Carme Forcadell, en una imatge d'arxiu.

Carme Forcadell i Lluís (1955) va perdre el tercer grau el 6 d’abril passat. D’aleshores ençà ja no pot sortir a treballar i viu reclosa a la presó de Wad-Ras. Ara té els trenta-sis dies l’any per a sortir al carrer que la llei atorga als presos que, com ella, ja han complert una quarta part de pena. VilaWeb va visitar ahir la presidenta del Parlament de Catalunya i ex-presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana a la petita presó de dones de Wad-Ras, situada al barri del Poblenou de Barcelona, per parlar de la pèrdua del tercer grau, de la seva estada a la presó i dels dos llibres que acaba de publicar: Escrivim el futur amb tinta lila (Grup 62) i Les paraules seran sempre lliures (Editorial Montena). El primer és un llibre curt, intens i molt ben escrit de l’ex-periodista Forcadell sobre les històries i injustícies rebudes per les companyes preses que ha conegut dins la presó del Mas d’Enric, on estava abans de ser transferida a Wad-Ras. El segon és un llibre il·lustrat en què explica als seus néts per què ha acabat a la presó. És pensat perquè el puguin llegir a sis anys o set. Si el primer és un al·legat a favor del feminisme, el segon és una defensa de la llibertat.

Carme Forcadell saludant en el moment d’entrar a la pesó de Wad-Ras (fotografia: ACN).

Com és Wad-Ras?
—Wad-Ras és una presó molt antiga, es va fer el 1915. En canvi, el Mas d’Enric es va construir el 2015. Un segle de diferència! És una presó vella i petita. Per tant, les instal·lacions són obsoletes. Però és una presó només de dones i es nota. Per exemple, hi ha nens i nenes fins a tres anys que poden estar amb la mare i això marca una diferència important.

Quin és el dia a dia de Carme Forcadell a la presó?
—Em llevo a dos quarts de set. Estic tota sola a la cel·la número 13. Una cel·la que quan plou és molt trista, que dóna a l’interior de la presó. La meva vista és un mur. El recompte es fa a dos quarts de vuit, i avui a un quart de deu he anat amb la psicòloga, que em volia veure. Després puc fer esport fins a les onze, quarts de dotze. Pati de dos quarts de dotze a les dotze, fins que arriba la visita. A la una dinem. De dos quarts de tres a les tres, ens tanquen a la cel·la. Aquesta hora aprofito per a fer la trucada diària per telèfon. De dos quarts de cinc a les cinc, pati. I a la tarda podem tenir classes de Digital, Biblioteca, o idiomes, sobretot anglès, però també senegalès o italià que ara algunes preses ens n’ensenyen. Les nigerianes tenen un nivell d’anglès boníssim, són pràcticament bilingües. També faig teatre. De moment, fem la lectura del text i prou. Potser farem un text de Bertold Brecht. A les nou, quarts de deu, tornem a estar tancades a la cel·la.

Heu estat a Alcalá Meco, el Puig de les Basses, Wad-Ras, el Mas d’Enric. Alguna directora dona, en aquestes presons?
—Sí, a Wad-Ras hi ha una directora, la Soledad Prieto. Les altres on he estat són dirigides per homes, però crec que als Lledoners la directora és també una dona.

A la cel·la hi teniu televisió?
—N’hi tinc, sí. L’altre dia vaig mirar Judicis. I vaig patir molt. Vaig passar una mala nit. La Dolors Bassa em va dir que també li havia passat. Vaig recordar aquell camió de la Guàrdia Civil, aquella sala del judici, aquells llums i vaig entristir-me.

A la presó us agafa tristor o odi?
—A la presó, ni tristor ni odi. Ràbia. Ràbia tinc. Ràbia per la meva situació. En canvi, la tristor pot venir per coses que t’expliquen les presoneres. Avui una m’explicava que la seva mare l’havia abandonada quan tenia dos anys. I no la va deixar ni amb familiars. I que no va conèixer els seus pares. Aquí, com al Mas d’Enric, hi ha una majoria de dones nascudes a l’estranger, moltes vinculades al tràfic de droga i sud-americanes.

Al llibre Escrivim el futur amb tinta lila hi surt aquesta frase: “Les preses són delinqüents, perquè abans són víctimes.”
—Vol dir que la gran majoria de les internes, si haguessin tingut un entorn familiar i d’amistats consistent i una educació, si no els haguessin fallat els dos pilars, la família i l’escola, no haurien delinquit. He vist casos d’internes que fins i tot van néixer a la presó. Moltes han crescut en entorns en què l’única manera de sobreviure era delinquint. També coneixes dones que han estat víctimes des que van néixer i malgrat tot resisteixen. He après que moltes són feministes sense saber-ho.

Una altra frase: “Preses que no volen sortir de la presó per estalviar-se pallisses.”
—Són internes que saben que quan surtin de la presó tornaran a casa on tenen una parella que les maltracta, però no saben sortir-se’n si no els donem eines i prefereixen continuar a la presó, abans que rebre maltractaments.

Una altra frase del llibre: “La Maria està contenta d’haver-se alliberat del marit a la presó. Li vaig respondre que una mica tard, tenia setanta-quatre anys.” Quina frase més bèstia.
—Era una interna que mai no havia viscut sola ni havia decidit sola, de jove havia estat sota el control familiar, després del marit. Per primera vegada va viure i va haver de prendre decisions sola quan era a la presó i allò li va agradar, malgrat la duresa.

“La Marta, a presó dos anys pel crim comès pel seu marit. No va parlar amb l’advocat fins al cap de dos anys.”
—Va intentar evitar el delicte fins al darrer moment i no va ho poder fer. Després va estar dos anys en presó preventiva tot esperant el judici i l’advocat d’ofici la va anar a veure quan faltava poc per a començar el judici.

Qui és la Laura, i per què tenen una amistat tan bona?
—La Laura és una noia que van detenir en una manifestació a Tarragona perquè protestava contra la sentència del procés. Quan va entrar em vaig sentir una mica culpable, perquè ella s’havia manifestat per demanar la meva llibertat. Quan va entrar al Mas d’Enric de seguida me la vaig afillar i vaig intentar ajudar-la. Va ser una amistat bonica, sortosament només va estar-hi el mes de novembre del 2019.

Maria-Mercè Marçal diu: “Som víctimes, però no santes.”
—Com deia abans, moltes de les internes, abans de ser delinqüents han estat víctimes, víctimes de les seves parelles, dels seus familiars. I han entrat a la presó a conseqüència d’aquest entorn. Però no totes també delinquim. Molt menys i s’ha de dir. De tota la població reclusa a Catalunya entre un 6% i un 7% només són dones. Som moltes menys i, en canvi, ens trobem en pitjors condicions a la presó.

“Les presons no haurien d’existir, perquè no funcionen.” Per què no funcionen?
—No funcionen tal com són fetes i pensades ara mateix, per castigar; tenen una funció essencialment punitiva. Són centres tancats, hermètics per a la societat, fins i tot tabú per a les persones que són preses o per als seus familiars. Tot el sistema penitenciari s’hauria de centrar molt més, i així ho dic al llibre, a evitar que les persones delinqueixin i, per tant, evitar que entrin a la presó. I, un cop hi entren, en la reinserció. És molt important de centrar els esforços en la reinserció per evitar que moltes de les internes tornin a delinquir i a entrar perquè no tenen recursos per a sobreviure fora.

I quin sistema alternatiu proposeu?
—Haurien de ser presons més obertes, com de fet ja tenen en alguns països nòrdics. Les presons obertes permeten a les internes i als interns tenir un contacte més freqüent i continuat amb la vida que hi ha fora, amb la vida real. El contacte amb l’exterior és necessari per a una reinserció fructífera després de la condemna. Les internes haurien de sentir que la societat les vol reincorporar, no pas que les rebutja.

Forcadell va cedir els milers de cartes rebudes a les presons on ha estat a a l’Arxiu Nacional de Catalunya, el 23 de març de 2021 (fotografia: ACN).

Frases que recordeu de presoneres que us hagin marcat?
—”Com és que et cauen onze anys per un cony de votació si a mi per atracaments amb violència i agressió a gent gran, me’n van caure nou?”

Al llibre expliqueu els petits grans avenços que heu aconseguit dins la presó després de reunions i assemblees. Quins són?
—Per mi els avenços més importants són haver aconseguit que la veu, la mirada i l’opinió de les dones siguin presents en tots els llocs de decisió de la presó i també espero que recordin que treballar juntes ens ajuda a avançar i ens augmenta l’autoestima.

Desafiament pendent dins la presó?
—Una cosa que no vam aconseguir va ser tenir un microones per a escalfar el menjar; no sé si ara en tenen. I espero que es mantinguin els grans reptes que sí que vam aconseguir, com ara que les dones poguessin accedir als llocs de feina més ben remunerats.

Quins referents feministes té Carme Forcadell?
—Vaig estudiar filosofia i he de parlar de Simone de Beauvoir, de Virgínia Wolf, però també d’Aurora Bertrana, que va ser una gran viatgera, o d’Angela Davis, M. Aurèlia Capmany, Montserrat Roig, Lídia Falcon, Maria-Mercè Marçal… Per sort n’hi ha moltes.

A la biblioteca de Wad-Ras, quins llibres llegiu?
—Aquí hi ha una secció de viatges. Cap allà me’n vaig. He viatjat molt, a la vida. Però hi ha coses que encara no he vist. Per exemple, l’aurora boreal. Això m’agradaria veure.

Què fareu per Sant Jordi?
—Farem paradeta de llibres, una mostra de dansa africana, i jo presentaré el meu llibre. No aquest sobre les companyes preses, sinó el que he dedicat als meus néts. “Les paraules seran sempre lliures.” He escrit aquest llibre perquè he tingut la necessitat d’explicar als meus néts, el Jan i el Guiu, per què no hi he estat en moments importants de la seva vida: aniversaris, reis, la primera bicicleta. Ara faran quatre anys i dos i els he volgut explicar per què només veuen la iaia, perquè em diuen iaia, tres hores el mes. Si estem de sort. El llibre neix d’una conversa real. Quan tenia el 100.2 portava el nét a l’escola. I un dia la mestra i jo vam parlar de la presó. El meu nét ho va sentir i va preguntar: tu àvia ets a la presó? I si hagués tingut una mica més d’anys hauria preguntat: i què és una presó? Jo en aquest llibre explico això als néts. És el llibre que presentarem aquest Sant Jordi. Avui una funcionària diu que ha plorat quan n’ha sentit un fragment per la ràdio. Sí que anem bé, he pensat. Perquè és un llibre optimista.

Doncs el dia que vau tornar a entrar a la presó us vèieu enfadada.
—Sí, estava emprenyada, perquè em pensava que seria el Tribunal Suprem que ens enviaria una altra vegada a dins. Doncs no. Va ser el jutge de vigilància penitenciària. I jo em pensava que l’obstacle del jutjat de vigilància era un obstacle superat. Es veu que no. I trenca la idea que en els casos judicials la qüestió és superar obstacles i anar avançant. Doncs aquest obstacle el teníem superat, i ara ja no.

Veieu canvis amb el PSOE respecte del PP en la vostra situació?
—El deep state no ha canviat. La monarquia no ha canviat. Els jutges del Tribunal Suprem i l’Audiència Nacional no han canviat. L’estat és el mateix. A vegades confonem estat i govern. I jo sempre voldré i preferiré un govern d’esquerres que un de dretes, però la veritat és que en la repressió no ha canviat res.

Com veieu la formació del govern català?
—El dia que vaig entrar de nou a la presó també estava emprenyada perquè no hi havia govern. I de fet, encara no n’hi ha. Com més aviat tanquem el govern, més aviat trobarem solucions per a la gent. Perquè, tot i que és ben cert que el govern en funcions treballa, i treballa bé, i soluciona problemes, no és igual. En aquests moments jo rebo cartes de persones de tots els partits que m’expliquen el cansament que senten de no tenir govern.

I l’Assemblea Nacional Catalana (ANC)? Com la veu, la seva ex-presidenta Carme Forcadell?
—A mi m’agradaria que l’ANC tornés a ser un aglutinador de les diferents sensibilitats de l’independentisme: dels de la via ràpida, dels de la via lenta, dels que volen fer un referèndum acordat, dels que el volen fer unilateral i dels que no el volen fer. L’assemblea va néixer per ser un contrapès als partits, i que fos un punt de trobada a la desunió, per trobar un full de ruta comú. A mi m’agradaria que tornés a ser això. I això són els socis que ho han de decidir. Però això cada vegada que sento i llegeixo que un grup s’escindeix i un altre es dóna de baixa, doncs em sap greu, és clar. L’Assemblea va ser capaç d’aglutinar tothom al voltant de la independència. M’agradaria que tornés a passar.

Diu que escriviu un dietari.
—Tinc un dietari que vaig començar el 23 de març de 2018 i que acabaré el dia que surti per sempre. De fet, el llibre que ara he publicat sobre les dones dins la presó són extractes del dietari, que he anat embastant. A mi m’agrada escriure. Vaig fer anys de periodisme. I per alguna banda ha d’haver-hi un recull d’articles que em van fer. El llibre són les parts del dietari embastades. Un dietari on parlo de tot. Parlo de dins la presó, però també de com va anar el dia que em va venir a veure la Laura Borràs, l’Ada Colau, la Jéssica Albiach, la Carmena, batllessa de Madrid, o la Marta Farrés, batllessa del PSC de Sabadell.

Tot dones, veig.
—Tot dones.

Consell per a les dones i el seu feminisme?
—No sóc gaire de donar consells, però els diria que val més demanar perdó si t’equivoques que no demanar permís. Val més penedir-se del que has fet que no del que no has fet.

Consell per als homes a l’hora de vèncer al masclisme?
—Com he dit, no sóc de donar consells, però potser els demanaria més empatia i més justícia.

Coses que Carme Forcadell enveja de les dones joves d’ara i el seu feminisme, n’hi ha cap?
—M’alegra que aquests darrers trenta anys el moviment feminista hagi passat de ser una ideologia majoritàriament rebutjada a socialment acceptada, això facilita la vida de les generacions més joves, envejo que ara es parli i es legisli per conciliar la vida professional, personal i familiar, fa uns quants anys ningú no s’ho plantejava i era normal que la dona fes doble jornada o triple jornada. Ara algunes dones potser també les fan, però socialment no és tan acceptable com abans. De les dones joves sempre n’aprenc, estan molt preparades i són molt independents.

Voleu afegir res que no hagi demanat, o subratllar una idea ja expressada?
—Espero que el nostre pas per la presó serveixi per a obrir les presons, perquè la societat conegui aquests centres com coneix les escoles o els hospitals i que entengui que no millorarem com a societat si no tenim en compte les persones més vulnerables.

Podeu comprar Les paraules seran sempre lliures i Escrivim el futur amb tinta lila a la Botiga de VilaWeb

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.