Frank Pons: “Ens omplim la boca de Països Catalans: doncs posem-los en pràctica!”

Tota entrevista té una història al darrere. En aquest cas, són les ganes de conèixer i ajudar a fer conèixer més enllà de l’illa un cantant i un grup que em semblen molt interessants. El primer cop que vaig sentir els Pèl de Gall en directe va ser el maig de l’any passat a la sala Paral·lel 62 de Barcelona, amb els valencians Auxili. El segon cop va ser l’estiu del 2025 al Sant Martí Fest del Mercadal, en una gran vetllada parcialment passada per aigua que també incloïa The Tyets, Buhos i O-Erra. I el tercer i darrer va ser el mes de maig d’enguany a Felanitx, fent de teloners al concert de comiat de la Gossa Sorda. Tres grans concerts dels menorquins, unes cançons que s’enganxen i unes lletres originals i diferents.

La tradició de les bandes, que va molt més enllà de posar so als jaleos de les festes dels pobles de l’illa, ha fet que a Menorca sempre hi hagi hagut bons músics i s’hi faci bona música. Però, fora de l’illa, amb prou feines es coneixen Traginada i S’Albaida, entre els grups de música folklòrica, i Cris Juanico i els mítics Ja T’ho Diré, entre els que fan una cosa més moderna. En canvi, la llista d’artistes i de grups és ben extensa, amb noms com The Binigaus Band, Marco Mezquida, Suc i Sopes, Ses Bísties de Mongofre, Rudymentari, Verlaat, Anna Ferrer, Xafogor, Bon Ball Tenim, Fandango All-Stars…

Quedo amb Frank Pons un dissabte de juliol a les dotze del migdia abans de les proves de so que han de fer a l’esplanada que hi ha darrere el recinte firal del Mercadal, on al vespre repeteixen actuació al Sant Martí Fest amb The Binigaus Band i els mallorquins Ossifar. Us podeu imaginar la calorada que fa. Però, asseguts a l’ombra de l’escenari, amb una cervesa ben fresqueta al davant i l’anar i venir dels tècnics al darrere, arrenca aquesta conversa en què parlem de l’origen del grup, dels problemes de la insularitat a l’hora de tocar a fora, del marc natural que brinda la llengua i també, és clar, dels problemes del turisme: és, de fet, el moment en què l’entrevistat, que sembla calmós per naturalesa, apuja més el to de veu.

La samarreta dels Red Hot Chili Peppers que du el cantant de Pèl de Gall per a l’entrevista i la prova de so fa que em pugui estalviar la pregunta dels referents musicals. Després, durant el concert de la nit, en durà una de color negre, com la resta d’integrants del grup. Els concerts vinents que tenen programats són aquest mateix divendres al festival Ukalari de Maó, el 28 d’agost a Juneda (Garrigues) i l’endemà a Ariany (Mallorca).

—Remenant per les xarxes he vist que no us han fet gaire entrevistes. Com és?
—Deu ser perquè som un grup flac.

—Doncs en conec més de dos i de tres que us consideren molt bons.
—És cert que els mitjans no ens fan gaire cas. No passa res, perquè quan fem concerts tenim públic i hem tocat en grans escenaris: hem anat al Canet Rock, hem tocat amb grups molt potents…

—No deu ser el famós tema de la insularitat?
—No ho sé, hi ha grups d’aquí de les Illes a qui a vegades sí que fan una mica més de cas, pel motiu que sigui. Nosaltres ara ens movem força per dins de les Balears, però rompre la barrera entre Menorca i Mallorca ens va costar molt. Mira, l’any passat vam publicar un disc i ha tingut uns 50.000 oients. Doncs bé, per a la premsa musical no forma part dels cinquanta millors discos de les Balears. Ho pots interpretar com vulguis.

—Us sap greu?
—No me’n queix. Al final, m’importa més poder fer concerts i l’estima que rebem del públic aquí a Menorca i ara també a Mallorca. M’importa més la repercussió al carrer i del públic que no si ens entrevisten més o menys. També et diré que en aquests moments segurament són més importants les xarxes que no pas els mitjans, però per edat nosaltres no hem nascut en el món de les xarxes. Per nosaltres implica un esforç ser-hi presents, i el fem. Ara, tampoc no em demanis que em foti a ballar per fer un TikTok o coses així.

—Comencem pel començament: Pèl de Gall és un grup menorquí que neix a Barcelona. Per què?
—Doncs perquè l’any 2009 jo, que som de Ciutadella i estudiava disseny gràfic a Barcelona, vaig conèixer l’Erni, l’Ernest Martí, que és de Ferreries i hi estudiava filologia anglesa. Ens vam conèixer compartint pis. L’Erni era músic i tenia traça amb la qüestió tecnològica, o sigui que vam començar a enregistrar cosetes a casa, sense donar-hi gaire importància ni tenir cap objectiu concret. Ara tothom fa discos casolans, però aleshores tot això era impossible. En aquella època, jo tocava amb una banda heavy de l’Hospitalet.

—I el nom de Pèl de Gall, d’on ve?
—Quan vam decidir de penjar els dos primers temes vam veure que ens calia un nom. Jo feia estona que tenia el nom de Pèl de Gall dins el cap. Perquè em feia gràcia i vaig veure que amb el tipus de música que fèiem, hi encaixava bé. Volíem fer cançons impactants, amb lletra i música impactants, i que tot plegat fes posar la pell de gallina. Quan vam començar fèiem una música molt heavy i amb el temps ens hem anat acostant més al rock i el pop. Els inicis van ser molt improvisats i sense cap pretensió d’arribar enlloc. El primer tema que vam penjar va ser “Què cony!”, que fins aquesta darrera gira encara tocàvem.

—Vau arrencar amb una cançó que es deia “Què cony!”?
—Sí, d’aquella manera. La cançó va tenir cert ressò i ens van telefonar de Menorca per anar-hi a fer un concert. No teníem ni banda ni prou cançons per a fer un concert. Vam cercar músics així un poc en pla random, vam cercar un repertori amb versions de rock català i vam fer un concert que va durar mitja hora. Però al cap de poc l’Erni va tornar a Menorca, jo em vaig quedar a Barcelona i, tot i que vam fer un parell de concerts més, la cosa era inviable i es va aturar.

—Fins quan?
—Fins el 2017, quan jo també vaig tornar a Menorca i vam reprendre el projecte, sense saber si es diria Pèl de Gall ni què volíem fer. Bé, una cosa sí que vam tenir clara tots dos: si repreníem el grup, ho havíem de fer bé.

—Què vol dir fer-ho bé?
—A veure, no és que abans no ho féssim bé, però enregistràvem els temes a casa i tot ens ho fèiem nosaltres. Ara volíem cançons amb so de qualitat. Això vol dir anar a un estudi de gravació, fer unes bones mescles, una mica de producció… Que la cosa llueixi. Vam contactar amb David Rosell, que es va convertir en el nostre productor musical, i vam anar a parar als estudis Can Pardaler. Les noves cançons eren bastant més suaus i aleshores va ser el moment de decidir si manteníem el nom de Pèl de Gall o si començàvem una cosa nova. I vam decidir que continuàvem el projecte.

—La carta de presentació de la represa i la col·laboració amb David Rossell és el disc Totes ses deixades són perdudes.
—De seguida vam notar la diferència i el creixement. Sales de concert més grans, amb més gent, més repercussió. És aquell punt en què deixes de tocar per als amics i la família i comences a tenir públic. També van arribar els primers concerts fora de Menorca!

—Doncs tornem a parlar de la insularitat, va. Un grup de Mataró o de Benimaclet, per a créixer només ha d’anar ampliant el radi d’acció. Vosaltres, per poc que l’amplieu, hi trobareu aigua. Com es fa per superar-la?
—Aquesta és la putada més grossa que et puguis imaginar! Molt, molt, molt. Els Ja T’ho Diré, per exemple, en el seu dia es van haver de traslladar. Nosaltres vam decidir de quedar-nos aquí, però és un hàndicap important. A l’hora de contractar, un grup de Menorca sempre serà molt més car que no pas un grup del Principat. Ara mateix tenim un equip de catorze persones o quinze. Fes números: desplaçament, hotels, menjar… A més, com et deia abans, no som un grup que es vengui per les xarxes, som un grup de directe. A Mallorca hem crescut així. Al principi no ens coneixia ningú i ara omplim. A Catalunya ens cal una empenta inicial dels programadors, perquè ara mateix és evident que ens costa omplir-hi una sala.

—Una de les vies d’entrada clàssiques a nous espais sempre ha estat fer de teloners de grups més coneguts, no?
—Sí, però també t’has de posar en la pell del programador o de l’ajuntament de torn. Si ha de gastar uns doblers amb uns teloners, potser voldrà agafar un grup de la comarca, que a més serà més barat. És el problema que tenim actualment per a arribar a Catalunya. Dins les illes no ho notam tant. A Catalunya hem sonat amb Buhos, amb els Catarres, amb Doctor Prats, amb Auxili, i sempre ha funcionat molt bé. Però costa tornar-hi.

—Segurament ara també hi ha més competència a Menorca, no? Hem passat d’una època en què només en coneixíem els Ja T’ho Diré a una diversificació de grups molt evident.
—Musicalment, Menorca és espectacular. I no parl de nosaltres, evidentment. La qualitat musical que hi ha a Menorca i la quantitat de grups i de creadors que hi ha és increïble, tenint en compte que som una illa petita. En surten grups que fan unes cançons brutals. Quin és el problema? Poder-ho mostrar. Poder-ho demostrar. Per això faig una crida: està molt bé que vingau a Menorca a l’estiu i que ens estimau tant, però convidau-nos a tocar a l’hivern! Ens omplim la boca de Països Catalans, i jo hi crec al 100%: doncs posem-los en pràctica! Cal potenciar l’intercanvi de grups de música dels Països Catalans, que grups catalans venguin aquí i que els grups d’aquí vagin cap allà.

—A vegades les barreres no sols són econòmiques.
—Evidentment. Hi ha una part de business, però també hi ha d’haver voluntat política i ganes. Les coses es poden potenciar o no. A les Balears s’ha aconseguit bastant. Entre Menorca i Mallorca hi havia una barrera increïble, ja ho saps. Els càntics a les festes dient que no en volem cap que no sigui d’aquí també incloïen els mallorquins. Manangelment Musical, que és la nostra oficina de contractació i té la seu a Palma, ha fet molt bona feina en aquest sentit. O els premis Enderrock, que han ampliat el punt de mira i ja han entès que a Menorca hi ha algú més que Cris Juanico. També el Canet Rock, amb Gemma Recoder, que ens ha donat entrada a nosaltres o als mallorquins O-Erra i Maria Jaume. Ja entenc que és una reivindicació que ens interessa especialment als d’aquí, perquè els grups del Principat en general ja van prou ben servits. Sé que és complicat, però crec que al final és el conjunt que s’enriqueix i tothom se’n beneficia.

—Teniu cap cançó en castellà?
—Cap ni una. Cantem en català, en menorquí. Tampoc no sóc cap radical, abans de Pèl de Gall havia cantat en castellà i en anglès. Però Pèl de Gall és un grup menorquí i les cançons han de ser en menorquí. Si féssim una cançó en castellà em sonaria estrany, folklòric o de conya, com fan els Ossifar.

—L’etiqueta pop-rock festiu que veig que us han assignat us agrada?
—No ho sé, és una mica de màrqueting i del lloc on es col·locaven abans els CD a les botigues, no? L’altre dia Pep Sala, que no ens coneixia, m’ho va preguntar, i li vaig dir que nosaltres tenim les nostres referències, com tothom, i que hem agafat coses d’aquí i d’allà, però que al final fem Pèl de Gall, amb alegria i amb lletres que facin reflexionar una mica i la gent s’hi pugui sentir identificada. No fem lletres i prou.

—Qui fa les lletres de les cançons?
—El més lletrista de tots és l’Ernest, el guitarrista. Ell fa més lletres que jo i de la música me n’encarrego més jo. Després, tot ho posam en comú i cadascú remena allò que ha fet l’altre. Compartim arxius i el nostre Drive és un caos total. Però així surten les cançons!

—Quan vau començar a fer música?
—Jo de ben petit. A casa, la música sempre hi era molt present, n’escoltàvem i ma mare tenia una guitarra, tot i que tampoc no la tocava gaire. A cals avis i a cals concos, també hi sonava molta música. He escoltat molta música en català, de Maria del Mar Bonet fins a Raimon, que per a mon pare gairebé és Déu. Ma mare, en canvi, era molt de Lluís Llach.

—Quin ofici feien els pares?
—Mon pare ha estat pescador de llagosta, excepte una època, amb el boom de la sabata, que va fer de tallador, com tanta gent aquí a Menorca. I ma mare ha estat cambrera de restaurants i de pisos.

—I el fill, músic.
—Vaig començar amb la guitarra a l’escola, de petit. Ho feia bé, agafava els conceptes prou de pressa i aviat vaig aprendre a fer temes. Si hi tens facilitat, ajuda a tenir-ne més ganes. M’agradava molt cantar. També feia teatre i era feliç pujant a l’escenari per fer els Pastorets o la sarsuela ciutadellenca Foc i fum. Així va començar tot.

—Imagino que no viviu de fer música.
—No, cap de nosaltres no viu de la música exclusivament. És una part de la nostra vida i dels nostres ingressos, però tinc la meva feina de dissenyador gràfic, per exemple. Ara mateix fem uns vint concerts cada any. I tenim sort que hi ha ajuts per a poder pagar bitllets quan toquem fora de l’illa o per a poder enregistrar un disc. Si no, seria inviable. Necessitem que els polítics dediquin doblers a la cultura, mani qui mani.

—L’any passat vau participar en la cançó col·lectiva “Convindria” per conscienciar del perill de la turistificació excessiva de Menorca. Podem obrir la caixa dels trons?
—I tant! Per jo, el gran problema és tenir les portes sempre obertes, que no pari d’entrar gent i pensar que tot anirà bé. És que vivim del turisme, ens diuen. Qui viu del turisme? Els hotelers. Uns hotelers que donen moltes feines, d’acord. Però és que els residents, ara mateix, vivim a preu de guiri tot l’any! El turista se’n va, nosaltres ens quedam i els preus inflats també. I no parl només del preu de l’habitatge, que és impossible, sinó d’anar a fer una cervesa. A més, si estàs disposat a pagar-ne el preu, resulta que no pots perquè tot és ple. Cal algun tipus de control, de barrera. Fa temps vaig viure un any a Eivissa amb la dona, que és professora, i ho vaig veure allà. Hauríem d’aprendre dels errors dels altres. D’ençà de la pandèmia que hi ha hagut un canvi bestial i els preus s’han disparat. És una bogeria. La culpa és nostra, que ens hem venut l’illa.

—Si ve un francès i t’ofereix el doble per casa teva d’allò que t’ofereix un menorquí, tenim mala peça al teler, no?
—Bé, per a això haurien de servir els polítics! Que legislin. Però això és un peix que es mossega la coa. La compra-venda de cases i els impostos de successions generen molts doblers. Ara, els polítics diuen unes coses i després al final no les compleixen. Diuen que pensen en nosaltres i no veig que hi pensin gens, n’estic fins als collons! Jo no m’hi fot mai, en política, però fa poc que he comprat una casa a Menorca i sé quin malson és. No pot ser que una persona que compri la desena casa acabi trobant la manera de pagar els mateixos impostos que jo, que en tenc una. Tot això és culpa del turisme. I una altra cosa: aquest turisme d’hotel, al final quins beneficis deixa? Què hi queda, aquí? Poca cosa, més enllà de destrossar el territori. Després demanen voluntaris per anar a fer neteja de les platges perquè no hi ha doblers. M’entens? I jo no puc anar a la platja perquè és plena de gent. Que estam bojos?