Fragment: ‘La memòria de la terra’, de diversos autors

La memòria de la terra és un volum que conté onze relats i un pròleg, signats per dotze escriptors: Núria Bendicho, Roser Cabré-Verdiell, Alba Dalmau, Youssef El Maimouni, Raül Garrigasait, Teresa Ibars, Majd Kayyal, Miquel Àngel Llauger, Arià Paco, Simona Škrabec, Roser Vernet i Júlia Viejobueno. Se centra en les petjades que deixem en el nostre entorn vital. I viceversa. Ací la terra no és un simple escenari, sinó un dipòsit de memòria, un espai on el temps ha deixat traces que només prenen sentit quan algú les mira i les explica. Recordar és narrar, una premissa que comparteixen tots els autors del volum. D’ací neix la voluntat de rescatar històries petites i formes de vida sovint bandejades. La memòria de la terra no és eterna ni garantida, només perviu si algú se’n fa responsable, la converteix en paraula i la transmet en forma de literatura. Vigent sempre i aquests dies encara més.

Llegiu el pròleg de La memòria de la terra, de Roser Vernet (Llibres de L’Avenç).

L’editora Núria Iceta, explica:

“La memòria de la terra és fruit d’una necessitat vital, la que ens empeny (i no prou) a arrelar-nos en un moment i en un lloc concrets. Una literatura situada, sigui des de la ficció o des de la imaginació, fa de pont entre la memòria i el passat, el present i el debat sobre el futur. Els nostres autors, de generacions i procedències diverses, cusen onze relats i un pròleg, amb el fil de la memòria personal i col·lectiva.

Vam decidir posar els relats per ordre alfabètic, un criteri aleatori com un altre, però això ha fet que el relat que queda pràcticament al centre sigui la traducció d’un conte de Majd Kayyal, un relat meravellós, i també molt dur, de l’escriptor palestí, que és una història d’amor i horror al voltant d’un arbre, l’arbre dels morts, al centre de Haifa. Memòria, terra, paraules, imatges, des de la literatura contemporània. Des d’aquí, i endavant i endarrere, trobem escenaris de tot el món, trobem estius, trobem hiverns; hi ha viatges, hi ha el conreu de la terra, hi ha els edificis que també dibuixen un paisatge, hi ha l’erosió dels materials, l’erosió sobre les paraules, l’erosió dels records. Hi ha literatura. Hi ha memòria arrelada, construïda i narrada.”