Els “fills de lloguer”, la insòlita proposta amb què la Xina vol plantar cara a l’envelliment

The Washington Post · Huiyee Chiew i Lyric Li

Es lloga un fill major d’edat que faci companyia a un avi solitari.

A la Xina, on la baixa taxa de natalitat i l’envelliment demogràfic han multiplicat la xifra de gent gran que viu sola, alguns joves –tant homes com dones– han començat a oferir-se com a fills “compartits” o “externalitzats”.

Aquests “fills substituts”, que solen tenir entre vint anys i trenta, no ofereixen atenció mèdica especialitzada, sinó companyia: visiten els clients a casa, hi xerren, els ajuden a fer anar el mòbil o bé els acompanyen a cal metge. Les xarxes socials xineses van plenes d’anuncis d’aquesta mena de serveis, amb tarifes que poden anar de 25 euros a 75 per una sessió de tres hores.

Sun Shuyang, de vint-i-vuit anys, treballa per a Happy Home, una empresa emergent de la ciutat de Tianjin, al nord de la Xina. Segons que explica, la majoria dels clients de l’empresa viuen sols: els fills, si és que en tenen, treballen en ciutats llunyanes.

“Parlar amb joves com nosaltres els ajuda a recuperar una certa vitalitat i energia”, explica.

No és clar si aquesta mena de serveis són disponibles arreu de la Xina o tan sols en grans ciutats. Sigui com sigui, l’economista Bingqin Li, que fa classes de política social a la Universitat de Nova Gal·les del Sud (Austràlia), diu que responen a una necessitat social real.

Segons les previsions de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), la xifra de persones més de seixanta anys a la Xina augmentarà fins a 402 milions l’any 2040, és a dir, un 28% de la població total. Entre el 1979 i el 2015, el govern xinès promogué una política que restringí a un sol fill la descendència de bona part de les famílies del país. L’any 2021, més de la meitat de xinesos vivien en llars sense fills (bé perquè no n’havien tingut,  bé perquè se n’havien anat de grans), segons dades del Comitè Nacional sobre l’Envelliment xinès; el 2030, segons les previsions dels investigadors, la Xina haurà de menester uns 5,5 milions d’infermers per a tenir cura de la gent gran.

En declaracions a The Washington Post, el demògraf i estatístic Huang Wenzheng explica que l’envelliment en si no és cap problema si implica una vida més sana i longeva, però que sí que ho és la baixa taxa. “No n’anem pas sobrats, de joves”, diu.

Li Xunlei, economista en cap de Zhongtai Financial International, explica que la Xina serà una societat “superenvellida” l’any 2031, en què el 20% –o més– de la població tindrà més de seixanta-cinc anys.

“És inevitable que la taxa d’envelliment de la població xinesa continuï creixent fins el 2050 –explica–. Amb un augment significatiu de la natalitat no n’hi hauria pas prou per a frenar aquesta tendència.”

Enguany, les autoritats xineses presentaren un pla que pretén fer arribar serveis de cura de la gent gran a un 70% de les regions del país abans del 2030. Paral·lelament, com més va més empreses tecnològiques del país competeixen per desenvolupar i entrenar robots capaços de tenir cura de la gent gran i encarregar-se de tasques variades, que poden anar de fer un massatge a jugar als escacs.

Sigui com sigui, encara caldrà temps perquè totes aquestes iniciatives es comencin a notar. Mentrestant, la responsabilitat de tenir cura dels xinesos vells continuarà recaient sobre l’anomenada “generació sandvitx”: adults de mitjana edat que crien els fills petits i els pares grans alhora.

Liu Cheng fundà Time Bank a Suzhou per a oferir “fills de lloguer” a la gent gran de la ciutat. En declaracions a The Washington Post, explica que s’inspirà en Papa, una empresa nord-americana que posa en contacte persones grans amb acompanyants perquè els donin un cop de mà en els encàrrecs.

“Ens toca tenir cura tant dels nostres pares, grans, com dels fills, petits”, explica Liu. “Sovint ens centrem en la cura dels més petits i desatenem els més grans.”

Pels defensors dels “fills de lloguer”, satisfan una necessitat social notable; els detractors, tanmateix, hi veuen nombrosos problemes de privadesa i seguretat.

“És fàcil que els ‘nens subcontractats’ accedeixin a documents importants de gent gran, com ara documents d’identitat i certificats de propietat”, escrigué fa poc el columnista He Yong al diari estatal Jingshen Wenming Bao. Molts d’aquests “fills de lloguer”, assenyalà, manquen de formació mèdica professional, i sovint poden restar aclaparats per emergències mèdiques comunes.

Time Bank i Happy Home diuen que seleccionen curosament i formen degudament els seus acompanyants. Time Bank prova d’aparellar els clients amb acompanyants del mateix sexe i els exigeix que duguin càmeres de vigilància durant les visites –previ consentiment dels clients– per a poder documentar les interaccions en cas que de conflicte.

Tanmateix, algunes veus qüestionen que la connexió i el suport emocional s’hagin de pagar d’aquesta manera. A la Xina, la dedicació als pares és una virtut molt valorada; tradicionalment, s’exigeix als fills que respectin els progenitors, els obeeixin i en tinguin cura.

“No hi ha cap problema”, diu Janice Ye, una professora de trenta-sis anys de Suzhou que ja ha contractat uns quants acompanyants de Time Bank perquè visitin els seus pares, que viuen a la província oriental d’Anhui.

“No veig cap mal a tenir algú que pugui acompanyar els teus pares i mantenir-los contents”, diu Ye, que explica que ha vist com els “fills de lloguer” alleugen “la soledat interior” dels seus pares.

Peng Xizhe, degà de l’Institut Fudan sobre l’Envelliment, explica que els “fills de lloguer” han proliferat perquè permeten als fills adults absents de complir les obligacions familiars envers els seus pares, sense bandejar la cura dels fills o la carrera professional.

“Tot depèn, en última instància, de què calgui a la gent gran”, diu.

Per a Happy Home i Time Bank, trobar clients sovint pot ser un envit. Molta gent gran sovint no vol cercar ajuda fora de la família o el seu cercle estret, per molt que els calgui.

“Tinc la sensació que, a la nostra plataforma, hi tenim més acompanyants que no pas clients”, diu Jiang Yizhe, de vint-i-quatre anys, un becari d’un banc de Hangzhou que treballa d’acompanyant pel seu compte durant els caps de setmana i els dies de festa. “Si em dediqués exclusivament a això, em passaria la meitat dels dies plegat de braços.”

Fins ara, les autoritats xineses semblen haver rebut de bon grat la irrupció dels “fills de lloguer”. Si el govern impulsa una normativa clara en matèria d’integritat i seguretat, segons que escrigué l’any passat el columnista Liu Fangzhi al diari estatal Guangming Daily, no hi ha d’haver impediments perquè aquesta mena de serveis continuïn proliferant. Les autoritats del comtat de Jiayu, a la província de Hubei, han descrit els “fills de lloguer” com “una manera de socialitzar la cura de la gent gran” i ha instat la població xinesa a mostrar-hi “més comprensió i menys retrets”.

“La prioritat hauria de ser crear un sistema de cures ben regulat, amb una normativa clara, en què els voluntaris i els proveïdors comercials complementessin, en compte de substituir, els serveis de cura bàsics”, explica Bingqin Li, economista.

Liu Cheng, fundador de Time Bank, explica que l’empresa ha participat en diversos programes municipals i regionals per a conscienciar les autoritats i les comunitats sobre les necessitats emocionals de la gent gran. L’objectiu, diu, és ampliar el negoci de prop d’un centenar de trobades mensuals a 650.

Sigui com sigui, assenyala, els “nens compartits” no poden substituir la família.

“Si demostrem que podem omplir aquest buit, com més va més gent voldrà contractar els nostres serveis. […] Imaginem un futur en què l’assistència domiciliària a la gent gran serà tan senzilla com demanar menjar per a emportar-se.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb