La fil·loxera, l’insecte que va canviar per sempre la viticultura catalana

El 4 de setembre de 1879, el farmacèutic i naturalista de Cotlliure Pau Oliver, vice-president de la Comissió de Defensa contra la Fil·loxera dels Pirineus Orientals, feia una conferència a Figueres. Un pagès assistent va aixecar la mà per intervenir. A la seva vinya de Rabós, també a l’Alt Empordà, els ceps de garnatxa havien emmalaltit de fil·loxera en un radi de cent metres i alguns ja s’havien mort. La notícia, tot i que era esperada, va causar commoció. El 30 de setembre, el batlle posà en coneixement del governador civil el començament de la plaga. El dia 11 d’octubre, Oliver visita la vinya i ho confirma in situ. El primer focus s’havia localitzat al coll de Fornells, al vessant occidental del riu Orlina, davant Sant Quirze de Colera. El Butlletí Oficial de la Província declarava oficialment el començament de la plaga a la demarcació Girona. Aquell insecte que havia arribat amagat entre les arrels dels ceps que naturalistes i botànics havien portat d’Amèrica, en un exemple dels estralls de la globalització vuitcentista, era cridat no solament a produir una riquesa tan frívola com volàtil en el camp català, sinó també a remoure profundament la viticultura del país: l’obligà a modernitzar-se, en transformà el paisatge i hi causà conflictes socials de gran magnitud, que marcaren per a bé i per a mal la política de la primera meitat del segle XX. De fet, pràcticament podríem dir, amb el risc de semblar exagerats, que tota la història d’aquests darrers dos o tres segles, passa en algun moment per aquell petit i malèfic insecte, de conseqüències que encara s’arrosseguen avui dia.

Una curta febre d’or

Aquesta és la conclusió que es desprèn del llibre La plaga de la fil·loxera, aparegut dins la col·lecció –sempre interessant– Dies que Han Fet Catalunya, de Rosa dels Vents, i escrit pel catedràtic d’història contemporània de la Universitat de Barcelona Llorenç Ferrer Alòs. Dels estralls de la fil·loxera se n’havien tingut notícies ben aviat. De fet, a final del 1867 es va començar a observar que en zones vinícoles del Segon Imperi francès –Ròcamaura i les Boques del Roine, al Gard, a la Vauclusa i Hloirac, a la vora dreta de la Garona, a Bordeu– apareixien ceps esgrogueïts, per culpa d’una plaga mortal que s’estenia com una taca d’oli. Aviat va arribar a Montpeller, Besiers i l’Aude, i d’allà va posar direcció cap a les vinyes de Catalunya Nord. L’insecte culpable havia estat descobert cinc anys abans fortuïtament per un entomòleg d’Oxford, en uns hivernacles de raïm, però l’orgullosa indústria vinícola francesa no s’havia sentit al·ludida. Pocs anys després, l’acadèmia i la burocràcia agrícola francesa van reaccionar alarmades. Mentre la fil·loxera matava vinyes i vinyars, els científics arribaven a la conclusió que la moda d’importar sarments americans, bé per interès botànic o paisatgístic, bé perquè eren més resistents a unes altres plagues, havia traslladat l’insecte desconegut a Europa, on les plantes no tenien la resistència aconseguida a l’altra banda de l’Atlàntic.

Al Principat, les notícies van arribar de seguida i, més que por, s’hi va estendre la cobdícia, avantsala d’una febre d’or. Si els francesos no podien passar sense vi, la solució seria vendre’ls tant com n’haguessin de menester. Ja havia passat anys abans amb la malura de l’oïdi, que havia atacat els ceps de l’altra banda dels Pirineus, sense arribar a matar-los, però amb una davallada de la producció que havia fet passar hectolitres de vi nord enllà, amb un augment de preus considerable. Arran d’aquest nou mal, més agressiu i dramàtic, la solució va ser plantar vinya a tot arreu on fos possible, per fer beure vi català als gavatxos. Inundar-los el mercat, mal que fos amb vi dolent, adulterat, directament fraudulent. En aquell moment, a més, bona part de la producció dels ceps de Catalunya –el que no servia per a proveir una societat que bevia més vi que no aigua, per diversos motius, com ara els sanitaris– era destinada als aiguardents i destil·lats, a la fabricació d’alcohol per a vinificar i a l’exportació, amb els ports de Barcelona i Tarragona com a punts de sortida d’aquella expansió econòmica catalana, amb destinació als ports d’Amèrica. L’expansió del ferrocarril encara féu més fàcil el viatge cap a França.

Una crisi de la qual havíem de sortir més savis

Malgrat aquest boom, l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre prenia precaucions. Tot i la bonança, o justament per això, hi havia el perill del contagi. Calia estar preparats per si a l’insecte li abellia de passar pel cap de Creus, on les vinyes de banda i banda de la demarcació administrativa es toquen encara avui. La proposta de la patronal agrària era d’establir una àrea de protecció, un cordó sanitari de trenta quilòmetres on s’havia de fer desaparèixer tot possible aliment de l’insecte i indemnitzar els propietaris, tot plegat combinat amb les mesures ja aprovades de prohibir la importació de ceps i cremar els possibles infectats. De tota manera, les mesures profilàctiques van acabar diluïdes al congrés espanyol, per l’oposició dels propietaris empordanesos. Justament, els primers afectats el 1879. D’aquell dia de setembre fins a final de segle, la fil·loxera es va estendre pel Maresme, el Vallès, el Penedès, el Camp de Tarragona, l’Alt i el Baix Camp, la Conca de Barberà, el Priorat, el Bages, l’Urgellet, la Conca de Tremp i les Terres de l’Ebre. Va destruir pràcticament tota la vinya catalana, malgrat que hi havia pagesos que afirmaven que a ells no els arribaria. Negacionistes de la fil·loxera, ai las!

La crisi va ser total, i la revolta fiscal, notable. A més, nombroses zones no es van replantar mai més de vinya. A l’Alt Urgell, per exemple, la fil·loxera fou la causa darrera del pas de la comarca a la producció de llet i mantega, amb el guiatge del polític Josep Zulueta. Allà on la viticultura era més arrelada, la solució va ser replantar la vinya amb peus americans, resistents a la plaga. Cosa ni fàcil ni senzilla. Els “Sis savis de Grècia” penedesencs, homes que miraven i viatjaven nord enllà, van esdevenir una referència en l’operació, i la seva comarca fou la nova referència en el paisatge vinícola. Però el país havia canviat. Hi havia molta gent que ho havia perdut tot, i surava en l’ambient que d’aquella lliçó se n’havia d’aprendre. En va emergir una viticultura més científica, més tècnica, més ordenada. Pel camí, es van limitar les varietats plantades a les comarques, i moltes de velles van desaparèixer –algunes avui són cercades i recuperades com un tresor arqueològic.

Però els canvis no foren pas al camp i prou, sinó que es van estendre als cellers i al comerç. Les noves institucions, com l’efímera Mancomunitat, en marcà el full de ruta amb l’Escola Superior d’Agricultura –on tingué un paper destacat Manuel Raventós, un dels savis de Sant Sadurní– i l’impuls del cooperativisme vinícola, les populars “catedrals del vi”. Alhora, la febre d’or i la crisi havien fet emergir un nou element en el debat públic, la qüestió rabassaire: el cas del parcer que conreava un camp d’altri amb un contracte de rabassa morta. És a dir, fins que morís la vinya. Enquadrats en un poderós sindicat creat per Lluís Companys, van tenir un paper clau en l’etapa republicana i, de retruc, en la famosa llei de contractes de conreu, que va marcar la curta vida de la Generalitat abans de la guerra del 1936-1939. I tot per un insecte que el 1879 va saltar l’Albera.