—Quin embolic que heu organitzat implicant les entitats sobiranistes en la confecció d’una llista pel 27-S… Ara calia fer això?
—Crec sincerament que sí. No crec que provar de donar resposta a allò que molta i molta gent pensa i expressa –més en privat que en públic– sigui cap embolic. No pot ser cap embolic demanar-se si fem tant com cal a favor de la unitat i per aconseguir que les eleccions del 27 de setembre siguin el plebiscit que volem. Detectem que hi ha alguna cosa que no acaba de funcionar prou fina. Aquest intent, fet des de la posició del president, crec que era una obligació.

—La setmana passada hi havia bon ambient perquè semblava que el trencament de CiU aclaria el panorama. Però s’ha tornat a obrir el debat de les llistes i ha tornat la brega…
—El 27 de setembre és històric per a Catalunya. Els qui van contra la independència negaran que hi hagi cap plebiscit fins el dia que hi sigui i el perdem els independentistes. Aleshores sí, serà un plebiscit perquè haurà guanyat el no. Ens hi juguem el tot pel tot. I som a temps d’organitzar les coses d’una manera que doni el resultat que esperem amb més garanties. El president Mas ha dit que si no es produïa el que ell proposa no tiraria la tovallola. Per tant, hi ha la garantia de saber què farà el president i què farà Convergència. Però que s’havia d’intentar atendre allò que és un comentari molt estès sobre si anem prou preparats per a aconseguir el sí a la independència, no en tinc cap dubte. Era una obligació que teníem i s’havia de posar damunt la taula. Ara veurem quines decisions es prenen. No tardarà gaire a saber-se. En un moment tan transcendent, teníem l’obligació d’intentar-ho tot.

—Una proposta com aquesta no s’hauria d’haver acordat amb les entitats abans de presentar-la en públic?
—Es va parlar amb molta gent. No hi havia cap posició presa de les entitats, sobre aquesta proposta. Això és evident. És obvi que s’havia parlat amb gent de les entitats. I coincidien amb el diagnòstic que faltava quelcom per forçar el caràcter plebiscitari i garantir l’èxit de la independència el 27-S. No hi ha pas en joc l’èxit de CDC ni de Mas. Hi ha en joc si aquest país opta per la independència o no. Es va parlar amb gent de les entitats a qui s’ha fet la proposta. Suposo que tothom entén que el president no fa una proposta d’aquestes característiques si no té la sensació que serà ben rebuda. Amb les entitats com a tals, que tenen els seus mecanismes de presa de decisions, no s’havia fet per raons òbvies. Algú havia de prendre la iniciativa.

—Insistiu molt en el caràcter plebiscitari. Els contraris no el reconeixen, ja ho sabem. Però ho dieu perquè penseu que ERC i la CUP no ajuden a reforçar aquest sentit del 27-S?
—Ara com ara, qui està més en la dinàmica plebiscitària és qui convoca aquestes eleccions, el senyor Mas. Paradoxalment, a la banda del no, el Partit Popular i Ciutadans. El problema el tenim amb la resta. No dic que no vagin a favor de la idea de plebiscit, perquè ERC i la CUP hi van, però hi ha qui obre una altra agenda per a les eleccions del 27-S. Em refereixo a ICV, Podem, el PSC, Procés Constituent… Observem que hi van arrossegant ERC. Em sembla que és prou evident. I torno a dir-ho: formalment, Esquerra diu que considera que el 27-S és plebiscitari. Però fan una aproximació que, amb la seva lectura de les coses, contribueix a obrir una altra agenda. A més, aquesta agenda es presenta en contradicció amb l’agenda independentista. Això és un error.

—En què consisteix l’error que denuncieu?
—Aquest era el discurs que fins ara feien els de Madrid. Ens deien que la independència no s’ocupava de les coses que preocupaven la gent. I és tot al contrari. S’havia especulat durant aquests últims tres anys sobre la tercera via. Es parlava d’en Duran… I ara resulta que la tercera via ve pel cantó de l’extrema esquerra. És una cosa sorprenent. I ens hem de preguntar: el 27-S es vota independència sí o no, o es voten altres coses? Especialment, quan aquestes altres coses es posen en contraposició a la idea de la independència. Ho fan alguns i ho continuaran fent. No hi ha claredat, en aquest sentit. Trobo a faltar que l’exigència que hi ha hagut amb la gent d’Unió Democràtica es tingui amb Podem o Guanyem Barcelona. Hi ha dues vares de mesurar segons qüestions ideològiques. Tot això aixeca moltes sospites i em trasllada a la situació del 2003. L’única cosa que canvia és que on deia ‘nou estatut’ ara hi posem ‘independència’. I on hi havia PSC, ara hi posem Podem o Guanyem. Som al mateix lloc. Tots tenim experiència. I sabem que després va venir allò que va venir: en Zapatero, ‘apoyaré’, tots aquests discursos… I ens vam quedar sense un estatut que encara esperem.

—Si les entitats sobiranistes no compren la proposta del president, quin serà la fórmula de CDC? Ja hi ha noms lligats?
—Efectivament, s’hi va treballant. Però crec que ara, com a persona responsable d’aquesta mena de coses, i com que podria ser llegit com una interferència en el debat que fan les entitats sobiranistes, no m’hi pronunciaré. Crec que el debat l’han de poder fer amb les coses que hi ha damunt la taula. L’únic apunt que s’ha de saber és que la proposta del president a les entitats no és l’avantsala d’una excusa per a deixar-ho córrer. És una proposta de posar-se a disposició de les entitats a la recerca de la unitat i la potència que ens falta. Especialment si veiem què indiquen les enquestes. Si som honestos, hem de reconèixer que no ho tenim ben travat.

—Us referíeu a l’última enquesta publicada. Diu que una ‘Catalunya en Comú’ disputaria la victòria a Mas i que les tres forces independentistes no arriben a la majoria absoluta. Us la creieu? Què en penseu?
—L’enquesta d’El Periódico dibuixa tres hipòtesis. Una ja sabem que no es produirà, que és una candidatura de CDC amb Unió. Les altres dues, s’han de veure. Si aquest món que té aquesta agenda que no inclou la independència s’intenta organitzar, la pregunta és de manual: per què no intentem d’organitzar-nos d’una manera diferent els que sí que volem la independència? Veiem que l’esquema, fins ara, no ens acaba de donar tota la força que creiem que hi ha al país. No acabem de treure tot el rendiment del sí-sí que hi ha.

—Deixeu de ser portaveu per poder dedicar més temps a la campanya…
—No ben bé. Una part deu ser aquesta. No sé com es va explicar, això. Però la funció de portaveu la situo en quatre anys. Jo ja n’hi havia passat quatre i mig. Valia la pena aprofitar la remodelació de govern per incorporar aquest canvi de funcions. Crec que ha estat un encert i estic convençut que Neus Munté ho farà millor que jo. Ho penso sincerament. A cada moment s’ha de saber estar on correspon. Cal entendre i transmetre que les agendes personals i les corporatives han de quedar subordinades a l’interès col·lectiu.

—Deia que dirigiríeu la campanya electoral. Però si les entitats sobiranistes accepten la proposta de Mas, aquesta funció no correspondrà a una persona de Convergència, oi?
—Aquest és un terreny d’especulació. Que jo em dediqui a la campanya no s’ha anunciat formalment. Si les coses es fan com s’haurien de fer –d’una manera diferent–, no em passa pel cap d’exigir de ser director d’una campanya ni res que s’hi assembli. Senzillament, voldria contribuir-hi com un més. Per això no ho hem anunciat. No s’ha formalitzat ni s’ha pres la decisió en els termes precisos.

—El trencament de CiU era planificat de fa un temps o hem de pensar que ha succeït per generació espontània?
—Vostè què creu? [Riu.] Era una pregunta retòrica. Hi ha coses a la vida que són producte de la coherència. En el moment que es pacta la pregunta del 9-N –el 12 de desembre de 2013–, que es posa com a possibilitat defensar un estat independent i que CDC defensa el sí-sí, Unió va dir que no tenia cap resposta clara. Nosaltres ja ho havíem aprovat al congrés l’any 2012. I ells s’ho volien pensar i es prenien un temps per decidir-ho. En aquell moment els ho vam dir: hi ha coses que en política no són compatibles. ‘D’acord, d’acord, però nosaltres ja prendrem la decisió més endavant’, ens van dir. Vam admetre que ells gestionessin el seu temps. Però des de fa molts mesos se sabia que si ells no defensaven el sí-sí no aniríem plegats a les eleccions i CiU s’acabaria.

—Potser s’ha tardat massa?
—Hi ha coses que són resultat de la voluntat de sumar esforços i de molta paciència. Però arriba un moment que les discrepàncies de fons s’imposen. I s’ha de ser conseqüent. No és que es planifiqués en tots els detalls, però sí sobre el fons de la qüestió. Tota la descripció que ha fet Unió és correcta, excepte en la qüestió de l’ultimàtum. Quan fa mesos o anys que has explicat les coses com són, després no es pot dir que ha estat un ultimàtum de dos dies. Això segur que no.

—Presentar-se conjuntament a les municipals i trencar al cap de tres setmanes no té un punt de frau polític?
—Frau seria si el tema de les eleccions municipals hagués estat el plebiscit sobre la independència. O m’he perdut alguna cosa? A les municipals es va votar el que es va dir que es votava: uns projectes municipals. Hi havia candidatures clarament compromeses amb la independència i que signaven els compromisos que proposaven l’ANC i l’AMI. Però el senyor Junqueras mateix no ha participat en aquests compromisos, ni ha posat l’estelada ni ha jurat el càrrec d’acord amb la fórmula que va suggerir l’AMI, no ha seguit les propostes que feia l’ANC en l’àmbit municipal… i ningú no diu que el senyor Junqueras no vulgui la independència. Però ho ha fet així quan s’ha presentat com a candidat a Sant Vicenç dels Horts. Qui faci acusacions de frau les ha de generalitzar o entendre que eren unes eleccions municipals i es votaven projectes municipals, com tothom va defensar en aquella campanya.

—Hom posa en dubte el trencament de CiU mentre els dos partits se separin a totes les institucions.
—Convergència té pactes amb Unió, com és normal. Té pactes amb ERC, amb ICV i amb el PSC… No entenc aquesta crítica. Hi ha persones que un dia hauran d’explicar-nos per què sempre exigeixen a la gent de CDC i a Mas coses que no exigeixen a ningú més. El dia que tinguin el coratge d’explicar-ho simplement ens diran que la seva prioritat no té res a veure amb la independència, sinó amb altres coses. Coses legítimes! I que hi ha altra gent que les explica obertament perquè tenen per prioritat fer fora un per posar-s’hi ells. Jo apel·lo a aquest punt de coratge per explicar per quin motiu sempre es posa sota sospita CDC i Mas. Ja es veurà aquests dies. Quedo sorprès de gent que queda sorpresa… ‘Així aneu de veres’, ens diuen. ‘Què pensàveu que fèiem, fins ara?’ No pot ser que hi hagi tanta ingenuïtat. Jo crec que no és ingenuïtat. Es tracta de camuflar unes determinades expectatives.

—Què fareu amb el 46% dels militants d’Unió partidaris del sí-sí? Heu pensat d’oferir-los alguna col·laboració des de Convergència?
—No es tracta de què farem des de Convergència. Es tracta de saber què farem els qui anem a favor de la independència. Òbviament, ens hem de sumar tots de la mateixa manera. I en igualtat de condicions. Aquí encara hi ha qui s’obstina a analitzar els moviments de la política sobre la base d’una realitat que ha quedat superada. Especialment, de cara al 27 de setembre. Si hom llegeix els moviments que es fan aquests dies amb les ulleres de mirar la política de sempre, és possible que no entengui res. Si s’ho mira tenint en compte el factor plebiscitari sobre la independència, aleshores es poden entendre moltes més coses. Val per z entendre els moviments dels independentistes d’Unió, val per z la gent de CDC i val per la gent d’altres llocs.

—Esteu satisfets del compliment del pacte del 14 de gener?
—Jo intento tenir una mirada tan positiva com sigui possible sobre aquesta qüestió. No sé si ara és el moment de fer-ne balanç. Perquè em fa l’efecte que si en fem projectarem més ombres que no pas certeses sobre tot . En aquell pacte hi havia el compromís de donar-se suport mutu en el cas que una força o una altra hagués quedat primera. I m’hauria agradat que la dinàmica municipal hagués estat més clara en aquest sentit. No ha anat ben bé així. Com que això al final és objectivable, es pot demostrar que resulta més perjudicada per aquest incompliment CDC que no pas ERC. Esquerra ha anat a buscar molts més acords diferents d’allò que hi havia establert. Jo no vull projectar més ombres de les que hi ha. Hem de crear les condicions per reforçar la unitat i no per assenyalar els defectes que tots tenim.

—Però creieu que ERC pot estar satisfeta del compliment de l’acord per part vostra?
—Jo diria que sí. Amb la qüestió municipal, tan sols cal fer repàs municipi per municipi d’on hi havia una llista guanyadora de Convergència i d’Esquerra i que ara no hi ha batlles d’aquests partits. Esquerra ha tret més profit dels pactes alternatius. Insisteixo: no cal fer retrets. Hi ha un acord parlamentari de legislatura que en termes generals es compleix.

—Sereu capaços de fer una campanya sense agressions i atacs constants amb ERC i la CUP?
—Jo no faré l’hipòcrita. Si es competeix pel mateix electorat, fer veure que no ens discutirem és mentir. Quan alguns hem defensat enèrgicament que això ho havíem d’encarar d’una manera diferent perquè en moments excepcionals cal fer coses excepcionals, no ho dèiem per dir-ho. No cal fer l’hipòcrita dient que no ens barallarem quan competim pel mateix electorat. Hi haurà discussions. Legítimament uns pensaran que les seves raons són millors que les dels altres. Això és la conseqüència d’haver portat les coses on s’han volgut portar. A sobre, la gran màxima aquella de ‘separats sumem més’ ha caigut per terra. No hi ha enquesta que ho aguanti això.

—ERC i CUP tenen clar que és millor anar separats.
—Encara som a temps de fer una reflexió. No parlo dels partits. Aquella gent que només es mou per la independència no ens perdonaria mai que no haguéssim posat damunt la taula la proposta que hem fet. La gent, quan ha participat en les grans mobilitzacions que s’han fet, no es preguntava si caminava primer amb la dreta o l’esquerra, ni si era d’una ideologia o d’una altra. Simplement ho han fet a favor de la independència. Ara, en lloc de fer una campanya d’aquelles il·lusionadores sobre la independència, lluitem entre nosaltres. Si això no s’ha volgut fer com calia, no seré jo qui faci ara l’hipòcrita. Aquesta cosa de voler dissimular tot l’endemà allunya la gent de la política.

—Si el 27-S es fan també unes eleccions constituents, té sentit que les opcions ideològiques es presentin separadament. Potser la confusió ve d’aquí.
—Com que a aquesta terminologia s’ha de veure quin contingut li acabem donant, cal que accentuem que decidirem sobre la independència. La resta s’haurà d’anar definint. Quan vols abastar massa, acabes no aconseguint res. Aquesta idea de parlar de processos constituents pot portar a superposar coses i que tinguem una altra agenda sobre la taula. Ho dic en termes de risc hipotètic. No és cap pronòstic. Si no el dic ara, me’l quedaria per mi i després ho lamentaria. Si canviem l’agenda, ens podem trobar d’ací a un parell d’anys que això de la independència forma part d’allò que podria haver estat i no ha estat, i barallant-nos per les engrunes de l’autonomia. Podem defensar la independència i el procés constituent? Sí. Però tot ha de tenir un ordre, una seqüència. No es pot iniciar un procés constituent si no s’ha apostat clarament per la independència. Hi ha aproximacions diferents sobre com s’ha de fer un procés constituent. Sobre què és un estat independent, la qüestió és més clara, de blanc o negre. Encara som a temps de deixar clar que el 27-S la independència preval per damunt de tot. Aquest és el dubte que susciten determinades propostes que es fan.

—Les enquestes tornen a dir que la candidatura de Mas perdrà força diputats dels 50 que té ara. Què ho fa que CDC perdi llençols a cada bugada? La percepció de corrupció? Les retallades? Un viratge social cap a l’esquerra?
—Hi ha una alteració del mapa polític que és molt profund. Però no a Catalunya, sinó a tots els països del nord del Mediterrani. Som en el context d’una crisi devastadora. A Catalunya tenim la sort que el sobiranisme ha fet mobilitzacions en positiu. Perquè sabem que tenim possibilitats de sortir-nos-en, però que estem mancats de recursos. Amb l’instrument de la independència, sabem que ens en podrem sortir millor. No hi ha cap govern, d’esquerres ni de dretes, que no se’n ressenti. Però el nostre problema no és què li passa a Convergència. Diré una cosa que farà riure a alguns, segur, però nosaltres ens creiem el moment històric que vivim. I Convergència és un instrument al servei d’aquest moment històric. És un instrument que pot acabar essent prescindible si el moment històric es resol positivament. És això, que tenim en joc. No si governa aquest o l’altre. Jo he passat per l’experiència d’estar a l’oposició. I en els temps que corren passar per l’oposició t’acaba reforçant.

—Sobre la independència, ens en sortirem?
—Jo crec que sí. Tinc la sensació d’estar a mitjan octubre de l’any 14. Un desconcert general, discussions dels partits tremendes, escepticisme sobre si es posarien les urnes el 9 de novembre… Jo ho deia a tothom qui m’ho demanava: ‘Es posaran les urnes.’ Veia una cara d’escepticisme immensa. Ara ja ho puc dir perquè ja ha passat. Aleshores callava perquè volia animar. Hi havia molt d’escepticisme. I a fe de Déu que es van posar les urnes. Recordo que algú –no diré noms i cognoms– va arribar a dir en un moment d’aquells dies previs al 9-N que posar les urnes no convenia perquè no votaria més de mig milió de persones. Vam posar les urnes i la cosa més gran és que van anar a votar més de dos milions de persones. I això ho va fer la gent. Això no s’ha esvaït. I té molta potència. És el moviment que té més potència. Ni tombs a l’esquerra, ni tombs a la dreta, ni punyetes. Allò que té més potència a Catalunya és el que va passar el 9-N a Catalunya. I del 9 de novembre a avui, això no ha desaparegut. Aquella gent no s’ha mort, existeixen i el 27-S tornaran a demostrar que hi són amb molta força. Per tant, crec que ens en sortirem.

Podeu veure un resum de l’entrevista en vídeo ací: