular Europeu, malgrat haver estat suspès el seu partit, el Fidesz, d’aquest grup. Molt segurament guanyarà les eleccions amb més d’un 50% dels vots i el segon partit serà Jobbik, encara més extrem i amb grups paramilitars al seu si.

No obstant això, en aquests comicis gran part dels focus se centraran en Eslovàquia. El segon partit a les enquestes és Kotleba-Partit Popular Nostra Eslovàquia, d’ideologia neonazi, que inclou grups paramilitars i és contrari als gitanos, homosexuals i immigrants. La baixa participació, la gran fragmentació i el vot ocult podrien situar-lo com a primera força després d’haver governat la regió de Banská Bystrica, una de les més pobres del país.

Militants uniformats de Kotleba – Partit Popular Nostra Eslovàquia.

El neonazisme, repudiat fins i tot per gran part de les formacions d’extrema dreta, també és present a Grècia amb Alba Daurada, que si més no mantindrà dos dels tres eurodiputats, i també a Xipre en el Front Nacional Popular (ELAM), que amb un 8% o 9 dels vots pot entrar per primera vegada al Parlament Europeu.

A Polònia, el domini de l’euroescèptic Dret i Justícia, amb tic autoritaris, ha portat una part important de l’oposició a formar la Coalició Europea, cinc partits que apleguen la meitat dels eurodiputats polonesos i que es conforma amb l’únic objectiu de fer net del partit de govern. La coalició, si té èxit, es podria reeditar a les eleccions generals del novembre.

Finalment, el quart estat, la República Txeca és lluny de la resta. El gran part conservador, Partit Democràtic Cívic, euroescèptic però més centrat, té com a referent el Partit Conservador britànic i un dels seus membres, Jan Zahradil, és l’Spitzenkandidat dels conservadors a la Comissió Europea. Tot i això, si el 2014 l’extrema dreta era mínima, un sol escó d’un partit extraparlamentari (Svobodní), avui Tomio Okamura (de pare japonès i mare txeca) lidera una partit antiimmigració que ja va obtenir l’11% de les generals del 2017 i que pot entrar amb resultats importants al Parlament Europeu.

El cordó sanitari s’esquinça a Europa

L’extrema dreta ja ha entrat amb força en gran part dels parlaments dels estats membres, tret, només, d’Irlanda, Luxemburg, Malta, Portugal, el Regne Unit i Romania. Així i tot, en alguns casos, com ara al Regne Unit, només el sistema electoral ho ha evitat.

Això ha fet que hagin entrat en alguns governs o que els hagin donat suport, com a Itàlia, Hongria, Àustria, Polònia, Dinamarca, Finlàndia, Bulgària o Letònia. En canvi, uns altres, com França, Bèlgica, Suècia, Eslovènia o els Països Baixos han creat un cordó per a deixar-los fora dels pactes electorals.

Un exemple ha estat a Suècia, que a les eleccions del 2018 els Demòcrates de Suècia van ser clau, amb un resultat històric del 18% dels vots i la tercera força electoral, que podia decantar qualsevol govern. Tot i això, va ser ignorat per la resta de formacions i la dreta va decidir de no pactar i deixar governar els socialdemòcrates.

Però aquest cordó sanitari és més feble com més augmenta l’extrema dreta. Als Països Baixos ja no es pot impedir que marqui l’agenda, i dimecres, un dia abans de les eleccions neerlandeses, el president Mark Ruthe, en pugna per la primera plaça, va fer un cara a cara amb l’extrema dreta, proposat per ell.

Cal remarcar, a més, que no tots els partits euroescèptics o amb tics autoritaris són d’extrema dreta. El govern de Romania (socialdemòcrata) i Bulgària (conservador) es troben sota tutela de la Comissió Europea per les deficiències institucionals i la corrupció; i els liberals i socialistes romanesos han estat suspesos per les respectives famílies polítiques per haver compromès la independència judicial.

A la vegada, a Croàcia, la presidenta Kolinda Grabar-Kitarovic, democristiana, s’ha mostrat especialment hostil amb l’arribada d’immigrants i refugiats i ha impulsat la construcció d’una reixa per a impedir que n’entrin més.

La divisió de l’extrema dreta

Les darreres projeccions mostren que els partits a la dreta dels populars podrien ser el grup més gran del Parlament Europeu, amb prop de 200 eurodiputats. Però les seves divisions internes impedeixen que s’uneixin.

El partit Llei i Justícia polonès actualment forma grup amb els conservadors britànics, però no vol estar ni amb Alternativa per Alemanya ni Agrupament Nacional per discrepàncies històriques i la relació amb Rússia; i el Fidesz, el partit de Viktor Orbán, forma part del Partit Popular Europeu, encara que podria no afegir-s’hi finalment després d’haver estat suspès.

Per la seva banda, encara cal veure si finalment els britànics agafen l’acte d’eurodiputats, però el Brexit Party difícilment s’aliarà amb Le Pen i altres aliats d’extrema dreta. A la vegada, els partits neonazis són repudiats per gran part de les formacions ultres.

Certament Matteo Salvini ha intentat unir gran part dels partits, com ara Alternativa per Alemanya, el Partit de la Llibertat neerlandès, l’Agrupament Nacional francès, i també alguns partits nòrdics (Partit Popular de Dinamarca i Partits dels Finesos) i Volya, de Bulgària. Tot i constituir una part important del parlament, amb victòries en els estats principals, serà un suport insuficient i acabarà lluny dels grans grups europeus. Els partits d’extrema dreta encara no poden governar Europa, però ja han fet un pas més i marquen l’agenda i governen alguns dels estats més importants. El pas següent, una incògnita.

 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb