De llibres petits, de poques planes, cada vegada n’hi ha més a les llibreries. I dins aquesta categoria, els que són un pamflet (fora connotacions negatives, parlem de manifestos, texts de denúncia, escrits amb compromís) s’enduen un bon tros de la lleixa. En aquesta línia neix la col·lecció No-Ficció de l’editorial Més Llibres (segell amb seu a Barcelona, que forma part del grup Bromera). De moment n’han aparegut tres: Qui va matar el meu pare, d’Éduard Louis (traducció de Rubén Luzón); Salvar vides a la Mediterrània. Un pamflet íntim contra el racisme, de Sandro Veronesi (traducció d’Enric Salom); i El soroll que fa un cargol salvatge quan menja, d’Elisabeth Tova Bailey (traducció de Ricard Vela).

Aquesta nova col·lecció de no-ficció i assaig, que segons que explica l’editorial Més Llibres no es limitarà al format petit, sinó que els combinarà tots dos (gran i petit), ‘incorpora al catàleg obres de pensament i, a la vegada, de denúncia, sobre la realitat que ens envolta. Escrits punyents i radicals, testimonis de lluites, crits d’auxili i reflexions pausades es donen la mà en aquesta nova línia pensada per a lectors i lectores que volen anar un pas més enllà i donar una ullada en profunditat a la nostra societat’.

Us oferim un fragment de Qui va matar el meu pare.

Qui va matar el meu pare reconstrueix una relació paterno-filial i que apunta cap als governs i els polítics que fan cas omís dels pobres, dels qui no tenen feina i dels malalts de llarga durada, i que els priven de les coses més necessàries, tot ofegant les veus d’aquells que lluiten per poder parlar i denunciar. Diu l’autor que el llibre és «la història d’un home de la classe treballadora més baixa, amb les seves esperances, les seves alegries, les seves passions i els seus somnis que són esclafats per la societat. I és també, per damunt de tot, una història col·lectiva, una reflexió sobre la manera en què la política i els governs impacten en els nostres cossos».

A Salvar vides a la Mediterrània Sandro Veronesi ens explica la història de l’odissea del vaixell Aquarius i analitza els problemes de la recepció dels immigrants a la Unió Europea i la incapacitat dels governs, i molt especialment de l’italià, de donar resposta a un crit d’ajuda que no es pot continuar menystenint. L’autor hi descriu la seva experiència personal i com els famosos fets del mes d’agost del 2018 el van mobilitzar.

I El soroll que fa un cargol salvatge quan menja és un assaig bell i honest sobre la malaltia i sobre la recuperació, i sobre la manera com, de vegades, són les petites coses les que ens fan adonar de què importa de debò i de qui som. Aquesta obra basada en fets reals d’origen modest i èxit sorprenent, ja té traduccions a una dotzena de llengües.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb