01.01.2020 - 21:50
Aquest és un dels grans propòsits per a l’any que arrenca: forniqueu i fumeu. Quan diem ‘fumeu’ no parlem (o no únicament) de cigarrets, al contrari (i no perquè hàgim de ser políticament correctes, perquè no ho som); fumeu-vos allò que vulgueu, en sentit ampli: les pestanyes, els torrons, la caparra, la boira, les preocupacions… Es tracta de fumar-nos, en realitat, totes les hòsties i les alegries d’aquests darrers dotze mesos; i de fer-ho a consciència, com una droga regressiva, catòdica i transgalàctica. Tant se val si ens han provocat calfreds, ulls plorosos, somriures de tall de síndria o si ens han fet arrufar el nas o mossegar-nos la llengua. Ara ja és hora de fumar.
És a dir, si aquest 2019 ha estat, per molts i en totes direccions i sentits, una gran fornicada general, ara ha arribat l’hora de fumar-nos-ho tot abans d’arrencar i pitjar de nou. Al llit, al sofà, davant el foc, a la presó o on es pugui, mentre a fora plou. I, si podeu, recomanació, feu-ho escoltant, a decibels raonables, Cigarrettes After Sex, grup inclassificable, aplaudit tant als vermuts més instagrammats com als soterranis més llefiscosos i obscurs, una proposta musical especialment dissenyada, tal com indica el nom, per a ocasions com aquesta. És, de fet, la banda sonora postcoital per excel·lència, la més plaent i universal. La que de manera quasi automàtica sap fumar-se tota xerricada fins a l’última alenada, fins a l’última gota.
No, no són de cap país del nord, on diuen que el vent bat el cel fronterer i els cabells fan rius juganers sobre els pits, ni de Seattle o Vancouver, on sempre plou. Són d’El Paso, Texas, a tocar de Ciudad Juárez, un dels territoris paradoxalment més àrids i tòrrids (literalment) del planeta. El contrast és ideal per a la metàfora, que, ja ho sabem, no és perfecta, però, com tota metàfora, si la sentim i la hi sabem, ens fa viure i ens és útil, tendra i melosa. De fet, no va precisament d’això, de punyalades imprevistes i més o menys dolces, el sexe? I l’art, i anar vivint…?
I si, en plena fumata d’eufòries i patiments viscuts, ens fixem en aquesta gran línia de baix (la resta són trons…) i en la veu andrògina de Greg González, no tindrem més remei que recordar, evocar, reviure i rumiar fins al fons, fins a cada racó d’aquest algoritme cerebral i impressionista que és la memòria, a càmera lenta. L’exercici no té res d’esotèric, ben al revés, de tan racional fa angúnia. Cigarrettes After Sex és la festa major dels matisos, embriacs, al poble més net i geomètric. És l’amagatall amigdalí i ardent on s’aixopluga la saliva umami. És el refugi inesperat i més subtil contra el caos. És la Zebra de Beach House i el Henry Lee de Nick Cave transitant per un sedàs de meditació budista i psicotròpica (al sud de Texas…). És, potser, com diuen ells mateixos, aquell bri d’apocalipsi necessària que periòdicament ens cal abraçar, rescatant petons sepultats dels pianos abandonats en la foscor, a tall d’aquelarre.
Ep, compte, no es tracta, tampoc, de flagel·lar-se, ni de fer una Weeping Song, sinó de construir una tabula rasa que ens permeti d’alçar-nos ben més documentats i amb coneixement de causa. Si aquest món és injust i a voltes ens és aliè, què millor que fumar-nos-el amb calma i ben asseguts per a poder encarar les orgies que vindran i els ganivets de punta que plouran aquest 2020.
Els Cigarrettes After Sex van ser fa poc, al novembre, a Barcelona, dues nits consecutives, a la sala Apolo, i per tant no és previst que tornin durant aquest any que ara arrela. Però malgrat aquesta arenga ells no són ni imprescindibles ni són resposta. Ni ells ni ningú. Avui són tan sols metàfora i vehicle. Feu-ne l’ús que us plagui i que us convingui, però, sobretot, aquest 2020, forniqueu i fumeu, que, al cap i a la fi, seran quatre dies. I tres, si tot va bé, plourà.
