Francesc Vilanova: “Els franquistes es veien com a alliberadors d’una societat segrestada pel catalanisme”

  • L'historiador Francesc Vilanova acaba de publicar 'Barcelona, gener de 1939. La caiguda', sobre l'ocupació franquista de la capital catalana

VilaWeb
Joan Safont Plumed
25.01.2023 - 21:40
Actualització: 26.01.2023 - 09:47

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Fa molts anys que l’historiador Francesc Vilanova i Vila-Abadal (Barcelona, 1962) s’ha especialitzat en el primer franquisme i la postguerra. Director de l’Arxiu de la Fundació Carles Pi i Sunyer, és professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, ha publicat una vintena de títols sobre l’exili, capçaleres com Destino i periodistes com Carles Sentís, a més d’ocupar-se de la biografia de Ramon d’Abadal i de Vinyals, polític de la Lliga i historiador medievalista, amb qui manté un parentiu llunyà.

Especialista en tot allò que va passar ara fa vuitanta-quatre anys, arran de l’entrada de les tropes del general Yagüe que van ocupar la ciutat de Barcelona, hem quedat en vigílies del 26 de gener per parlar del seu darrer llibre, un volum que porta per títol Barcelona, gener de 1939. La caiguda i que és una crònica documentada i gràfica d’un dels episodis més determinants de la història del país.

Quan vau decidir que seríeu historiador?
—Quan feia tercer de BUP a l’escola Costa i Llobera, vaig tenir un jove professor substitut a l’assignatura d’Història, que ens va fer llegir Jaume Vicens Vives i Pierre Vilar. Jo volia ser periodista, però aquell professor va canviar-me la vocació.

Quins van ser els vostres mestres?
—Vaig entrar a l’Autònoma l’any 1980, i sobretot reconec el mestratge de Borja de Riquer, que em va dirigir la tesi i em va orientar cap a la història de Catalunya del segle XX i el tema del franquisme. També recordo especialment Pere Gabriel, Sebastià Riera, professor d’història medieval, Maria Àngels Petit, de prehistòria, Anna Sallés… A més d’història, jo vaig agafar moltes assignatures optatives de literatura, on vaig tenir Enric Cassany i Manuel Jorba, entre més.

Sou professor de l’Autònoma, centre on s’han format i han ensenyat alguns dels historiadors més destacats. Què caracteritza o marca aquesta institució?
—Després d’acabar la carrera i fer la mili, vaig començar a fer-hi classes com a professor associat d’Història a Ciències Socials i Polítiques i a Periodisme, per acabar, finalment, al departament d’Història, on sóc ara. Allò que determina una universitat són els seus grups de recerca, i a la UAB tenim un dels més grups reconeguts en l’estudi del franquisme, un altre sobre crisis europees del segle XX i un d’emergent sobre la història de la corrupció. A més, el departament d’Història de la UAB té una tradició que s’ha mantingut tot i les jubilacions. Encara ara es nota prou.

En un dels vostres darrers articles dèieu: “El món universitari català (des dels edificis fins a la gent que hi treballa i estudia) és invisible, marginal i prescindible des de fa molts anys.”
—Això ho vaig escriure a l’Ara i ho tornaria a dir ara. Continuem allà mateix. Som fora del món. És veritat que a l’acadèmia sovint ens costa adaptar-nos als canvis comunicatius i de difusió, que ens permetin sortir del text acadèmic, per donar-li una divulgació més transversal. Però, d’un temps ençà, fem per manera de sortir d’allò que en diríem el treball erudit.

Heu biografiat l’historiador i també polític Ramon d’Abadal i de Vinyals. Com hi vau arribar?
—Abadal era cosí del meu avi, i fins a cert punt això va determinar que l’estudiés, perquè tenia accés a la documentació. Però, sobretot, va ser l’encàrrec del seu fill i de l’historiador Jaume Sobrequés de fer-ne una biografia amb motiu del centenari. Vaig aprofitar per convertir-lo en el meu tema de tesi. Vaig tenir la sort de trobar tota la correspondència d’Abadal amb gent com Ferran Valls i Taberner, Lluís Nicolau d’Olwer, Pere Bosch Gimpera i Jordi Rubió i Balaguer. Això em permetia de parlar no tan sols del polític de la Lliga, sinó també del gran renovador de la historiografia medieval, amb la seva obra sobre la Catalunya Carolíngia, que li havia encarregat el IEC abans de la guerra i que la política i el periodisme li impedeixen de fer fins després de la guerra.

L’estudi d’un personatge marcat pels esdeveniments del segle us va portar a especialitzar-vos en la guerra del 36-39 i el franquisme?
—Quan treballava en la tesi vaig trobar uns papers que Abadal havia preparat per fer front a un expedient de responsabilitats polítiques. Un expedient obert pel franquisme a un catalanista conservador, que s’havia escapat a Itàlia l’any 36 i que havia col·laborat amb la tasca propagandística de Cambó escrivint l’obra Tradición y revolución. Això em va portar a descobrir que hi havia una dotzena de lligaires a qui havien instruït expedients de responsabilitats polítiques, com els milers que s’havien obert a polítics republicans. Vaig arribar a la guerra des de l’òptica del món conservador, per això sempre m’ha interessat aquest món que passa per la crisi de la República, viu la guerra i la sofreix i ha d’assumir el franquisme.

Dirigir l’arxiu de la Fundació Pi Sunyer també us hi ha ajudat.
—La família de Carles Pi Sunyer va dipositar la documentació de l’ex-batlle a l’Ajuntament de Barcelona, i per encàrrec de Sobrequés vaig començar a posar ordre als papers. Va ser quan em vaig endinsar en la qüestió de l’exili i, especialment, en les relacions entre l’exili i l’interior. Em sembla que aquesta és una qüestió sobre la qual encara no s’ha dit tot.

Heu dedicat un bon grapat de títols a la immediata postguerra i el primer franquisme. Però ara acabeu de publicar un llibre important, Barcelona, gener de 1939, la caiguda. Un llibre que no tracta sobre els exiliats o els vençuts, sinó sobre els guanyadors. Per què?
—Tenim un dèficit de bibliografia sobre els vencedors. Hem treballat molt sobre antifranquisme, repressió, presons, camps de concentració… i, en canvi, ens falta explicar com es guanya la guerra i, especialment, com es gestiona la victòria. La idea del llibre és detallar la caiguda de Barcelona, però destacant en poder de qui cau, com cau i com s’havia previst que caigués.

Com es va preparar l’ocupació de Barcelona?
—Es va preparar en diversos plans i no sempre militars. Per a la victòria dels franquistes calia que dominessin les grans capitals de l’estat, però l’ocupació de Barcelona no podia ser només militar. No era qüestió únicament de fer fora els republicans, sinó de fer previsions polítiques, econòmiques, socials… Per això, a banda d’estratègies militars, hi havia planificacions dels grans empresaris, hi havia les d’ordre públic i les que van preparar els falangistes, amb una estructura burocràtica descomunal per a muntar el partit únic. Després, l’arribada va tenir poc a veure amb allò que s’havia previst.

Què significava ocupar Barcelona?
—Barcelona és la segona ciutat de l’estat, la capital econòmica i el gran centre dels conflictes socials. És la ciutat on s’havia desafiat més obertament la unitat espanyola, la més moderna i la que tenia el potencial econòmic, social, cultural i polític que no tenien les altres. Si queia Barcelona, queia Catalunya i la guerra s’havia acabat. Però Franco volia una guerra llarga de desgast.

Quina imatge volien mostrar els nous ocupants?
—Els franquistes tenien la idea d’alliberar una societat segrestada pel catalanisme des del temps de la Renaixença. Pels falangistes, una vegada extreta la crosta catalanista, emergiria l’espanyolitat dels catalans. En segon lloc, calia exterminar els roigs de tota mena, com havien fet a la resta de l’estat.

Tot i presentar-se com a alliberadors, el llenguatge que fan servir és el de l’ocupació.
—Hi ha un llarg debat sobre la idea d’ocupació, de genocidi, col·laboracionisme, etc., termes que vénen de la Segona Guerra Mundial. Sí que és cert que hi havia uns serveis d’ocupació dirigits pel general Eliseo Álvarez Arenas que van durar fins a l’agost del 1939, quan es va normalitzar la situació. Durant mig any, Barcelona –i pràcticament Catalunya– és gestionada per uns serveis d’ocupació. L’ocupació és un terme franquista, anterior a la Segona Guerra Mundial.

L’anticatalanisme era el gran unificador del franquisme?
—Cada vegada estic més convençut que el primer objectiu del franquisme és espanyolitzar, molt abans que feixistitzar. Entremig hi hauria la idea de recatolitzar. Si busques al diccionari de la Reial Acadèmia, hi ha el terme “espanyolitzar”, però no “feixistitzar”. El franquisme anirà perdent el to feixista, però mai el to espanyolista i catòlic.

Una de les qüestions a les quals es van enfrontar els franquistes va ser la llengua.
—Hi ha dos criteris: el falangista de la línia Ridruejo i el militar. Dionisio Ridruejo, com a bon intel·lectual i culte, es pensa que es pot desarmar la llengua catalana de contingut polític dissociant-la de l’ideari catalanista, i que se’n pot acceptar l’ús literari i cultural. El criteri militar, que acaba manant, no considera l’ús públic del català en cap nivell. Álvarez Arenas diu al seu ban que no es perseguirà l’ús privat del català, a les cases. La idea és que la llengua ha estat emprada políticament pels separatistes, que la llengua moderna és artificial i inventada per Fabra per fer que sembli tan poc castellà com sigui possible i, per tant, si volem espanyolitzar els catalans, s’ha de fer desaparèixer el català de l’àmbit públic. De l’escola fins als diaris i la ràdio, passant per l’administració i el món editorial.

Ara hi ha qui posa en qüestió que Franco prohibís el català…
—Hi ha una lectura neofranquista que ve a dir que com és possible que hi hagués una prohibició radical del català si després el català va reaparèixer a la literatura, la música… S’obliden de dir que el càlcul inicial, que una vegada escapçada la classe intel·lectual dirigent el sistema cultural es desfaria, era equivocat. I que, òbviament, tampoc tenia recursos per a seguir una política com aquesta, especialment després de la Segona Guerra Mundial. La solució implica crear un franquisme regionalitzat, que pugui incloure l’Atlàntida de Verdaguer i els articles en castellà de Maragall. El franquisme no es liberalitza, sinó que s’adapta. I hi ha qui això ho veu i se n’aprofita. Com Destino.

Qui van ser les noves elits?
—Era una vella nova classe dirigent, formada per les elits que ja havien col·laborat amb el règim de Primo de Rivera, barrejats amb els joves acabats d’arribar que havien guanyat la guerra, i hi van arribar amb l’uniforme falangista per dir-hi la seva. Tot plegat, amb un fenomen molt europeu com és la feixistització de les dretes tradicionals durant els anys trenta i quaranta.

Quin paper hi van tenir la premsa, els intel·lectuals…?
—La majoria dels intel·lectuals del país eren fora, a l’exili. Després, hi havia un grup que es va quedar al país i es va mantenir en silenci i a l’expectativa. L’element distintiu era la renúncia explícita de la llengua o no, i això va fer que els qui no n’havien de viure poguessin abstenir-se de publicar. Uns altres, com que vivien de l’escriptura, van haver de passar pel castellà, encara que rondinessin i esperessin poder publicar en català així que puguin. Com va ser el cas de Josep Pla.

I qui va ocupar l’espai que havien deixat els exiliats?
—Als primers quaranta no hi havia intel·lectuals a la manera francesa del terme, sinó sobretot escriptors, periodistes, comentaristes, publicistes, analistes… que volien fer d’intel·lectuals dins el règim. L’acadèmia era un pur desert i els hipotètics nous intel·lectuals eren a les revistes i als diaris.

I la gent com va viure l’arribada de les tropes franquistes a Barcelona?
—La gent va sortir a rebre els franquistes perquè significava la fi dels bombardaments, de la violència a la rereguarda i de la gana. S’havia acabat la guerra, volien ordre, però ningú sabia com seria la nova normalitat. Hi ha molts testimonis del 26, 27, 28 de gener que desapareixen. Una vegada Auxilio Social va deixar de repartir pa, va començar el racionament i l’estraperlo. Quan es van generalitzar les detencions i els judicis, i la llengua va desaparèixer de la vida pública, van començar les primeres decepcions. I van començar molt aviat. L’entusiasme popular va durar poc.

Per què cal tornar a revisar aquest episodi històric?
—No és tan sols un moment fonamental de la història del segle XX de la ciutat, sinó que ens serveix per a entendre que Barcelona forma part d’una seqüència de ciutats que van caure en mans feixistes. Ja havia caigut Viena, després cauria Praga, més endavant, París… Som davant una història europea.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes