Fragment: ‘L’illa de la calma’, de Santiago Rusiñol

Aquesta setmana ha arribat a les llibreries L’illa de la calma, de Santiago Rusiñol, en una nova edició revisada i amb una introducció d’Antoni Martí Monterde. En els primers anys del segle XX, la gent podia defugir les presses i les cabòries de la gran ciutat per cercar l’assossec, la serenor i la bonança a Mallorca. Això va fer Rusiñol, que, observador perspicaç com era, va escriure aquest llibre de viatges en què no sols descriu fil per randa el paisatge, els carrers, els cafès, la llum i els hàbits dels mallorquins, sinó que descobreix als lectors del segle XXI els beneficis de la lentitud i els incomptables atractius de l’illa de la calma: “Cap com ella per a anar-hi a viure sense rellotge, sense brúixola i sense arrencar els fulls del calendari, […] i cap com ella per a servir de sant hospital de l’ànima.”

Llegiu un fragment de L’illa de la calma de Santiago Rusiñol (Adesiara).

Explica l’editor d’Adesiara, Jordi Raventós:

“L’illa de la calma és una de les obres més delicioses ―i potser menys conegudes pel gran públic― de Santiago Rusiñol. Cèlebre principalment per les seves peces teatrals i per la seva magnífica obra pictòrica, Rusiñol va ser un escriptor prolífic en uns altres camps, com ho demostren, posem per cas, els seus tretze monòlegs (que ja vam recuperar el 2011, amb una introducció de Vinyet Panyella) o els seus llibres de viatges, entre els quals es destaquen Del Born al Plata (1910) i el llibre que ara presentem: L’illa de la calma.

Publicat per primera vegada el 1913 a l’editorial d’Antoni López, i amb nombroses reimpressions posteriors, bàsicament a l’editorial Selecta, feia alguns anys que aquest llibre era introbable a les llibreries. I crec que era ben necessari de fer-lo reviure, atès que els lectors no sols hi trobaran la Mallorca que va poder visitar Rusiñol anys abans de retratar-la en el llibre, amb els carrers, els cafès, els costums, la llum, el paisatge i les persones, sinó que també podran constatar que l’illa ha canviat molt en poc més d’un segle, desfigurada per les barrabassades de tota mena ―sobretot urbanístiques― que ha patit i encara pateix. A més, hi descobriran especialment la calma i la lentitud, si més no literàries, que és justament allò que cerquem avui molts dels habitants de les grans ciutats, que en fugim tan aviat com tenim algun dia festiu. Aquesta calma, aquesta lentitud, com apunta Martí Monterde, “és una forma de mirada que permet a l’esperit continuar caminant, en cerca dels detalls generalment esborrats per la pressa”.

I, certament, Rusiñol, com a bon pintor que era, sap mostrar-nos, quan escriu, tots aquests detalls, que els apressats no saben copsar però que constitueixen una de les virtuts principals del llibre: des de la divertida descripció de la renglera de mallorquins que esperen el vaixell en el capítol inicial fins a la bellesa de les cales, les coves i els paisatges gairebé verges, passant per l’observació de la tranquil·la activitat dels gats de Palma, que s’encomanen de la placidesa de l’ambient, i, és clar, per la inevitable evocació de les figures de Georges Sand o Ramon Llull.

En efecte, no fa pas tant, hi havia una Mallorca de somni, l’illa de la calma, una de les meravelles del món que ara, potser, ens costaria bastant més de trobar. Sort en tenim que Rusiñol ens la va deixar escrita: ‘Aquestes illes, damunt del blau, ja la Mare Naturalesa les deu haver voltades d’aigua perquè el continent no les embruti. Són bocins del nostre planeta que encara els homes no han fet malbé. Terres verges de lletgesa, perquè hi puguin niar els poetes.'”