02.10.2026 - 21:40
Al passatge dels Garrofers, número 9, en aquell Guinardó fet de carrers que s’enfilen per la muntanya, trobem el forn Josep Rocamora. El carreró on és, en un dels pocs trams planers que hi ha a la zona, guarda aquell encant amb atmosfera de poble, amb cases baixes, d’una sola planta, com la del forn, que salta a la vista pel color salmó de les parets exteriors i persianes i baixos grisos.
El passatge dels Garrofers puja fins a l’avinguda de Montserrat, per darrere del Mas Guinardó, una de les cases més antigues de Barcelona i escenari, l’any 1652, de la rendició de Barcelona que va posar fi a la guerra dels Segadors. Molta història, doncs, va ser escrita ben a prop d’aquest forn on fa més d’un segle que couen pans. Quan hi entrem, en Josep i la Teresa també ens diuen que és “una de les cases més antigues del Guinardó”. És del 1922. I expliquen: “Era un xalet i qui se’l va fer va veure que no hi havia cap forn al voltant i en va construir un a dins, a la mateixa planta de la casa.”
La parella, Josep Rocamora i Teresa Torà, va agafar el traspàs del forn l’any 1986, i ara és la filla, la Lídia, qui el porta, juntament amb el seu home. Abans del 1986, l’havien portat tres generacions. Per tant, ara és la cinquena la que el governa, tot i que només és la segona de la mateixa família. Just abans de la família Rocamora, els forners van ser la senyora Lluïsa, que era de Manresa, i el senyor Ramon, fill d’un poble de la vora de Cervera. “No havien tingut fills i, quan ell es va morir, la dona encara va aguantar dos anys, però després ja se’l va voler vendre”, expliquen la Teresa i en Josep, ja jubilats de fa temps.
Fills, tots dos, d’Almenar, un poble al nord de la comarca del Segrià, havien anat a escola plegats i, com explica la Teresa: “Em vaig casar amb el fill d’un dels forners del poble.” Per tant, l’ofici ja els ve de lluny. A Almenar, ella “anava a cosir i a brodar”: “I vaig treballar a la fàbrica de fil, a la Fabra i Coats.” Ell, ja de ben petit, com en tots els negocis familiars, va aprendre a preparar el cap de feina o massa mare. Bé, ell en diu rent, que és com se n’ha dit sempre a Ponent, un territori que atresora alguns mots únics i icònics com per exemple keds, les sabatilles esportives que encara avui s’identifiquen allà amb una marca comercial del principi del segle passat.
Quan la Teresa i en Josep es van casar, el 1966, ella, que en aquell temps tenia vint-i-tres anys, va aprendre l’ofici del sogre, Valentí Rocamora. I, així, la parella va passar al capdavant del negoci familiar, portant un forn dels quatre o cinc que hi havia aleshores al poble d’Almenar.
Van tenir tres fills i, quan la gran havia de venir a Barcelona a estudiar a la universitat, en Josep i la Teresa van dir a un amic que havia treballat al seu forn a Almenar i que aleshores era a Barcelona: “Mateu, a veure si ens pots trobar un forn a Barcelona, que faríem el canvi.” I amb els contactes que tenia, l’amic Mateu va saber del forn que la senyora Lluïsa es venia al barri del Guinardó: forn i habitatge, tot junt.
En Josep i la Teresa reconeixen que haver trobat el forn al Guinardó va ser una sort. “Ens va ajudar molt a adaptar-nos-hi, perquè aquest barri és poble i nosaltres, venint d’Almenar a Barcelona, no estàvem acostumats ni a tanta gent ni a agafar el metro i l’autobús”, recorden. Els carrers del Guinardó, doncs, van amorosir aquell viatge i trasllat a la gran ciutat. Això sí, tenien clara una premissa: “Si vols tenir una cosa, amb l’esforç del treball la pots aconseguir.” I es van posar a fer al forn tot allò que ja feien a la fleca d’Almenar: “Pa bo, cada dia, i coques d’ous, panadons de carabassa i espinacs, i amb panses i pinyons.”
Croissants i ensaïmades gegants
Treballar el pa com s’ha fet sempre i com fan encara en aquest petit forn “d’elaboració pròpia i artesana”, tal com indica el rètol de l’establiment, ja és un tret diferencial. “No tenim cap màquina, tot ho fem a mà, cada barra, cada pa de pagès, la massa de la coca… tot ho fem peça a peça, a mà”, expliquen. Però, en una ciutat tan gran com Barcelona, van pensar que seria bo d’elaborar alguna cosa que no es trobés als altres forns. I la pensada va ser fer els croissants i les ensaïmades que tothom ja coneixia, però d’una mida més gran. “Se’ns va acudir fer això per cridar l’atenció”, confessa en Josep.
I funciona, perquè la mida generosa dels croissants, les ensaïmades i també els dònuts que fan al forn Josep Rocamora és coneguda al Guinardó, a Horta i a Gràcia, on durant força anys la família va tenir un segon forn, a la plaça d’Alfons el Savi. Del croissant, en fan la versió natural i també amb xocolata negra. L’ensaïmada, la fan farcida de crema, de cabell d’àngel o sense farciment. Amb aquest volum sublim, fa la impressió que no te’ls podràs acabar mai. És una mida per a compartir. “Vénen a fer –diu en Josep, que és qui els va elaborar per primera vegada– aproximadament un quart de quilo. Però, per encàrrec, també en fem de tres quarts de quilo i fins i tot de quilo.”
Unes pissarres recolzades al vidre de la porta, a fora al carrer, expliquen tot allò que couen al forn. Que és molta cosa! Sembla que no pugui ser que, d’un espai tan modest quant a dimensions, en puguin sortir tantes coses: pa integral, pa d’espelta, pa de blat sarraí, pa de cereals, pa sense sal, pa de sègol, integral, de llavors, pa rústic… i el tradicional llonguet, que ja és ben escàs als forns de la ciutat. En una altra pissarra, al costat, hi llegim les ofertes: promocions de les pastes petites (que no tot és gegant al taulell del forn Rocamora), coca de recapte, coca de llardons, pa de pessic, coca de crema i poma, coca de cabell d’àngel, massini i Sacher. La coca de recapte és el segell que certifica l’origen d’aquests forners: “Bé, la típica coca de recapte de Lleida porta arengada, però aquí la fem sense, perquè no en volen”, puntualitza en Josep.
De Gràcia i d’Horta també arriben clients a comprar alguns dels productes que donen corda a aquest forn familiar enfilat al Guinardó. Els hàbits d’aquesta clientela, comenten, han anat canviant: “Avui es compra més per al mateix dia.” Ara que la segona generació de Rocamora ja porta el forn, tots dos tenen temps per a les seves aficions: ella la poesia, que llegeix d’ençà que tenia setze anys; ell la música i el ball de la sardana. Al Casal de Gent Gran de Navas han trobat un lloc per a dedicar-s’hi i gaudir-ne. A casa, al darrere de la botiga, els llibres de poesia, com també els que parlen d’un món que coneixen bé, com El libro del amante del pan de Lionel Poilâne, omplen els prestatges.
Si no es coneix el barri ni el forn, descobrir-ho tot fent cap al parc del Guinardó o de camí al mirador de l’avinguda de la Mare de Déu de Montserrat, al costat de l’església del mateix nom, pot servir d’excusa. Les vistes de Barcelona són tan espectaculars com les peces monumentals de croissant i ensaïmada que continuen distingint aquest entranyable petit forn familiar.
