Fontcuberta: ‘Envieu no una foto ni moltes, sinó totes les fotos que hàgiu fet durant el confinament’

Òmnium Cultural i el festival Cruïlla han convidat el creador visual i fotògraf Joan Fontcuberta a fer un gran mural fotogràfic a partir de les fotografies quotidianes del confinament de milers de persones que les vulguin compartir. ‘Mirades des del confinament‘ s’ofereix com un homenatge a la solidaritat col·lectiva per la Covid-19. Tothom pot aportar-hi totes les fotografies que hagi fet durant el període de confinament. Per això s’ha habilitat una pàgina web, miradesdesdelconfinament.cat, per carregar-les i aplegar-les per al mural col·lectiu. Amb totes es confegirà un gran mosaic, ‘destinat a perviure com a testimoni de l’actual experiència de neguit i incertesa’.

Els organitzadors diuen: ‘Entre totes les imatges, Joan Fontcuberta crearà un fotomosaic, la imatge final del qual serà sorpresa fins a l’últim moment. Es proposa de poder exposar aquesta obra durant el festival Cruïlla, quan hi hagi les condicions d’higiene i salubritat idònies i en un espai obert on tothom pugui accedir a veure-la.’

No és pas la primera vegada que Joan Fontcuberta dirigeix i confereix un projecte visual i col·lectiu d’aquest abast. Amb motiu del Tricentenari BCN va crear el fotomosaic del petó, ‘El món neix en cada besada’, que ja ha quedat com una de les icones de la ciutat.

Amb motiu d’aquest projecte, ahir al vespre, el programa ‘Òmnium a casa’ va aplegar l’artista Joan Fontcuberta; Xavier Antich, filòsof i vocal de la junta d’Òmnium; Toni Soler, periodista i historiador; i Tanit Plana, fotògrafa, en una conversa de Youtube per parlar-ne.

Joan Fontcuberta va començar explicant el projecte: ‘Jo entenc la fotografia no tant com un art sinó com una eina al servei de la curiositat. Amb mi, s’hi va posar en contacte Òmnium, en Jordi Cuixart, per encarregar-me un fotomosaic, com alguns altres que ja havia fet. En aquest cas el concepte a il·lustrar era la solidaritat.’

I va continuar: ‘El concepte de mosaic m’interessa fa molt de temps, perquè és el precedent de la imatge digital. Quan els romans i els grecs construïen aquells grans mosaics utilitzaven les tessel·les, petites peces de colors plans, i les organitzaven per acabar confeccionant unes imatges. Han passat dos mil anys, tres mil, i continuem utilitzant la mateixa estructura, tot i que avui no són trossets de marbre sinó els píxels, components electrònics. A partir d’aquí vaig començar a pensar en els mosaics com un homenatge a les imatges actuals.’

‘El fotomosaic permet un caire participatiu en l’obra. Les imatges poden ser aportades per un seguit de participants amb uns certs criteris. Per a mi ha estat una eina molt valuosa i eficaç per a defugir la idea de l’artista com a geni solitari i, en canvi, aparèixer com el catalitzador d’una obra més social, en què el fet cabdal és fer comunitat. Tots els qui hi participen són coautors. És una producció artística que es troba molt més en consonància amb els temps d’avui i és molt més efectiva a l’hora de consolidar allò que jo penso que hauria de ser l’activitat artística.’

Xavier Antich va recordar que el fet més singular d’aquest projecte és el caràcter compartit i participatiu. I va explicar que durant el temps que van imaginar el projecte, per a Fontcuberta era bàsic que l’obra es nodrís de les fotografies fetes per molta gent durant el confinament. Parlava d’una documentació privilegiada de tot allò que vivim i que documenta una situació de reclusió, que és un càstig, perquè ens ha vingut imposat, però que també s’ha convertit en un espai de creativitat, de noves pràctiques, de resiliència i de fraternitat i solidaritat. I que això ja era una part del projecte.

Fontcuberta va argumentar: ‘Hi ha diverses raons que es van sumant en aquest projecte: per a mi participar en aquest mosaic és, primer, un acte de sociabilitat. Perquè ens trobem en un moment de reclusió, aïllats, no tenim la possibilitat de sortir al carrer i trobar els amics. Podem tenir unes cases magnífiques, on no ens falta res, però veiem limitada la nostra relació amb el proïsme. Per tant, el projecte és una manera de fer comunitat. Després, fer fotografies és un acte lúdic, ens divertim. La fotografia forma part de les nostres vivències. És una manera d’intensificar l’entreteniment per desplaçar les preocupacions. Perquè l’aïllament és un mal tràngol. També és un acte de resiliència i d’afirmació.’

‘Aquesta és una obra que perdurarà i que ens farà pensar en una experiència estranya, inesperada, però de la qual ens n’hem sortit. És una eina de superació col·lectiva. I la darrera raó, i més important, és que és un acte de solidaritat. Fem un homenatge a la nostra solidaritat, reduint els nostres moviments, per no contagiar els altres i no contagiar-nos; una solidaritat amb els magnífics sanitaris que tenen cura de nosaltres; en definitiva, una solidaritat que cristal·litzi en un testimoni més enllà de nosaltres, perquè les generacions que vindran tinguin amb aquesta espècie de testimoni sociològic un record d’allò que vam fer per superar aquesta crisi i mostrar els nostres lligams i solidaritat.’

‘És evident que amb el material que recollirem trobarem allò que podríem anomenar la síndrome de l’àlbum de família. Que és un recopilatori de somriures. Tot són celebracions. I no hi ha tristeses ni mals moments? Malgrat això, un bon sociòleg sap aplicar els filtres corresponents dels àlbums de família i extreure’n un suc prodigiós. Ens parlen de detalls de la microhistòria que no s’expliquen de cap més manera.’

Al final, Xavier Antich va demanar a Fontcuberta que convidés tothom a participar en aquesta proposta. Va dir: ‘Si agafeu el mòbil i feu una foto és perquè voleu deixar constància d’alguna cosa que després voleu compartir. Doncs envieu-nos no una foto ni moltes, sinó totes les fotos que hàgiu fet durant el confinament, perquè totes són importants per a nosaltres. No discrimineu, totes són fruit d’un moment de curiositat, d’interès, d’alguna cosa que us interessava. Tot allò que passa en el confinament forma part del projecte. Per tant, sigueu esplèndids, sigueu magnànims, envieu-ho tot. I amb això farem una obra que quedarà com a resultat, com a testimoni i com a monument de tot això que ens passa.’