Feu amb mi el que us plagui

Us heu demanat mai fins a quin punt l’ésser humà pot arribar a ser cruel si sap que els seus actes no tindran mai conseqüències? Com actuaríem si la moral i l’ètica no ens fossin dics de contenció? 

El 1974, a l’Studio Morra de Nàpols, l’artista sèrbia Marina Abramović va dur a terme el que s’ha convertit, segurament, en el seu esdeveniment més cèlebre i controvertit: Rhythm 0, que pretenia respondre a aquestes preguntes. Durant sis hores, de les vuit del matí a les dues del migdia, va restar immòbil davant el públic i va deixar que els assistents fessin el que volguessin amb el seu cos, assumint-ne ella tota responsabilitat. Per a dur a terme les seves accions, la gent que volia participar activament en el repte, tenia setanta-dos objectes que podia utilitzar per entrar en contacte amb el cos de l’artista. Hi havia plomes, mel, roses i també ganivets, una pistola i una bala. Al començament, trencant la timidesa, alguns van besar Abramović, uns altres li oferiren flors, uns altres només la contemplaren, totes les primeres interaccions eren respectuoses i amables. Però, a mesura que passaven les hores, la violència hi va fer acte de presència, segrestant l’instint dels presents en una escalada de dominació i humiliacions sense aturador, fins al punt que alguna gent del públic va acabar intervenint per frenar la persona que l’apuntava amb la pistola. En acabar, Abramović duia la roba estripada, tenia talls fets amb ganivetes a la pell, espines de roses clavades a la panxa. 

Amb Rhythm 0, l’artista va col·locar-se al límit per esdevenir un mirall que empenyia la societat a actuar amb total llibertat sobre un individu absolutament indefens. Des d’una vulnerabilitat extrema, sense moure’s, sense reaccionar, amb el perdó i la disculpa atorgats per endavant, Abramović mirava directament als ulls de la humanitat i des del silenci deia: veniu, feres, mostreu qui sou realment. I tal dit, tal fet. 

Un dels trets que més em fascina de l’art, de la creació, és la capacitat intrínseca d’esdevenir quelcom nou malgrat romandre igual, la capacitat d’interpel·lar-nos d’una manera diferent i nova cada vegada que retornem a aquella obra. I aquest fet no parla tant de l’obra en si com de nosaltres mateixos. Les circumstàncies que vivim quan ens acostem a una peça artística, a una escultura, quan llegim una novel·la, quan mirem una pel·lícula, quan escoltem una cançó determinen forçosament què sentirem, què pensarem d’aquella peça i de nosaltres mateixos. Una mateixa obra o esdeveniment ens pot deixar indiferents la primera volta i sacsejar-nos completament la següent vegada que hi estem en contacte. I això és exactament el que m’ha passat amb Rhythm 0. Fa anys que vaig conèixer aquesta performance, però he tornat a revisar-la fa pocs dies i els missatges que l’artista m’ha enviat, aquesta vegada, eren diferents, més profunds, més clarividents, més reflexius. La primera vegada que vaig veure imatges i vaig llegir entrevistes sobre Rhythm 0 vaig pensar que, davant una oferta de llibertat total, una part d’éssers humans actuaran amb empatia, i una altra part avantposaran els seus instints primaris més cruels. Alguns no gosaran mai fer mal, malgrat que els hagin dit que hi tenen dret, que no hi haurà conseqüències, però uns altres es prendran la llicència de desbocar-se absolutament. Vaig pensar que aquella performance parlava de la confiança entre éssers humans. Vaig pensar que parlava de l’acte d’estimar, que ben mirat és ben bé això: estar enamorat és oferir el teu cor, sense proteccions, a un altre ésser, amb màxima confiança, sabent que el pot esclafar i fer-lo miques, però jugant-te-la i apel·lant a l’empatia. Al primer moment, Rhythm 0 em va dur a entendre les dinàmiques de poder inherents en qualsevol relació humana, vaig deduir que parlava d’autoritat, de quan i com i per què a vegades els humans decidim controlar-nos i en altres ocasions ferim i som egoistes per una necessitat, qui sap si inconscient, de sentir que dominem l’altre, que dominem l’escena, que no som tan vulnerables com ens diuen o com creiem que som. L’obra em va parlar de la societat, dels humans, però no em va afectar personalment més enllà del fet que jo, com Abramović, sóc una dona i vaig preguntar-me: si aquell experiment l’hagués dut a terme un home, com haurien actuat la resta d’homes i les dones de la sala? 

Però aquesta vegada, les mateixes imatges que vaig veure fa uns quants anys, la mateixa Marina Abramović pintada, amb la roba esquinçada, amb talls per tot el cos i sotmesa a tantes humiliacions, se m’ha clavat a l’ànima i m’ha interpel·lat directament. Aquesta vegada, Abramović, a través de la pantalla, a través de les imatges, em mirava i em deia: “També parlava de límits la meva performance, i això no ho vas endevinar, i no n’has posat prou. Aquest detall et va passar per alt i ara ets on ets i has patit tant com has patit.” Ara que les meves circumstàncies personals m’ha conduït al que podríem considerar que és el meu Ritme 0, m’adono que massa sovint el meu viure ha estat com el d’ella. Indefensa, callada, dominada, submisa i a mercè d’aquells qui, clarament, en comptes de triar empatia, triaven control, poder, manipulació i abús de confiança malgrat que mai no haguéssim convingut que podien fer el que els plagués amb el meu cos i la meva ànima. Però el meu gran error no ha estat només no defensar-me prou, callar massa, aguantar o no plantar cara a tots aquells a qui mai no vaig donar permís per a tractar-me com els plagués. El meu gran error ha estat creure en la bondat humana. Quan Abramović va acabar la seva actuació va dir: “El que he après és que si dónes llibertat al públic, a la gent, serien capaços de matar-te.” Ella va fer un pacte amb els presents i estava preparada per a la perversió de les ànimes i per a la més absoluta bondat; servidora, en canvi, a diferència d’ella, ha anat massa temps pel món creient en l’empatia, en la confiança; i així, sense protegir-se dels qui trien el mal, les espines de roses clavades a la panxa, les pistoles apuntant-me, els talls amb fulles d’afaitar i les humiliacions fan encara més mal. Perquè sempre és més dolorosa la bufetada que no t’esperaves que no pas el cop de puny ja previst. Perquè sempre patirà més qui no vol viure condicionat per la cara més fosca de l’ésser humà que no pas aquells qui han entès que el viure és un campi qui pugui i pacten amb ells mateixos tractar els altres com a mers éssers indefensos, com si fossin peces immòbils del museu dels babaus.