Ahir, els Verds al Parlament Europeu es van negar a acceptar l’entrada del president Puigdemont i el conseller Comín al grup que comparteixen amb l’Aliança Lliure Europea, de la qual formen part Esquerra Republicana, Compromís i el PSM. L’Aliança Lliure Europea reuneix la majoria dels moviments independentistes i nacionalistes de la Unió Europea i havia proposat als Verds d’acollir els dos eurodiputats catalans.

Poc després de saber-se això, Andreu Barnils va tenir l’ocasió d’entrevistar Philippe Lamberts, ecologista belga i, segons que sembla, el principal bastió amb Ernest Urtatsun, d’ICV, contra l’admissió dels dos eurodiputats catalans, en aquest cas per la seua animadversió al nacionalisme flamenc i, concretament, a l’N-VA. Cal assaborir el final de l’entrevista, quan l’eurodiputat se’n va indignat per les preguntes, qüestionant si Barnils és un periodista o un polític. Un qüestionament força significatiu, perquè implica reduir el paper del periodista, i per extensió el dels ciutadans, a no a discutir de política amb els professionals.

L’actitud de Lamberts és lamentable en molts aspectes, sobretot vista des d’una perspectiva d’esquerres, com és la meua, i especialment perquè treu importància a la repressió que pateixen de fa anys Puigdemont i Comín. Però no puc dir que em sorprenga pas. Fa anys que els seus col·legues catalans actuen d’una manera semblant o pitjor encara, defugint el fons real del debat que hi ha al carrer i agafant-se constantment a l’anècdota per continuar fent aquests equilibris dels quals han fet una manera, també una manera professional, de viure.

El cim d’aquest estil va ser la votació de la declaració d’independència, en què diputats d’ICV es van assegurar d’ensenyar als jutges que ells hi votaven en contra, assenyalant d’aquesta manera qui havia d’anar a la presó. I ho van fer perquè van voler, sabent què feien, com remarcava el contrast amb els diputats del seu mateix grup Albano-Dante Fachín, Joan Giner i Àngels Martínez, que van ser impecablement solidaris no assenyalant amb el seu vot, i amb els de la CUP, que van accedir a votar en secret només per preservar aquells de Junts pel Sí que temien la repressió. Es viu molt bé fent d’enfant terrible mentre saps amb seguretat que no vindran mai a buscar-te a tu…

Però crec que l’anècdota d’ahir es pot deslligar del fet català, tot i que tampoc no m’agradaria passar per alt que l’actitud que els Verds han tingut davant el problema, mentre no els ha implicat directament a ells, ha estat correcta. I crec que no cal limitar-la perquè em sembla que som davant una altra demostració clara del comportament típic d’una certa esquerra europea professionalitzada, elitista, que encara es pensa que té el barem i el dret de decidir qui és d’esquerres i qui no, qui és demòcrata i qui no, qui està represaliat i qui no. I en conseqüència, qui dels bons, que són ells, mereix suport i qui no.

Recentment, a França, Alain Finkielkraut ha dedicat precisament una part substancial del seu darrer llibre, À la première personne, a retratar i criticar aquest model de pensament i actuació, a partir de la persecució que ell mateix ha patit per les seues opinions sobre Israel. Sense compartir-les, compartesc l’anàlisi que fa, i que crec que ens pot ajudar a tots plegats a entendre també què va passar ahir.

Finkielkraut fa servir l’evident antisemitisme d’una certa esquerra francesa per explicar-nos allò tan útil que no cal mirar el dit quan et diuen que mires la lluna. Perquè no és que siguen antisemites o que no entenguen el problema català, no. El seu problema és molt més profund i l’intel·lectual francès el descriu encertadament com ‘l’aversió als esdeveniments inclassificables’. Una definició magnífica, amb la qual no puc estar més d’acord.

Segons Finkielkraut, el debat neix d’un fet que aquests esquerranistes consideren que és una contradicció i de la manera com la pretenen resoldre. Diu que Hegel va proclamar que la raó es realitza en la història, i Marx, que la lluita de classes és el motor de la història. I com hi encaixa, en aquest disseny, l’objectiu nazi d’exterminar el poble jueu si això desafia la comprensió? ‘Que la classe dominant reduesca a l’esclavitud una part dels seus ja és molt difícil d’entendre, però que, en plena guerra, els mate, això no té cap sentit!’

Com s’ho fan, doncs, aquesta gent, per explicar-se un fet com l’Holocaust des de la creença fanatitzada que la lluita de classes és l’únic motor possible de la història i, per tant, l’únic motor de la raó? Quina és la reacció d’aquesta esquerra caviar a l’esdeveniment inclassificable que trenca la coherència i la seguretat d’un pensament tan confortable?

Al llibre, Finkielkraut analitza com ho fan, descobrint i assumint les teories negacionistes de Robert Faurisson, teories que no neguen en última instància que hi va haver els morts, però que matisen que en cap moment Hitler no va ordenar de manera explícita l’Holocaust. Un detall que els permet, oh!, convertir en casual l’assassinat de jueus. D’una manera que els permet ‘tornar la història al llit per on hauria de circular’ i respirar tranquils: no és que Hitler matés rics (jueu=ric, hi ha molt de Dreyfus ací…), sinó que Hitler, simplement, matava. Cosa que per si sola no invalidaria ni qüestionaria el dogma sagrat…

No compartesc la resta de l’argumentari de Finkielkraut, que fa servir aquesta actitud aberrant d’una part de l’esquerra francesa com a argument per a salvar l’Israel actual dels seus crims. Però compartesc al cent per cent la seua aguda visió sobre l’origen real del problema i admire la seua capacitat per a identificar aquesta ‘aversió als esdeveniments inclassificables’. La definició remarca d’una manera admirable com aquesta gent s’acosta a la política imbuïda per una fe que no pot ser qüestionada ni pels fets. Per una fe, certament, que ells no es qüestionen ni quan la dreta més extrema i autoritària d’Europa es posa dempeus al Parlament de Catalunya per aplaudir-los frenèticament; mentre que jo, pobre descregut de mi, tremolaria i em moriria de por si em passés una cosa semblant. (Per cert, si se’m permet la nota al marge, que en les darreres picabaralles públiques entre alguna esquerra espanyola i gent de l’òrbita de la CUP hi ha molt d’això.)

I quin és l’esdeveniment inclassificable ara? Doncs que un home que ells es pensen que és de dretes i que, per tant, només pot ser de dretes perquè ho diuen ells, Carles Puigdemont, de sobte és qui encapçala la lluita contra la repressió i per l’aprofundiment de la democràcia, no tan sols al nostre país sinó ara ja també a Europa. I això, simplement, no els cap al cap. No els cap al cap que Puigdemont siga més revolucionari que no pas ells. I en conseqüència, reaccionen negant la realitat, tot esperant que, d’aquesta manera, la història torne a navegar pel llit que la fe invoca i ells puguen continuar en el seu vivre en bourgeois. Que és molt còmode i divertit ser revolucionari sabent que la revolució no arribarà mai i sobretot no et crearà mai cap problema personal com ara, posem per cas, haver-te’n d’anar a l’exili o haver-te de trobar a la presó.

PS 1. Per aclarir on hi ha el problema. La cosa no és que Puigdemont no siga dels Verds, que no ho és. La cosa és que l’ALE accepta Puigdemont i Comín i els Verds veten una decisió presa pels seus aliats, fins i tot sabent, com saben perfectament, que el seu vet serà usat per continuar reprimint i acorralant gent perseguida per fer política. Això d’ahir és l’equivalent a Estrasburg al discurs que va provocar els aplaudiments entusiàstics a Coscubiela al parlament.

PS 2. Supose que, sense voler-ho, em va eixint una sèrie, amb aquests articles que referencien un altre autor. De manera que si voleu repassar els texts anteriors, ací els teniu:

Un poc de Wolin per a entendre on som, què és una democràcia i la pervivència del Primer dOctubre

Un poc de Fanon per a entendre el nou catalanisme

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb