Francesc Tosquelles a Sench Aubanh, cap al 1944-1945. Arxius de la família Tosquelles (reproducció fotogràfica: Roberto Ruiz).

Al llibre Tosquelles. Curar les institucions (Arcàdia), la crítica literària, traductora i professora Joana Masó recupera i descobreix l’important llegat científic i cultural del psiquiatre català Francesc Tosquelles Llauradó (Reus 1912 – Granges d’Òlt, Occitània 1994), una figura de primera fila europea, un home innovador i revolucionari, desconegut a Catalunya. Va ser un dels precursors a Europa de la psicoteràpia institucional, un veritable català universal, lliure d’esperit, totalment independent i, per descomptat, mai no reconegut ni subvencionat. El llibre es va gestar en complicitat amb l’art contemporani, a partir d’una idea original de Carles Guerra quan era director de la Fundació Antoni Tàpies.

El psiquiatre reusenc fou militant del Bloc Obrer i Camperol (BOC) i del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM). Entenia la psiquiatria com una forma d’anticultura radicalment situada en un paisatge. Estava convençut que tan sols guarint les institucions psiquiàtriques vuitcentistes es podien guarir els malalts. En contrast amb l’experiència de les fàbriques col·lectivitzades, va aplicar amb èxit mètodes de socialització i convivència entre malalts a les comunitats terapèutiques que va organitzar al front de l’Ebre, a Extremadura i a Toledo durant la guerra. Fou capità metge, cap dels serveis psiquiàtrics de l’exèrcit republicà a Extremadura i director de la clínica d’Almodóvar a Ciudad Real.

Acabada la guerra, per protegir-se dels feixistes i dels estalinistes es va exiliar a Occitània. Va estar uns mesos internat al camp de Sètfonts on dirigí una unitat psiquiàtrica, i després va treballar a l’hospital psiquiàtric de Sench Aubanh (Occitània), institució que reorientà i dirigí durant vint anys fins a convertir-la en el centre de la nova psiquiatria del segle XX. Va col·laborar i fer amistat amb científics de primera línia, com ara Jacques Lacan i el metge Frantz Fanon, i amb artistes, en especial els surrealistes. A Dalí ja l’havia conegut a Barcelona; a França va tractar Paul Éluard, Antonin Artaud, Tristan Tzara, Cécile Éluard (filla de Gala), entre més.

L’experiència de la guerra i la revolució des d’una perspectiva que bevia del marxisme no estalinista, de l’anarquisme i el col·lectivisme influïren en l’experimentació i la innovació de la seva pràctica mèdica. Com també ho feren els canvis radicals que provocaren els artistes surrealistes i de l’Art Brut, el cinema verité i experimental, el teatre i totes les idees socials i culturals d’avantguarda de l’època. Tosquelles establí ponts entre els bojos i el seu entorn geogràfic i social, entre el deliri i l’anomenada realitat, entre la ciència i l’art, sempre experimentant amb els pacients i la seva visió del món i de les coses, emprant el dibuix, la pintura, la fotografia, el teatre, el cinema i l’escriptura.

Francesc Tosquelles. Arxius de la família Tosquelles (reproducció fotogràfica: Roberto Ruiz).

Són els peus, que ens porten als llocs

En la seva manera d’entendre la pràctica terapèutica no es parlava de malalties mentals, sinó de problemes socials i ètics. La base es pot definir en una frase que va repetir al llarg de la vida: “Són els peus, que ens porten als llocs.” Sempre es va inspirar en la seva ideologia revolucionària i profundament humanista i igualitària com a manera d’entendre el món, la salut mental i la vida dels malalts mentals a les comunitats que impulsà i dirigí.

Val a dir, com a dada històrica important, que durant l’ocupació nazi de França, entre el 1940 i el 1945, entre trenta-cinc mil pacients psiquiàtrics i quaranta mil moriren als hospitals francesos. Un capítol de la història que Max Lafont anomenà “l’extermini dolç”.

Les innovacions i experiències terapèutiques de Tosquelles foren admirades pel seu amic Jacques Lacan i per moltes més figures principals de la psiquiatria de l’època. Però, malgrat la seva importància, el geni Tosquelles i la seva obra han desaparegut de l’imaginari col·lectiu. Aquest llibre, el treball de Joana Masó i el seu equip, és fonamental per a recuperar-lo i també perquè és un avenç revelador contra la censura de la nostra memòria històrica i cultural, en dictadura i en democràcia.

Per primera vegada es tradueixen al català assaigs i articles de Tosquelles escrits en francès i es descobreixen i recuperen films, fotografies, conferències, obres d’art, texts i entrevistes fins avui inèdites aquí. I també escrits científics i literaris com, per exemple, un interessantíssim assaig a partir del poema “In Memoriam” de Gabriel Ferrater.

L’experiència, reflexions i treballs del savi Tosquelles, que aquest llibre rescata des de més enllà de l’oblit, il·luminen amb noves peces la reconstrucció del mirall trencat i censurat del nostre passat. Com escriu Joana Masó: “Volíem que el llegat oblidat de Francesc Tosquelles parlés d’un passat que desconeixíem i, alhora, d’una aventura col·lectiva que pogués parlar en present i de nosaltres: de les nostres institucions i dels nostres malalts; de pràctiques institucionals experimentals que ens permetessin imaginar, avui, altres maneres de viure i de refer la vida en les nostres institucions sense estar condemnats a estar-hi sempre i només en guerra.”

L’edició és molt atractiva a l’hora de combinar escrits, entrevistes, obres d’art, dibuixos, fotogrames, fotografies, notes clíniques i policíaques i cartes personals. Com en un bon collage, totes les peces que conformen el llibre contribueixen a donar més força i realisme a la vida, l’obra i les idees de Tosquelles. Assenyalen camins de comprensió i experiència, ens donen més profunditat de camp, unes altres perspectives, obren portes i finestres per poder abastar en tota la seva magnitud el paisatge del passat col·lectiu.

De fet, és un recorregut per la vida del protagonista que representa un passeig radicalment innovador per a comprendre millor algunes de les claus ignorades i silenciades dels posicionaments humanistes, científics i artístics més moderns i revolucionaris d’aquell temps. Tot plegat en perfecta i oportuna harmonia per a accedir a noves intuïcions per entendre les convulsions històriques i sociopolítiques del segle XX a Catalunya, Espanya i Europa.

Francesc Tosquelles. Arxius de la família Tosquelles (reproducció fotogràfica: Roberto Ruiz).

Inicis, guerra i revolució

De ben jove Tosquelles va decidir de dedicar-se a la psiquiatria. Estudià a Barcelona i els seus primers treballs foren a l’Institut Pere Mata de Reus. És allà on va aprendre, a deu anys, quan visitava el centre amb els seus pares, els fonaments de la seva teoria d’emancipació psicològica. Una de les primeres tasques que va idear fou ensenyar els malalts a no fer el boig: “Al·lucineu, delireu tant com vulgueu mentre siguem aquí dins, però apreneu a no fer-ho fora, en família, amb la policia! Apreneu a no fer el boig públicament, o en cas contrari us caçaran i us tancaran en un forat.”

A l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona, Tosquelles va participar en debats i seminaris de caràcter sociopolític i psicoanalític. Quan va esclatar la guerra va començar el seu treball en psicoteràpia infantil i juvenil en uns masos col·lectivitzats pel POUM. Després anà de voluntari al front d’Aragó. A la guerra ocupà càrrecs importants tot experimentant amb els traumes de soldats i metges i amb la creació de comunitats terapèutiques on a més dels malalts hi havia prostitutes, pagesos, artistes i capellans.

Creia en institucions obertes, transversals i d’avantguarda, en consonància amb les lluites contra el feixisme i l’estalinisme dels anys trenta i quaranta. Va introduir la psicoanàlisi als manicomis. Va crear institucions d’experimentació artística, literària i pedagògica de base antiautoritària, amb clubs de malalts, diaris murals, treballs col·lectius, que canviessin radicalment la idea comuna de manicomi, per transformar-los en escoles de llibertat. És de gran interès llegir els esforços que es van fer a la República i durant la guerra per a reformar les institucions psiquiàtriques. Tant per la via oficial com per l’acció i el treball incansable de metges com ell i el seu professor Emili Mira.

Al seu assaig del 1985 sobre el poema “In Memoriam” de Gabriel Ferrater, publicat al llibre, expressa la vivència i reflexió militant i vital durant aquells anys com un complement generacional necessari per a entendre el poema, el trauma i l’ànim d’aquell temps que va afectar després Ferrater i tanta gent. Tosquelles ens introdueix en la seva vivència inicial i les seves comprensions adultes sobre la guerra, la vida, la mort, la poesia i la realitat. Analitza Ferrater, a si mateix i l’època, tot donant vida i contingut polític a alguns dels noms que apareixen al poema, i que ell va conèixer arran de la seva activitat militant a Reus, com ara el poumista Oliva.

Ferrater i Tosquelles es van conèixer a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada. El psiquiatre va elogiar la conferència del poeta per la precisió i saviesa lingüística. Els van presentar i, segons que recorda Tosquelles, van xerrar una estona i quan li va comentar que ell també era de Reus, no el va veure mai més. Potser li va tornar a agafar la por, aventura Tosquelles…

Francesc Tosquelles, cap al 1970. Arxius de la família Tosquelles (reproducció fotogràfica: Roberto Ruiz).

El surrealisme al servei de la revolució… psiquiàtrica

A Occitània, després de muntar un departament de psiquiatria al camp de refugiats de Sètfonts, va accedir l’any 1940 a l’hospital psiquiàtric de Sench Aubanh. Allà col·laborà amb el psiquiatre Lucien Bonnafé, que estava en contacte amb la Resistència i l’avantguarda. Per això a la institució es van refugiar el poeta Paul Éluard, el pintor Gerard Vulliamy, el filòsof i metge Georges Canguilhem, l’historiador de cinema Georges Sadoul, el poeta dadaista Tristan Tzara, l’artista i teòric de l’Art Brut Jean Dubuffet, entre més. Tots ells van aportar idees i creacions artístiques en la línia dels treballs de Tosquelles, tot alimentant i estimulant els envits que comportaven les seves investigacions pràctiques.

L’any 1938, al llibre El teatre i el seu doble, Antonin Artaud escrivia: “Defensar una cultura, l’existència de la qual no ha salvat mai un home de la preocupació de viure millor i de tenir fam, no em sembla pas més urgent que extreure del que hom anomena cultura unes idees dotades d’una força viva idèntica a la de la fam.”

Francesc Tosquelles amb una escultura d’Auguste Forestier a Sench Aubanh. Arxius de la família Tosquelles (reproducció fotogràfica: Roberto Ruiz).

L’important en l’home és encertar la seva bogeria

A Sench Aubanh, Tosquelles va comptar l’any 1952 amb l’ajuda del metge de Martinica Frantz Fanon, qui va esdevenir anys més tard militant del Front Nacional d’Alliberament d’Algèria. Allà dirigí un psiquiàtric on aplicava els mètodes de la socioteràpia i la psicoteràpia institucional apresos amb Tosquelles. Els treballs del geni català van estar connectats amb els grans envits ideològics i humans del seu temps. Fanon és un dels teòrics més importants de l’anticolonialisme i les psicopatologies de la colonització. El seu llibre Els condemnats de la terra és una bíblia dels moviments d’emancipació anticolonial.

El llibre ens mostra les riques influències i reflexions creuades de científics com ell, amb la visió del món que tenien els artistes d’avantguarda, sobretot els surrealistes, interessats de sempre en l’inconscient, els somnis, Freud i més maneres d’interpretar i subvertir la realitat política i cultural que consideraven opressiva, també (i sobretot) per als anomenats malalts mentals.

Algunes de les seves idees, extretes d’escrits i d’entrevistes publicades al llibre, dibuixen un perfil molt clar del seu pensament. Tosquelles parlava molt clar i de manera provocativa per reafirmar-se i fomentar el debat. Ho va fer tota la vida. “Els comunistes no en volien saber res perquè al front no hi ha bojos.” “Si a la gent que a la guerra es torna ximple els fots al darrere, ja s’ha acabat, no tenen sortida. S’han de guarir allà mateix on passen les coses.” “Mai no he fet tan bona psiquiatria com al camp de concentració. Allò va servir també per a fer possible que alguna gent fotés el camp.” “L’important en l’home és encertar la seva bogeria. El destí de la bogeria és l’essència de l’home.”

Francesc Tosquelles amb una escultura d’Auguste Forestier a Sench Aubanh. Arxius de la família Tosquelles (reproducció fotogràfica: Roberto Ruiz).

El retorn a Catalunya. La indiferència gremial

La primera vegada que Francesc Tosquelles va tornar a Catalunya des de l’exili el 1939, va ser amb motiu del IV Congrés Internacional de Psicoteràpia a la Universitat de Barcelona, l’any 1958. Era la primera vegada, i en ple franquisme, que es feia un congrés amb mil dos-cents especialistes, l’elit de la psiquiatria mundial.

Era la primera vegada, també, que Jacques Lacan feia una conferència a l’estat espanyol. Per primera vegada, Tosquelles mostrava a la comunitat científica el treball fet amb els interns de Sench Aubanh en un film mut rodat a la institució, que ell mateix havia dirigit i filmat. En unes cartel·les el film informava com havia augmentat a Sench Aubanh el nombre d’interns guarits. El 1936 eren el 42%, el 1946 el 69%, i el 1956 el 89%.

Malauradament, el congrés no va tenir la repercussió que es mereixia. Ni tan sols la conferència de Jacques Lacan. Un cop més, com ja havia succeït durant la República, les idees de Tosquelles no quallaven en el relat col·lectiu científic i cultural.

A final dels anys seixanta, la gerència de l’Institut Pere Mata de Reus va recuperar-lo com a director per impulsar la reforma de la institució, càrrec que va exercir a distància fins a la seva mort a Granges d’Òlt, el 25 d’octubre de 1994.

Francesc Tosquelles amb Jaume Sauret al camp de Sètfonts, 1939. Arxius de la família Tosquelles (reproducció fotogràfica: Roberto Ruiz).

El llibre Tosquelles. Curar les institucions, de Joana Masó, explica que el retorn intermitent de Francesc Tosquelles a partir dels anys seixanta a la Catalunya franquista no va fructificar com hauria estat lògic i necessari. Ja hi havia un cert interès per l’obra de Michel Foucault i de Franco Basaglia, i l’antipsiquiatria es divulgava a les revistes més progressistes. Però la psicoteràpia institucional, que duia implícita la crítica absoluta a les institucions mentals, no va formar part d’aquest espai crític que havia de ser-ho també en el pla polític i cultural.

Allò que ell havia començat al terreny de la psicoteràpia institucional a Reus els anys trenta no va servir per a articular psiquiatria i psicoanàlisi. De fet, les seves idees i experiències no tenien terreny per a germinar en un panorama arrasat per franquistes i reaccionaris.

“En un país i en una època en què no es va arribar a enllaçar la psiquiatria i la psicoanàlisi, ni la clínica institucional amb la política, ni la psicoanàlisi amb la crítica literària, potser el treball de Francesc Tosquelles estava condemnat a ser il·legible o anecdòtic”, conclou Joana Masó, que afegeix, i és important a tenir en compte: “Potser perquè el nou espai democràtic no va teixir vincles amb les experiències radicals de la República, un llegat com el de Tosquelles va quedar sense transmissió.”

Una idea interessant per a entendre algunes de les mancances i oblits de la transició cultural a Catalunya imposada des del 1977 per les elits polítiques i culturals, majoritàriament formades durant la dictadura franquista.

Portada del llibre.

Podeu comprar Tosquelles. Curar les institucions a la Botiga de VilaWeb

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.