Aquest matí, m’ha sorprès de llegir al diari Ara la notícia que a Catalunya ens gastarem, segons els seus càlculs, 100 milions d’euros per a apujar el sou dels funcionaris. Serà un augment del 0,9%, com s’ha pactat a Madrid, quan s’aprovi el pressupost. Recordem que la llei estableix que les administracions autonòmiques han de seguir allò que es fixa als pressupostos generals de l’estat, però només en el cas del sou base, que acostuma a ser al voltant de la meitat del total. Pel que fa als complements, la part que sí que depèn de la Generalitat, el Departament de Polítiques Digitals diu que encara no s’ha decidit si es faran canvis. Portaveus del departament han informat que primer cal que s’aprovi la llei per a donar el vist-i-plau al pressupost espanyol i, posteriorment, negociar les modificacions amb els sindicats.

Bé, veurem com acaba, però em quedo amb aquesta xifra. I si és, finalment, una mica menys, doncs serà menys. M’interessa el fet, no la xifra exacta. Per cert, val a dir que a l’octubre l’IPC a Catalunya ha estat del -1,1%, la qual cosa vol dir que parlem d’una puja salarial del 2% en termes de poder adquisitiu. Evidentment, no tinc res en contra dels funcionaris catalans, ans al contrari, se suposa que són els més eficients de l’estat, perquè Catalunya té el menor percentatge sobre la població entre totes les comunitats autònomes.

Però hi ha un parell de fets que haurien de fer pensar a qui correspongui. El primer, és el moment en què es fa públic, com la cosa més normal del món, que, per altra banda, ho hauria de ser. Quan fa pocs dies es va perpetrar un menysteniment lamentable contra els autònoms, tot rifant 20 milions d’euros entre centenars de milers de persones angoixades, pel mètode del ‘primer que arriba, primer que cobra’. Del fet, ja n’hem parlat a bastament en aquestes píndoles i crec que no cal furgar més en la ferida, però és que això és encara molt calent! La comparació de les xifres sorprèn, oi? Però és que als restaurants –un altre col·lectiu amb un càstig brutal al damunt– se’ls ha ajudat amb 40 milions! I aquí també qui vulgui hi pot veure una desproporció –insisteixo, conceptualment incorrecta– flagrant.

Em podeu dir que comparo pomes amb peres. Salaris amb ajuts. Potser sí, però al capdavall, tot surt del mateix sac. I deixeu-me que vagi al segon fet. Des de la meva òptica personal, he de dir que no em sembla estètic. Em fa mal als ulls. Veig que és una atracció molt forta per a tota mena de demagògia que pot dur a culpabilitzar un col·lectiu que no té res a veure amb la crisi que passa. I que és una invitació a recordar que aquest col·lectiu té un augment de sou gens menyspreable, tenint el lloc de feina garantit, en un moment en què molta gent del sector privat ha anat al carrer o ha tingut una reducció del sou o ha tancat el negoci o, com molts autònoms, fan mans i mànigues per assegurar el dia de demà, perquè la setmana vinent ja és el llarg termini.

La demagògia no porta enlloc. A crear més malestar social, si de cas. I això, ara com ara, seria nefast. Per això crec que és un moment inoportú –no vull anar més enllà–, perquè molta gent pot analitzar la situació en termes de greuge comparatiu. I no és intrínsecament just fer-ho. Però també hi pot haver qui faci comptes i pensi que aquests 100 milions, un cop repartits, significaran augments de 15 euros o 25 al sou mensual per cada funcionari, i això li comportarà molt poca millora en el seu pressupost familiar. És a dir, en termes de satisfacció relativa personal, l’increment de nivell de benestar assolit serà molt baix. En canvi, aquesta quantitat podria generar nivells molt més alts d’aquesta satisfacció relativa a un bon nombre de persones tan innocents com ells de la desgràcia que ens ha caigut al damunt. Tot això, és clar, no tindria cap sentit de considerar-se si la situació social fos normal i el govern no exhibís una pobresa franciscana. “No tenim diners”, va dir l’altre dia la consellera Budó.

M’imagino que tot això que comento, a més d’un funcionari li deu haver passat pel cap i potser, fins i tot, l’incomoda aquesta situació de “superioritat social”, que li poden atribuir els que avui ho passen malament. I als funcionaris que pensin així –com a col·lectiu i si fossin molts– crec que potser podrien fer alguna cosa profitosa, socialment parlant, amb aquests diners addicionals, en un país on la redistribució de la renda –via fiscal– no és un dels punts forts del sistema econòmic. Insisteixo, ho exposo com a una qüestió sobretot d’estètica. Si algú va una mica més enllà…

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.