Mireille Gansel.

No és pas una novetat, es va publicar fa mesos, però abans de tancar la temporada literària, que enfila renovada cap a la tardor, recuperem el llibre Traduir com transhumar, de Mireille Gansel, un dels més bells, delicats, essencials i intensos que s’han publicat aquesta primera meitat de l’any. Traduït per Dolors Udina, ha estat editat per Lleonard Muntaner, que ens n’ofereix un fragment.

Llegiu el primer capítol de Traduir com transhumar, de Mireille Gansel.

Escriu Jean-Claude Duclos al pròleg: “De molt jove, Mireille Gansel ja intuïa que ‘les paraules saben coses de nosaltres que nosaltres mateixos ignorem’. Aquesta frase de René Char podria acompanyar la nostra lectura, perquè a partir de les paraules i de les trobades que propicien es traça un itinerari on veiem com la llengua ‘natal’, la que ens fa existir al món, il·lumina la nostra comprensió i ens fa més intel·ligibles a nosaltres mateixos.” I continua: “El descobriment del poder de les paraules i de la capacitat que li donen de trobar el seu lloc en el temps i en l’espai que habita guiarà la seva trajectòria tota la vida.”

I l’epíleg escrit per Dolors Udina apuntala: “En un món marcat per l’obligada diàspora familiar i la barreja d’idiomes producte d’una persecució ignominiosa, la poeta busca la seva llengua interior fent de la traducció una manera de viure, un camí de coneixement, de descobriment i de vida.”

Mireille Gansel, filla de jueus refugiats, es va criar a la França de postguerra. La seva família, perseguida pel nazisme, provenia per part de mare de Moràvia i per part de pare de Galítsia: “País dels confins de l’imperi austrohongarès creat després de la divisió de Polònia el 1772 i esborrat del mapa del món el 1918, cruïlla de llengües de tots els pobles que el componien: polonès, rutè, alemany, ídix”, escriu l’autora. Aquestes llengües de la família van acabar convertint-se en el bé més preuat que va heretar. I, així, va traduir poetes com Peter Huchel, Reiner Kunze, Nelly Sachs i algunes cartes de Paul Celan.

L’ofici de traductora no es pot deslligar dels seus orígens ni tampoc d’un compromís profundament social i polític. Així podem entendre que durant la guerra del Vietnam s’emboliqués en un projecte d’altura: traduir al francès una gran antologia de poesia vietnamita. Era la manera de respondre a l’amenaça de McNamara, que deia que els bombardaments farien tornar el país a l’edat de pedra. Lluita des de la cultura. Amb aquest projecte, Gansel no només donava a conèixer al món el patrimoni literari d’aquell país, sinó també la lluita del poble vietnamita per la independència i la llibertat.

En cada capítol trobem una epifania de la vida de Mireille Gansel revelada a través de les paraules i de l’ofici de traductora. A través del relat i del camí fet descobrim la seva llengua interior, que és la llengua de la memòria, la llengua de l’esperit, la llengua sense territori, la llengua de l’exili. La llengua salvada. La traducció com un camí per a traçar ponts entre cultures. D’interpretar-les. Un camí d’alteritat. “De prendre riscs i posar-ho tot contínuament en qüestió”, també. Fins i tot: “Traduir també és enfilar camins secundaris que porten fins a llocs extrems. Intersticis finals de la poesia com a llenguatge de supervivència, de llibertat inalienable.” La lliçó de traducció més essencial que narra és: “Vaig adonar-me que l’estranger no era l’altre sinó jo, jo que ho tinc tot per aprendre, a comprendre d’ell. Va ser sens dubte la lliçó de traducció més essencial.”

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.