Franquejar la minoria

Hi ha qui afirma, i pot ben ser així, que els catalans som minoria al nostre país. Hi ha qui ho afirma, i hi ha qui s’escandalitza quan ho sent –atrapat potser encara en consensos passats de pa sucat amb oli o preocupat, amb raó, per l’auge reaccionari. I així, entre els uns i els altres, entre acusacions més o menys reeixides d’exclusió i bonisme, de racisme i ingenuïtat, de deshumanització i hipocresia, vet aquí un altre debat de país enfangat i servit, tot paralitzat per la confusió, a la causa de sempre: la minorització de la nació catalana.

La qüestió: som minoria? Depèn del punt de vista. Si entenem la catalanitat en un sentit fort del terme, sí, ho som, és clar. Segons la darrera EULP, només un 30% dels ciutadans del Principat té el català com a llengua d’identificació –un 44%, si tenim en compte la resposta vaga “català i castellà”. És un fet: Catalunya és avui majoritàriament castellanoparlant, més encara si tenim en compte tots els canvis de llengua, totes les vulneracions de normatives lingüístiques (massa sovint d’institucions públiques), els fluxos migratoris, les influències culturals o la realitat als centres educatius. Fins aquí, la matraca habitual que sols ignora qui viu d’esquena al país, o a costa d’enganyar-lo.

En un sentit tou, tanmateix, es fa molt difícil de dir que som minoria. Si bé tot Catalunya sap parlar castellà –malaurada realitat anòmala que sols s’explica per l’ocupació del país i les imposicions consegüents– un bon 80% afirma (hi insisteixo, afirma) saber parlar català, i un 65% escriure’l. Segons el darrer baròmetre del CEO, a més, un 44% dels ciutadans se senten només catalans o més catalans que espanyols; viceversa (és a dir, espanyols o més espanyols), en canvi, sols un 13%. La clau, doncs, la trobem en el 43% de la població restant que se sent “tan catalana com espanyola”, segment majoritàriament castellanoparlant i contrari a la independència amb qui evidentíssimament no podem comptar per a res que tingui relació amb l’alliberament nacional (ni segurament la pervivència de la nació), però a qui tampoc no té sentit excloure de la catalanitat pel boc gros.

És important de constatar, percentatges al cap, que no som un sol poble, però que tampoc no en som ben bé dos. Un bon gruix dels catalans –en el sentit més tou possible– són espanyols banalment, com podrien ser banalment catalans si el poder el tinguéssim nosaltres; hem de treballar amb això, i els sobtats atacs d’espanyolisme eufòric com el del Mundial d’enguany en són la prova: pur nacionalisme banal, poder tou. No cal dir que la solidificació d’aquesta catalanitat tova és el somni humit del govern de Salvador Illa i la pacificació espanyola, però reclamar, com a condició de catalanitat per a tota la població, un grau absolut de politització i compromís (a saber, superar totes les circumstàncies adverses, família, amics, entorn, educació, consum…, per una idea de nació) és tan excessiu com il·lús. Censar catalans durs com si això fos el Club Super 3 o una petició de Change.org t’empodera com a tribu resistencialista, però t’empetiteix, i molt, com a país. 

Quina és la sortida, aleshores? A parer meu, entendre que ambdues concepcions de catalanitat són compatibles, entendre que som majoria i minoria ensems i entendre què implica el fet de ser-ho. Així com eixamplar els marges de la catalanitat ens pot encegar davant la realitat amenaçadora del país, el principal perill de prendre consciència d’ésser una minoria –o, més ben dit, aquesta mena de minoria– és acabar interioritzant-ne els vicis. És el problema dels discursos que parlen de substitucions catastròfiques i anihilacions ètniques imminents: fer-nos forts en una catalanitat mal entesa i negar-nos les potencialitats emancipadores de viure amb normalitat.

I viure amb normalitat implica, simplement, viure com una majoria, és a dir, entenent que el país encara és nostre, que les institucions encara són nostres, malgrat tot, i que tenim el dret i el deure de parlar català tothora i arreu, de no posar-nos límits ni excuses i d’emmirallar-nos sense mediacions amb l’universal en cada empresa que endeguem; viure com una majoria, en definitiva, implica no acomplexar-nos, ni complaure’ns, ni rebaixar les expectatives. Com a minoria, en canvi, sols hi hem de pensar en clau estratègica, política, sense recrear-nos-hi ni utilitzar-ho com a argument de res: aspirant sempre a deixar-ho de ser, no enganyant-nos amb idealismes i veient la realitat tal-com-és, amb ull clínic i sense fer-ne escàndols. Encara que pugui semblar paradoxal, il·lògica, fins esquizofrènica, aital escissió és l’únic comportament correcte.

No entendre aquesta doble realitat, aquesta doble missió, és no entendre el conflicte. A l’estat espanyol ja li està bé que fem grans escarafalls culturals, que ens folkloritzem, que reivindiquem Guifré el Pilós i anunciem la reconquesta, que dediquem tot el desacomplexament a acomplexar-nos encara més. Ara, el conflicte real és que tots nosaltres vivim pitjor, molt pitjor, deliberadament pitjor, en tots i cadascun dels àmbits i sentits en què hom pot viure bé, per culpa del cost d’una Espanya unida. Fer evident això –que, com la descatalanització, és evident arreu: a economia, a educació, a sanitat, a cultura, a infrastructures, etcètera–, sigui quin sigui el risc de fer-ho, hauria de ser la missió de qualsevol partit que es digui ja no independentista, sinó catalanista, simplement. Però ves.

Un exemple encara més clar són els drets lingüístics. La setmana passada va néixer Tenimllengua.cat, una iniciativa apadrinada per la Plataforma per la Llengua que pretén visibilitzar aquells comerços que utilitzen el català i reivindicar el consum estratègic. En anunciar-se, l’eina va rebre crítiques injustes que denunciaven la idea de crear un circuit segur per a catalanoparlants —a l’estil “reserva”. Al contrari, crec que aquesta mena d’iniciatives, ben enteses, són un bon camí a seguir: qualsevol acció que ens ajudi a viure (com a minoria) plenament en català és bona, sempre que no sigui una excusa per a aturar la tasca (com a majoria) de descastellanització del país. Es tracta d’una dualitat que també es pot aplicar a polítiques segregacionistes que solidifiquen el bilingüisme a Catalunya. D’altra banda, el consum estratègic no s’ha d’oposar amb altres formes de conflicte, com denúncies, escarnis a les xarxes o vandalisme, ans s’hi complementa.

Sí, per darrer cop, som una minoria; però assumir-ho no és igual que admetre-ho. I assumir-ho no canvia res. No normalitzarem mai que a Catalunya s’hi parli –i s’hi hagi de parlar– castellà, no ens rendirem a l’hora de fer del català dret i deure de tota la ciutadania, i no exclourem de la nostra nació ningú que el sàpiga o estigui disposat a aprendre’l, encara que sigui en potència. Les potencialitats, de fet, les volem totes, i no estem disposats a renunciar a cap –per més que ho diguin les xifres, per més que ho digui la por d’uns quants.