L’any 2013, el periodista i escriptor Francesc Canosa va dirigir el documental ‘L’home incòmode, la veritat que fa nosa‘ sobre la trajectòria vital i professional de Joan Sales. En aquest documental, presentat l’any del centenari de Sales, defensa que és ‘un dels testimonis més veritables de la història de Catalunya’. La seva vida, obra i tasca literària com a editor són encara una visió molt desconeguda, incòmoda, que fa nosa, de la guerra dels tres anys, del franquisme, de la cultura, de la literatura; en definitiva, de Catalunya. Hem parlat amb Canosa perquè ens exposi la seva mirada de les cartes de Joan Sales a Màrius Torres.

—Per què van connectar tan bé Màrius Torres i Joan Sales?

—Sales i Torres es coneixen al sanatori antituberculós de Puigdolena, on el poeta és ingressat. I entre el 1936 i el 1941 es van cartejar. Sales i Torres s’alimenten mútuament: viuen la fi d’un món, d’un país, d’un somni. Una època malalta. Sales és el soldat que hi ha al front, però que veu l’esmicolament del país des del 18 de juliol de 1936, en directe, al davant del nas. Torres veu allò mateix des de la distància, però amb el mateix patiment. Són cos i ànima i tots dos tenen l’ombra de la mort a la vora. Però, malgrat això, tenen esperança. Sales dirà de Torres que és ‘el poeta de l’esperança’, tot i esperar la mort. S’aferren a la vida mentre al voltant tot se’ls enfonsa. L’un a prop, l’altre lluny. Hi ha un pont de constructiva impotència a les cartes, als poemes. Però la cosa millor és que, amb les cartes, neix el futur i enorme escriptor i amb els poemes, el grandiós poeta! D’aquella destrucció, d’aquella tristesa, d’aquella impotència… en surt la vida! En surten ells! Un miracle.

—Les cartes a Màrius Torres i a Mercè Figueres són com cops de puny a una realitat desagradable…

—Siguem clars: Sales explica la realitat, la ‘veritat’. Allò que alguns no volen veure o no volen explicar. Sales explica realment Catalunya, la que viu entre el 1936 i el 1939 atrapada entre uns i altres. Entre els revolucionaris i els feixistes. Entre els ‘rojos’ i els ‘negres’. És el que va viure la immensa majoria de la població catalana. Això és així: real, comprovat, però no explicat. O poc explicat, o mal explicat. Encara ara. Aquell país d’atrapats va emmudir, va callar, vivia atemorit. Això ha generat dos relats hegemònics: el d’uns perdedors i uns guanyadors. Encara es viu de l’èpica de la derrota i la victòria, però el gran derrotat és aquest país d’enmig que s’ha quedat sense explicació. Això ha fet que no tinguem una veritable memòria col·lectiva i que la memòria sigui reduïda a petits quadrets ideològics que pretenen explicar falsament tot el conjunt. ‘Guanyi qui guanyi, jo he perdut’, que diria Sales.

—Sales no explica una guerra d’herois ni de grans èpiques… Com és la guerra de Joan Sales?

—És que parlem d’un moment molt bèstia…. Aquella ‘Incerta glòria’. La ‘glòria’ d’aquell abril del 1931, d’aquell somni on semblava tot possible, es va transformant en ‘Incerta’. És aquell moment a la vida que tot se t’escapa, tot se t’esmuny de les mans. És terrible: per uns segons, per uns centímetres, per un no res… tot desapareix. I apareix un món barbar, les passions humanes es transformen i la guerra, com l’amor, no sacia aquella set infinita, perpètuament viciosa, de glòria. Per això la guerra és el terreny de joc d’aquest univers que pivota entre l’obscè i el macabre. És una guerra més de temps que no d’espais. És una guerra de paisatges interiors, morals, de fantasmes, de morts en vida. És allò que escriu a ‘Incerta glòria’: ‘Aquesta història em preocupa. La guerra té coses ben desagradables. ¡Si un hi matés algú a qui tingués tírria! O potser més val així; també moriríem tots un dia o altre encara que no hi hagués guerres; el mal no és, doncs, que ens matem els uns als altres, sinó l’odi. Matem-nos, ja que és el nostre deure, però sense odi. És allò que deia una vegada en Soleràs: matem-nos com bons germans.’

—La trajectòria de Sales no és monòtona. Quin és el seu trajecte ideològic?

—Durant la seva joventut va ser del Partit Comunista Català (PCC), que unia catalanisme i comunisme. Després el PCC es va fusionar amb el BOC (Bloc Obrer Camperol), i ja no s’hi sent identificat perquè el marxisme ja no està al servei de Catalunya, sinó totalment al revés. Durant la guerra és fa catòlic…. perquè la religió és perseguida. Però ell és –com sempre indica el pare Hilari Raguer– de l’església del poble, dels vençuts, no pas de l’església dels vencedors, de Franco. Quan torna de l’exili es fa d’Unió Democràtica de Catalunya, perquè és l’únic partit que no té les mans tacades de sang. Sempre va anar a la contra, en qualsevol època. Té un anarquisme existencial, honest, clar. Precisament si sempre ha estat fustigat és perquè mai no va estar, ideològicament, amb allò que era moda. Als anys seixanta la moda és la sopa de lletres marxista, trotskista, maoista… i ell no és allà. I l’aparten, com a escriptor, com a referent. Fet que demostra, novament, com la ideologia passa per damunt de les vàlues professionals i personals. Ell mateix actua, en el decurs de la seva vida, com a sismograma d’això.

—En les cartes hi ha una queixa constant: no haver sabut dotar la guerra d’un caràcter nacional per a Catalunya. Per què lluitava ell?

—A veure, jo ho explicaria a partir de tres textos seus. A la carta del 18 d’octubre de 1936 diu: ‘¿Què en traiem d’haver vençut els bàrbars si ens deixem vèncer per la barbàrie?’ Això ja indica l’engany a què es veu abocada Catalunya: la substitució de realitats. És el seu concepte del ‘failangisme’:  ‘I si aquí tenim la FAI, allà tenen la Falange; qui sap si en el fons totes dues coses no en són sinó una… Resulta fins i tot que la bandera negra i vermella de la FAI és també la de la Falange; moltes coses que es proposen aquests vénen a ser també les mateixes que volen aquells. La “dialéctica de los puños y las pistoles” de José Antonio ¿no ve a ser la “acción directa” tan predicada pels anarquistes? L’odi a la democràcia i a les eleccions els són comuns (tots recordem allò de “Obreros, no votar” amb què els anarquistes solien empastifar les parets); l’aversió a Catalunya també’. Doncs això: tot contra Catalunya. De fet hi ha un exemple claríssim. El mateix bàndol, i tot un desgavell: ‘¡Quantes discussions no havíem tingut abans de decidir quina bandera hissaríem! Els uns volien la negra, altres la roja, altres la roja i negra, altres la republicana (amb la particularitat que, en aquell temps, ningú no sabia com era la bandera republicana); és curiós que la idea més simple, hissar la bandera catalana –que era la que tots coneixíem i que ens representava a tots–, no ens va passar ni un sol moment per la imaginació.’ I tots aquells trossets ideològics, minúsculs, que anteposaven Moscou, o Madrid, o el que fos, a Catalunya, lluitava des de Catalunya i gràcies a Catalunya. I l’arraconaven, no comptava prou, i no s’adonaven que la guerra la perdria tot Catalunya, també ells. No es pot dir més clar.

—La guerra va ser un trasbals nacional, però també familiar, per ell.

—A veure si ens ho podem imaginar mínimament… Tres dels sis germans Sales van morir per la guerra. I bona part dels seus companys de l’Escola de Guerra. I sumem: Joan Sales va ser detingut i empresonat pel Servicio de Investigación Militar (SIM) de la República per no haver denunciat dos germans seus que no s’havien presentat quan la seva quinta havia estat cridada a files. D’acord? Però és que fixem-nos com l’inici és marcat per la tragèdia. Mirem què escriu el 27 de juliol de 1936: ‘Pel que fa a aquests incendis d’esglésies, saqueigs i assassinats que van començar el vespre del diumenge 19, o sigui moltes hores després de vençuda la sublevació, són d’una cosa d’allò més tèrbol… El meu oncle i el seu sogre van ser assassinats als afores i si els seus fills no han corregut la mateixa sort és perquè no havien cabut al cotxe en què se’ls enduien….’. I bé, després l’exili…

—A banda les cartes, Sales és també l’autor de la novel·la ‘Incerta glòria’. Són dues obres semblants de formats diferents?

—És que quan Sales torna de l’exili no pot publicar les ‘Cartes a Màrius Torres’. Allà hi és tot. Les cartes són un testimoni real, visible, veritable. Però, aleshores, aquelles cartes no es podia ni somniar a publicar-les: la censura. No van veure la llum del paper fins el 1976. La voluntat de testimoniar de Sales és un deure major: és el sentit. I per tant, podríem dir que ficciona la realitat. Així doncs, les cartes són el pòsit, la base, de la novel·la ‘Incerta glòria’, publicada el 1956. La ficció serveix per a fer visible i explicar la realitat. A més la novel·la ho té tot: relat, diàlegs, cartes… Són com capes diferents de la veritat. Els personatges, també cadascun és un bocí d’aquesta veritat. Amb mil lectures. Això fa que a la novel·la tremoli la veritat. Sempre comparo en Sales a un cub de Rubik, amb tot de quadradets (a diferència d’alguns altres que només ofereixen un exclusiu quadradet), amb milers de posicions. Ell ofereix a la novel·la, i òbviament, a les cartes, tota aquesta complexitat, totes aquestes cares… No tan sols de la guerra, sinó també de les passions humanes. I la cosa més important és que tenim davant un autor amb una obra que té una vàlua universal.

—Què va fer Sales acabada la guerra?

—Té clar que a l’exili no hi ha fa res, que s’ha de retornar a Catalunya, que la lluita és aquí. Què el preocupa? La llengua, la cultura. Una anècdota ho explica tot. Quan torna, als seus nebots els explica que abans de la guerra hi havia diaris en català, els nens ho troben còmic, increïble. Què vol dir això? Que s’ha destruït, substituït un públic, una cultura. Per això centra les seves forces a editar en català. El 1959 neix el Club Editor, l’editorial des de la qual Sales i la seva dona, la infatigable Núria Folch, comencen a publicar en català, per reconstruir aquell públic, aquella cultura. El que publiquen ho diu tot: Mercè Rodoreda; Llorenç Vilallonga, Aurora Bertrana, Amat-Piniella…. I traduccions al català: Dostoievski, Kazantzakis… La feinada és impressionat, única. Nous autors de casa, el bo i millor de fora, en un català viu, del temps, i precisament, obres pensades per viure al llarg del temps. És un dels grans editors del franquisme. S’avança a tot. Només per això Sales ja és importantíssim. Però és que, a més, escriu! Només ‘Incerta glòria’ es passa anys reescrivint-la, amb múltiples edicions. És l’obra d’una vida!

—Què fa que la figura de Joan Sales no s’expliqui a les escoles?

—A veure, diria que no ha format part del cànon, perquè el cànon en aquest país també s’ha fet amb raons ideològiques. I això explica moltes coses, entre les quals que no s’hagi transmès no ja escoles, sinó ni tan sols a la universitat! Això sol ja indica que vivim en un país anormal. Això no passaria a cap més país. És un mal per al país que l’obra d’en Sales, d’una vàlua literària única, d’una llengua viva com mai i d’un testimoniatge tan singular però que alhora explica la pluralitat, hagi quedat apartada, ignorada, menystinguda. Però això és perquè vivim en un país iceberg, enfonsat, congelat, tot i ser real. És Sales i tantes i tantes coses que no sabem, que ignorem, que han quedat substituïdes. Ens han furtat el país perquè hem viscut també tancats dins el nostre mateix país. I molts dels nostres autors, personatges, fets, no formen part de la plaça pública. El cas de Sales és també metafòric perquè ell mateix, la seva obra, explica precisament aquesta substitució de mentides, d’enganys, de falses passions, de manca d’honestedat, de veritat.

—Quines lliçons ens ofereix el testimoni de Sales per al moment actual de Catalunya?

—És molt curiós com molta gent, ara, és queixa de tot. I penso, i tot allò que va viure Sales i va construir? Ho tenia tot en contra! Anava a les palpentes! Per a mi una de les grans aportacions és que en un país com el nostre, abonat al ‘coitus interruptus’, ell, en tot el que fa, sempre continua. No defalleix mai. Es pot emprenyar, però no defalleix. Ara molta gent dimiteix i no fa res. Ell fa i no para de fer. I ho tenia més difícil que ara! Després la complexitat. És un personatge complex, de mil cares, soldat, editor, escriptor, poeta…. Al nostre país també li fa nosa la complexitat. Tot ho vol simplificar. Encara en ple segle XXI hi ha gent que no vol entendre que hi havia gent que era catòlica i catalanista, com Sales. O que n’hi havia que defensaven abans l’URSS que no pas Catalunya, o que uns creien i volien fer creure que hi havia unes mentides més bones que unes altres. Sales és el gran detector de mentides, de veure la realitat tal com és. Sales és honest. Diria que és una persona normal i per això xoca. És carn i ossos, i al mateix temps símbol, d’un país que viu governat, en tots els sentits, pels extrems. És la incomoditat de la normalitat.

VEGEU TOTA LA SÈRIE DE CARTES PUBLICADA.