Em va fer il·lusió que Quim Forn recuperàs ahir la banderola dels “Freedom for Catalonia” a l’hora d’eixir de la presó dels Lledoners en companyia dels seus companys, en el mateix moment que la presidenta Carme Forcadell eixia de Wad-Ras i Dolors Bassa, de la presó del Puig de les Basses.

Em va agradar veure Jordi Turull, Jordi Cuixart i Forn encapçalant amb aquell tros venerable de tela la que semblava una manifestació petita però intensa de tots els presos. En primer lloc, perquè aquell era un gest perfecte de cara a l’exterior. Per al públic internacional, aquesta és la fotografia que pot entendre millor més gent de països més diferents. Directa i clara. Però també em va agradar pel gest de record i reconeixement d’un passat que ha protagonitzat tanta gent i tan diversa i que ha tingut moments molt difícils que han estat feliçment superats.

Forn, un Forn jovenet i enèrgic que recorde bé, enarborava aquesta banderola el 1989 durant la polèmica reinauguració de l’Estadi Olímpic. Plovia, Juan Carlos va arribar molt tard, perquè passava una estona amb una amant, segons que deien els qui en sabien alguna cosa, i el perill d’espanyolització total dels Jocs era evident. Amb aquests elements, els Freedom van saber convertir l’arribada del monarca dels espanyols en una xiulada intensíssima que va deixar desconcertat el règim. Un precedent, molt bàsic, del que acabà essent un costum.

Parle, doncs, de fa trenta-dos anys. D’una època en què encara molt poca gent s’atrevia a parlar obertament d’independència, però en què la repressió espanyola castigava amb duresa –tortures incloses i, ja aleshores, presó i exili– tothom que s’atrevís a parlar-ne i a lluitar, molt en especial l’esquerra independentista. L’any 2000, essent Forn regidor convergent a l’Ajuntament de Barcelona, un policia espanyol va trencar-li el braç quan participava en una manifestació de protesta contra la presència de l’exèrcit espanyol a Barcelona per una cerimònia provocativa. I disset anys després, Forn, com a conseller d’Interior, va haver de dirigir els Mossos en els moments més brillants de la seua història –en la reacció als atemptats de Barcelona i Cambrils i en el Primer d’Octubre. I va haver de viure també el desconcert posterior. Tinc a la retina, i encara em fan molt de mal, aquelles imatges del seu retorn a Barcelona quan es va trobar envoltat a l’aeroport per policies de paisà que l’insultaven mentre brandaven banderes espanyoles.

Però tres anys i mig després, i havent passat un calvari personal del qual van ser prova els seus dubtes públics sobre quin camí havia de prendre, Forn va sortir ahir de la presó, acompanyat dels seus vuit companys, units tots rere la pancarta que encara guardava, aquella mateixa de fa trenta-dos anys. I, cosa que és molt més important, amb la mateixa decisió, intacta, de continuar lluitant per la independència de Catalunya.

L’abril del 2018, VilaWeb va llançar la iniciativa “Cartes per la Llibertat”. Durant mesos, cada dia vam publicar una carta a un pres, exiliat o represaliat, una carta escrita per una altra persona. Va ser una experiència preciosa, un gest conscient de solidaritat contra la repressió, que ens va portar a fer públiques més de dues-centes cartes escrites per gent de tota mena i condició i adreçades personalment a cadascun dels represaliats. Ahir les repassava, amb un punt d’emoció, i em vaig fixar que la primera, precisament, era la que enviava Jaume Ciurana a Quim Forn. I en el text, l’editor de Símbol, company de lluites de tota la vida de Forn, escrivia això: “Algú diu que la vida és una agregació de satisfaccions i decepcions i que la felicitat consisteix a magnificar les primeres i oblidar les segones.”

I aquesta nit, especialment aquesta nit de les flames i els Països Catalans, espere i desitge que siga així per a tots, per a tots els presos, exiliats i represaliats. Espere que puguen magnificar les satisfaccions i reposar i saber-se estimats pels seus. Que puguen alçar-se sense pressa del seu llit de sempre i mirar serenament els ulls de la seua gent, de les seues famílies, mentre gaudeixen de l’esmorzar que els ha robat aquests anys la violència repressiva espanyola. I després, a continuar. Que tots plegats, o si més no aquells que la vulguem fer, tenim molta feina: Freedom for Catalonia.

PS1. Aquesta nit s’han encès fogueres a tots els Països Catalans, amb la Flama del Canigó, la flama de la llengua catalana. Per això, en un nou capítol de les innovadores “Històries de VilaWeb” (Canigó: la muntanya sagrada, la muntanya de la flama) us hem volgut ensenyar aquest paratge excepcional, explicar-vos com és i relatar el sentit que té per a la cultura catalana, per a la nació del català.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.