bbc presentador presos

Tres anys abans de la creació d’España Global, l’aparell de propaganda exterior del ministre Borrell, el diari El País m’havia associat a un suposat lobby independentista als Estats Units. El periodista que va cuinar la notícia sabia perfectament que no n’hi havia cap, de lobby, però saber-ho no li va pas impedir d’identificar-me com a membre actiu de la conxorxa, juntament amb uns altres professors catalans que ni estàvem organitzats ni ens comunicàvem entre nosaltres. Sense entrar en consideracions sobre les activitats d’altri, de mi puc dir que no he provat mai d’influir en cap instància de govern, que és allò que per definició fan els grups de pressió, els quals, diguem-ho de passada, solen disposar d’importants recursos per a decantar les voluntats dels servidors públics.

L’endemà de la publicació de l’article ja rebia el primer correu electrònic ofensiu. Cal suposar que aquesta reacció primària era prevista, si no era ja l’objectiu cercat. La intenció del diari no podia ser cap més que fer creïble amb noms i cognoms la faula d’una xarxa d’acció exterior catalana a l’ombra, un equip d’influencers al servei d’una estratègia política. Llegit amb perspectiva i del revers, aquell insòlit article es pot entendre com el tret de sortida cap al desplegament de la unitat de propaganda comandada per Irene Lozano. Sense causa de força major, em resulta incomprensible que l’articulista, que em coneixia de temps enrere, considerés que advertir del perill que representa per a l’estat la meva posició acadèmica tingués gens d’interès.

En quaranta anys de residir als Estats Units, trenta-tres dels quals dedicats a la docència, puc assegurar que no he tingut mai cap més vinculació amb el govern de Catalunya que el brevíssim episodi de l’Observatori Català, un conveni entre Stanford i el Patronat Catalunya Món, avui Diplocat, que jo mateix vaig rescindir dos anys després de posar-lo en funcionament. Val la pena de recordar que el patronat no era pas una entitat governamental, sinó un consorci amb participació de la Generalitat, entre més institucions.

Reminiscències a banda, l’article d’El País feia alarmisme amb la possibilitat que un grapat de catalans acadèmicament ben situats poguéssim emprar la càtedra per impulsar versions heterodoxes d’allò que passa a l’estat. Però, a part d’exposar un cop més la secular persecució de l’heterodòxia, l’article era un exemple de l’arrogància amb què la intelligentsia espanyola s’arroga el dret de fiscalitzar les universitats estrangeres mentre repel·leix qualsevol retret que vingui de fora, amb el subterfugi de l’afer intern. Això ja ho feia Ortega y Gasset en plena guerra civil espanyola, però ara la prepotència és proporcional a la facilitat amb què es pot pressionar a distància, sense necessitat de trucar a la porta d’una institució amb la pretensió de dictar-li l’agenda;  sense exposar-se, doncs, que amablement et responguin que t’has equivocat d’àmbit i de país.

Però si la infatuació d’erigir-se en àrbitre de l’activitat acadèmica global fa poc la protagonitzava gent vinculada als partits i a les seus diplomàtiques, o en alguns casos la premsa, és a dir, gent amb un nul concepte de l’autonomia universitària, la insolència ateny un nivell insospitat quan la palesa un cos acadèmic. És el cas de la carta enviada per un anomenat ‘Foro de Profesores’ a la Unió d’Estudiants d’Oxford en protesta per la invitació del president Puigdemont. Els cent signants, gairebé tots professors d’universitats espanyoles, es queixen del suposat biaix d’aquesta associació d’estudiants pel fet de convidar Puigdemont a explicar-los què hi fa a l’exili, com l’estat li ha impedit d’ocupar el càrrec que li atorgaren les urnes, i per què la judicatura espanyola fa mans i mànigues per impedir-li d’obtenir acta d’eurodiputat, entre més curiositats que refermen la percepció com més va més certa que Spain efectivament is different.

Puix que l’estat ha aconseguit d’avortar més compareixences del president, aquest grup de pressió, que ja va interferir a la Universitat Iberoamericana, a Cambridge, a Groninga i a més indrets, ara ha cregut adient d’irrompre en un fòrum d’una universitat de llarga tradició liberal. Al nacionalisme espanyol, cal reconèixer-li originalitat, car, per si de cas fracassa en l’intent d’anul·lar l’acte, ofereix com a segona opció i com la cosa més raonable del món d’enviar-hi ‘experts’, a triar entre un mostrari. Dit en altres paraules, els membres del ‘Foro de Profesores’ s’autoconviden a rebatre el convidat d’honor, definint-lo amb escrupolosa objectivitat com a pròfug de la justícia, sense tenir en compte que Puigdemont ha estat jutjat i posat en llibertat per un tribunal independent a Alemanya. Seria injust de passar per alt, però, la finesa democràtica amb què els signants admeten al final de la carta, de passada, que, malgrat totes les raons adduïdes per silenciar-lo, el president conserva el dret de llibertat d’expressió ‘mentre duri el judici’.

Les activitats d’aquest fòrum en revelen el caràcter de policia ideològica. Però si ells creuen que actuant com a grup de pressió podran emboçar el president Puigdemont i expulsar-lo dels espais universitaris, els planyo per tanta feina malaguanyada. Al contrari, hi serà més present com més l’estat s’esforci a barrar-li-hi l’accés. Puigdemont és, en bona mesura, una creació de l’estat. La persecució l’ha fet créixer, encomanant-li una missió que ell no hauria imaginat mai ni segurament tampoc desitjat.

D’aquests professors del ‘Foro’, què se’n pot dir, més enllà de constatar-ne la pèssima condició moral i poca intel·ligència democràtica? D’antuvi, que deshonoren la seva professió i en degraden la deontologia, car el privilegi d’apel·lar a la llibertat acadèmica pressuposa l’obligació de no vulnerar-la. Dit en unes altres paraules: la pretensió de ser escoltat implica el deure d’escoltar. Algú s’imagina una corporació de professors catalans creada per a protestar urbi et orbi contra els parlaments del cap o els ministres de l’estat? Amb raó pensaríem que s’havien begut l’enteniment. I no pas perquè els dignataris espanyols mereixin més respecte que un president de la Generalitat, sinó perquè, fora de la fantasia d’El País, resulta inconcebible que un lobby de professors catalans menystingui tant la llibertat acadèmica que pretengui infringir-la quan algú li esguerra el relat. Sols un ultra amb tinença de càtedra pot esgrimir el seu privilegi per a comminar els organitzadors d’una conferència a redissenyar-la, com fa Marchena amb les defenses dels presos quan l’estat podria ser posat en evidència: ‘Faci una altra pregunta.’    

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb