Ho he d’admetre: per més que m’irriti i que em faci enfadar, la mediocritat em fascina. Quan dic ‘mediocritat’ parlo de la tendència, tan pronunciada en les elits polítiques i acadèmiques a la fi dels grans cicles històrics –cosa que sembla ser la nostra realitat–, a no comprendre gens ni mica quan les idees i les tàctiques que han imperat durant gran part de la seva vida ja no tenen vigència entre sectors considerables de la societat.

Ser un mediocre no és igual que ser un ruc, malgrat que l’un i l’altre tendeixen a conduir les nostres institucions i, alhora, molts de nosaltres, a llocs molts semblants, és a dir, a espais foscos on escassegen l’energia i la creativitat.

Per exemple, Donald Trump és un ruc, que com tots els rucs no sap allò que no sap, però té el do d’aprofitar-se del fons de cruesa i d’agressivitat que tots portem dins, un fons que durant molts anys va ser arraconat per certes pressions socials inhibitòries, però després de quatre dècades de consumisme desenfrenat ha arribat a ocupar un espai desmesurat en el cervell de molts de nosaltres.

Per una altra banda, el seu predecessor a la presidència dels EUA era, i és, una mediocritat, potser la mediocritat més gran i conseqüent dels temps recents.

A diferència de Trump, Obama sap moltes coses i té un tacte social força afinat. Però, malgrat tota la seva educació i l’accés il·limitat als millors pensadors del seu país –i del món–, va ser absolutament incapaç d’entendre les dinàmiques essencials del moment històric que li va tocar de viure. O les entenia, però li mancava el coratge de reaccionar resoludament per plantar-hi cara, cosa que acaba tenint el mateix resultat. Per això, el seu epitafi polític és el del gran valedor dels conceptes salvatges i incívics de governació instaurats per Cheney i Bush en el període 2001-2009.

Lamentablement, el d’Illinois no és pas un cas aïllat. Mirant l’elenc del líders i liderables produïts en anys recents als països anomenats occidentals (Macron, Trudeau, Sánchez, Renzi, Zapatero, Hollande, Stoltenberg, Fogh Rasmussen, Schröder, Miliband i ara Buttigieg als EUA), podem veure que el nostre penúltim president representa una mena de prototip del nou tipus d’executiu governamental.

Tots tenen en comú la convicció que liderar és, i sempre ha estat, una qüestió –ni més ni menys– de gestionar bé els recursos a l’abast i respondre sense perdre els estreps a les crisis que es presentin aleatòriament en el transcurs del seu mandat. En canvi, és ben clar que no veuen com a element essencial del seu ofici la feina de produir i de propagar aproximacions radicalment noves als problemes més enquistats de les seves societats.

Podem dir que aquesta nova fornada de mandataris són tots ‘fills de Fukuyama’, val a dir, hereus del concepte del ‘final de la història’ desenvolupat fa tres dècades pel filòsof nord-americà Francis Fukuyama (entrevistat no fa gaire a VilaWeb).

Segons la visió de Fukuyama, articulada en la seva obra més coneguda –que quan fou publicada va ser objecte d’un nivell molt sospitós d’atenció als centres més influents del poder nord-americà–, hem arribat al final de la història en el sentit que, en el futur més immediat, no ni hi ha cap model d’organització social que pugui pretendre de competir legítimament amb la democràcia anomenada liberal, amb el seu cor sempre sense anomenar de capitalisme salvatge i trencador de comunitats.

Simplificant, el seu missatge era: ‘Nano, deixa de somniar sistemes més justos que donen un suport més ferm i constant a la dignitat de l’ésser humà en tota la complexitat i accepta que el joc social d’avui és, i ha de ser, el joc de sempre, i que per això la teva feina principal a la vida és trobar la manera més “eficaç” o més personalment gratificant d’adequar-te a l’ordre social establert. Intentar d’imaginar nous mons és cosa de somniadors poc pràctics.’

No sorprèn que en aquest mateix període es fessin populars programes MBA i màsters d’administració publica, conjuntament amb carreres de llicenciatura en ciències polítiques i relacions internacionals, mentre baixaven les inscripcions a les humanitats. Què tenen en comú totes aquestes àrees d’estudi en auge? Parteixen de la premissa, molt conservadora, que gairebé tot és en el fons una qüestió no pas d’indagar sobre la legitimitat o atracció dels paradigmes existents, com es fa inevitablement en les humanitats, sinó d’exercir el management de les ‘realitats’ existents de la manera més astuta possible.

Com en tantes coses relacionades amb l’evolució de la cultura, Ortega ja va preveure l’arribada d’aquesta situació fa gairebé un segle, a La rebelion de las masas:

«Abans els homes podien dividir-se, senzillament, en savis i ignorants, en més o menys savis i més o menys ignorants. Però l’especialista no pot ser subsumit sota cap d’aquestes dues categories. No és savi, perquè ignora formalment tot allò que no entra en la seva especialitat; però tampoc no és un ignorant, perquè és ‘un home de ciència’ i coneix molt bé la seva porciúncula d’univers. Haurem de dir que és un savi-ignorant, cosa greu sobre manera, car significa que és un senyor que es comportarà en totes les qüestions que ignora no pas com un ignorant, sinó amb tota la petulància de qui en la seva qüestió especial és un savi.»

Mirant el transcurs recent de la política catalana, m’he adonat que gran part de les crítiques rebudes pels presidents Puigdemont i Torra, tant de les files de PDECat com les d’ERC, se centren en la idea que han fracassat en el paper suposadament essencial de gestors dels recursos governamentals. ‘Va ser molt poc “pràctic” que Torra “malgastés” el prestigi de la presidència en una cosa tan poc significativa com les pancartes.’

Tots aquests fills de Fukuyama dels partits i de la premsa, amb visions rigorosament presentistes del conflicte entre Catalunya i el govern espanyol, pensen que l’acte de fundar un nou estat no és, ni ha estat mai, una qüestió que concerneixi principalment la bona gestió.

No, la creació d’un nou estat és sempre un procés necessàriament trencador dels paradigmes socials existents. I això es duu a terme amb un seguit d’actes constants, grans i petits, dissenyats per mostrar al món la incapacitat de resposta real dels paladins de l’ordre establert de la cultura.

Somniar que pugui ser d’una altra manera és, perdoneu-me la cruesa, cosa de savis-ignorants.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.