Fins a la riuada que ve…

Fa tot just dotze anys, l’abdicació del penúltim Borbó va introduir el debat monarquia-república entre l’opinió pública espanyola i, de retop, als Països Catalans –el mes següent, per a desviar temporalment l’atenció sobre la corrupció monàrquica, les clavegueres de l’estat van preparar l’operació que va obligar Jordi Pujol a confessar que la seva família tenia una fortuna oculta a Andorra. La caiguda del rei posat per Franco podia originar un incendi devastador per al règim del 78, però alguns pensaven que només era una cortina de fum per tal d’amagar, rere la qüestió de la forma d’estat, els problemes de fons que la societat espanyola no es veia amb cor de resoldre. Raons de pes abonaven aquesta desconfiança, sobretot, per la humiliació patida, els últims vuit anys, enmig del silenci còmplice –si no la bafarada anticatalana– de la massa espanyola identificada amb el seu estat. Per quins set sous, es demanava la majoria de gent que s’havia trencat les banyes a crear un nou escenari polític sota hegemonia independentista, per quins motius, es preguntava el carrer, hauríem de desviar-nos del camí obert, al marge i contra la voluntat opressora d’Espanya? Que hi hagués una hegemonia independentista, deien uns altres, no significava que tothom hi hagués de combregar. De fet, van aparèixer posicions que propugnaven la recerca d’una convergència política tàctica entre catalans i espanyols –us sona la cançoneta?–, basada en les necessitats de canvi de la “majoria treballadora” atropellada per la crisi, farta de la corrupció i de la ineficiència de les institucions. Les masses populars, totes a l’una, havien de capgirar la situació a Espanya i al Principat, afirmaven els ingenus més irreductibles –una mica com ara, amb aquesta idea rufianesca de rescatar les esquerres espanyoles, espanyolistes i espanyolitzadores. En aquest sentit, el clam per una “república social”, deien, havia de lligar els anhels de canvi general i obrir pas a “processos constituents” de tot signe: forma d’estat, nova constitució, resolució dels “problemes territorials”, etcètera. Tot això estava molt bé sobre el paper, perquè, sense negar l’autonomia del procés engegat al Principat des del 2006, calia fer entrar dins el corrent majoritari grups importants d’ideologia pretesament republicana, però amb el cor dividit entre un sentiment espanyol, un d’espanyol-català, i un de català-espanyol. (Ara mateix, sense anar més lluny, consulteu el suport a la independència, novament a l’alça, entre els nascuts a Catalunya i els nascuts dins i fora d’Espanya.) Havien de confluir, deien, en un moment històric com aquell, la necessitat objectiva d’enderrocar la monarquia amb la voluntat d’imposar el “dret de decidir” sobre tots els problemes pendents –una totalització que, de fet, amagava l’ou de la subordinació a Espanya dels anomenats federalistes, confederalistes, sobiranistes, etcètera. 

D’un punt de vista tàctic, el plantejament era irreprotxable, però topava, com ara, amb un seguit de fets de consciència –fets que solen ser irrefutables. El fet primer és que érem nosaltres, els independentistes, que vam crear el nou escenari; i érem nosaltres, justament, els qui havíem de resoldre la qüestió més important: materialitzar el clam per la independència del juliol del 2010. El fet segon és que ens havíem de batre amb el silenci, l’hostilitat, el menyspreu i el neocentralisme desfermats a Espanya sense el suport, sinó més aviat al contrari, de cap grup, partit, mitjà o personalitat de la banda d’allà –només cal seguir l’evolució de Podem, Sumar i companyia, de nefasta influència en nuclis de l’independentisme d’esquerres que ara intenten aixecar el vol deixant la qüestió nacional per a la “política” i les necessitats de la gent per al “municipalisme”: no anem bé. El fet tercer és que el camí fressat tenia una fita: una consulta popular, general i democràtica (finalment, l’aigualida però significativa del 9-N de 2014) per a decidir, des de nosaltres i entre nosaltres, com ho faríem per alliberar-nos i emprendre la resolució del munt de problemes que se’ns tiraven a sobre. I com que ningú no ens havia ajudat a arribar on érem, era prou difícil de fer pedagogia, per molta voluntat que hi poséssim, per canviar una consciència política generalitzada basada en la desconfiança i el recel, si no en el ressentiment, enfront d’una societat com l’espanyola, que, es mogui com es mogui, el màxim que ens pot dedicar és l’aporellos del 2017, l’exili, o la presó. Doncs moltes gràcies, i que Déu els ho pagui. Perquè, és clar, el que allà no podien entendre –i molta gent d’aquí, a vegades, fa l’efecte que tampoc– era que, per moltes i molt sofisticades raons que ens empesquem per intentar de modificar el curs de la història, quan aquesta es mou esdevé riuada, que sol arribar rere els incendis, i sempre ens agafa dormint. I nosaltres, els humans, que sovint volem moure la història, amb molta o poca consciència, hem d’intervenir, sempre a deshora, per tal de canalitzar-la. En el nostre cas, les forces que s’havien mobilitzat els últims anys havien generat un corrent profund que calia evitar de totes passades que es desbordés; i la llera l’havia feta, precisament, el concret esforç humà del Principat per adaptar-se a les contingències de la història i canviar-ne la trajectòria. (N’hi podia haver més, de lleres, però només existien en la fantasia dels ingenus més irreductibles, com els que ara pretenen ensarronar la gent, aliats amb els “alliberadors” castellans –és a dir, Vox– contra l’opressió del… califat, fent-la tornar al parlamentarisme colonial per a proclamar la independència. Fot-li, que diria l’altre!) 

Entretant, s’havia de procurar que tot el cabal que podia esdevenir riuada en pocs mesos no ens arrossegués. I que, en lloc de desbordar-nos, regués la terra ben regada. Però la història, quan es mou, no dóna xecs en blanc a ningú. I tampoc no ens en va donar a nosaltres, a partir de la riuada de l’octubre del 2017, que no vam saber regular creant canals propis. I enguany l’últim reietó d’una monarquia feixista, corrompuda fins al moll de l’os, gosarà visitar-nos novament escudat en les forces colonials, mentre els que pretenien fer una república i els independentistes que han deixat de ser-ho en seran cortesans. Donem-li, doncs, la benvinguda que mereix.

I, mentre els nostres bombers apaguen els incendis (on s’és dit que siguin fàcils de controlar, quan no es disposa del ple domini de la terra?), la riuada del setembre és a tocar. Que en preguin nota els qui pensen ampliar aeroports i pretenen conjuminar el canvi climàtic amb el creixement insostenible.