Finançament autonòmic i colonització mental

Es diu el pecat, però no el pecador. En aquest cas, a més, perquè no deixa de ser irrellevant, ja que tindríem una llarga tirallonga de candidats per a protagonitzar-lo. El context és un acte a València d’una plataforma unitària de forces polítiques, sindicals i socials com a crida en favor de la unitat de l’esquerra [anotació al marge: quina obsessió a moure’s sempre per coordenades conceptuals que només beneficien la victòria de la dreta]. Un orador, sense eixir gens del guió, va exposant els habituals llocs comuns, com era d’esperar. I, en arribar al problema del finançament, i encara gràcies que el va esmentar, explica que els valencians necessitem més recursos del sistema, però, això sí, sense que en perden els altres; concretament, els extremenys, els andalusos i els càntabres, com a exemples.

L’anècdota és ben simptomàtica per a descriure l’alienació de matriu colonial de què som víctimes com a poble. Primer de tot, per posar la bena abans de la ferida. Això només ens passa als valencians. Els espanyols comme il faut no necessiten justificar-se, quan reivindiquen alguna cosa pròpia. Catalans i bascs estan en una altra fase més descolonitzada i, en general, han passat pantalla. Nosaltres, no. Si gosem alçar mínimament la veu, hem de justificar-nos tot seguit per a demostrar que no som separatistes. Com l’himne: “Per ofrenar noves glòries a Espanya.” Una frase així és inimaginable a l’himne extremeny, no perquè siguen menys espanyols que nosaltres, com tot sovint ens agrada creure als valencianistes per a fustigar-nos, sinó perquè a qui, si no, n’han d’ofrenar?

Ara, aquesta no és la part més interessant. Ni tan sols ho és el fet que l’autonomia valenciana és l’única que, estant per davall de la mitjana estatal de renda, és aportadora neta de recursos al sistema de finançament. És a dir, si aquesta circumstància, en què els valencians aportem solidaritat a territoris amb més PIB per capita que nosaltres, no ens permet de protestar com a valencians, sense necessitat d’arreglar els problemes dels altres, quina n’haurem d’esperar? Però no. És més interessant, tot i això, fer una ullada i una comparació amb els altres casos esmentats. Així, extremenys i andalusos formen part del que es configura com l’Espanya pobra, dins una cosmovisió política generalitzada a l’estat espanyol, que els valencians, òbviament, compartim. Ara, el nostre PIB per capita, si bé és superior, no n’és gaire lluny, tot i que nosaltres no ens hi identificaríem mai. Més encara, si agafem les dades per les seues províncies, el d’Alacant és inferior (en aquest ordre) a Càceres, Sevilla, Huelva i Almeria. Cap valencià no encertaria aquesta pregunta de Trivial.

Però i Cantàbria? Ací sí que hem cantat bingo. Segons un informe de l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE), el País Valencià ha caigut en les dues últimes dècades del vuitè lloc del rànquing de PIB per capita per autonomies al dotzè lloc. Tots els territoris que li han passat davant són receptors de fons de solidaritat del sistema autonòmic, que hi aporta, entre altres el País Valencià. Cantàbria és l’autonomia amb un finançament per capita més elevat. La valenciana, l’última. Si cada valencià rep uns dos mil euros en concepte de finançament autonòmic, cada càntabre en rep uns tres mil. No entraré a valorar si Cantàbria és sobrefinançada o no, si rep un finançament just o no, però és evident que no som els valencians els qui els n’hem de preocupar, dels càntabres, en la nostra lluita. Ara, dins la mentalitat de submissió i dependència, els problemes dels valencians no són prou problemes per a reivindicar-los com a tals, perquè llavors ens convertim en uns insolidaris (no és broma), entre molts altres epítets ben agradables.

Aquestes setmanes el ministre d’Hisenda espanyol, Arcadi España, i el president de la Generalitat, Juanfran Pérez Llorca, han tingut una reunió que, de cap de les maneres, es podia entendre com a bilateral, no fos que. El guió s’ha complit al peu de la lletra i, així, els papers podien haver estat perfectament intercanviables. El socialista presentava els pedaços del seu govern com la pedra filosofal que resoldria tots els mals i el popular denunciava que es trencava Espanya. No és un problema de persones ni de partits, sinó que és un problema de sistema. El problema és, de fet, Espanya. I, com a actors espanyols, PP i PSOE representen perfectament el seu paper. No puc evitar de recordar que ni tan sols amb la Gran Riuada n’hi ha hagut prou perquè el sistema estatal espanyol haja complit (o pense complir, o algú reivindique que complesca) les promeses que ens fa als valencians de fa més d’una dècada respecte a finançament, deute i inversions.

De vegades, els polítics s’excusen llançant les culpes al poble: aquest problema no interessa, tenim el país que tenim. Però com hauria de ser d’una altra manera? El poble no és tan estúpid per a no detectar quan algú representa un sainet en què no creu. I menys encara dins un sistema en què les cartes són marcades i l’últim acte ja ha estat escrit. Ara, si fins i tot les elits polítiques que haurien de lluitar per a almenys pal·liar el problema del finançament actuen com hem descrit, l’aprenentatge que n’hem de traure és el contrari: encara ens passa poc, de fet. 

Afortunadament, no tota la societat valenciana viu alienada en el mite del Levante feliz. En relació amb això, la Crida pel Finançament ha tocat el viu i ha assenyalat el nucli del problema: volem les claus de la caixa. Volem la sobirania econòmica. I aquesta posició també és ben simptomàtica. Si ens atenim a la lletra exacta, negre sobre blanc, de l’arquitectura legal i institucional actual de l’estat espanyol, als valencians no ens convindria la sobirania fiscal, perquè no únicament no hauríem d’aportar recursos de solidaritat al sistema, sinó que n’hauríem de rebre. Aquesta no és tan sols una posició coherent, com a sobiranistes, sinó que és descriptiva de com funciona el sistema estatal espanyol. Perquè, amb els valencians, funciona a la perfecció: som una colònia per a extraure’n recursos. No ho hem d’oblidar mai, encara que només siga perquè ells segur que no ho oblidaran.

Perquè el nostre país és viable; el que no és viable és la nostra autonomia. Per tant, volem ser lliures per a decidir nosaltres mateixos. Perquè, més enllà de la retòrica, sabem com funciona Espanya. I ens hi juguem coses massa serioses, com és, ras i curt, el pa de cada dia.