01.07.2026 - 21:40
Quan l’estiu del 1976 l’Assemblea d’Actors i Directors va ocupar el Teatre Grec de Montjuïc per organitzar un festival autogestionat, Barcelona encara s’espolsava de sobre les últimes restes del franquisme. Aquella iniciativa, nascuda de la necessitat de recuperar l’espai públic i la llibertat de creació, es va acabar convertint en un dels principals festivals d’arts escèniques del sud d’Europa: el Festival Grec.
Cinquanta anys després, el Grec arriba a aquesta fita havent superat crisis econòmiques, canvis polítics i una pandèmia, però mantenint intacte un envit que l’ha acompanyat pràcticament dels orígens ençà: com combinar la projecció internacional amb el suport als creadors del país i continuar essent un festival que la ciutat senti com a propi.
Per entendre aquesta evolució, VilaWeb ha conversat amb alguns dels directors que més temps han conduït el festival –Elena Posa, Borja Sitjà, Ramon Simó i Cesc Casadesús–, a més de l’actual directora artística, Letícia Martín. No és un recorregut exhaustiu per totes les direccions del Grec, sinó una mirada a algunes de les etapes que més han contribuït a definir-lo. El festival d’enguany es va estrenar dilluns amb L’òpera de tres rals de Bertolt Brecht, dirigida per Marta Pazos.
Mirar enrere per pensar el futur
La primera idea que defensa Letícia Martín és precisament aquesta: el cinquantenari no es podia convertir en un exercici de nostàlgia. “No volia que el cinquantè aniversari es mengés tota la programació i que només parléssim del 1976”, explica. Per a ella era important de reivindicar tot allò que ha passat aquests cinquanta anys i no únicament els orígens del festival. Ara, això no significa renunciar al llegat fundacional. Martín considera que recuperar l’esperit del primer Grec és especialment pertinent en el context actual. “El 1976 hi havia esperança. Ara vivim un moment diferent, amb altres crisis i amb una democràcia que no passa el millor moment. Recuperar aquella energia era molt important.”
Aquest és el fil conductor de la commemoració. El festival ha volgut mirar el passat sense convertir-lo en una peça de museu. La celebració s’ha articulat entorn de la renovació de l’arxiu del Grec; del projecte Mirall, elaborat pel crític Juan Carlos Olivares, que relaciona els espectacles d’enguany amb muntatges històrics del festival; de quatre curtmetratges sobre la història del Grec; i d’unes quantes col·laboracions amb institucions de la ciutat, com ara el Teatre Lliure –que enguany també celebra cinquanta anys– i la Sagrada Família.
El Grec, una finestra oberta
Abans que el festival parlés d’internacionalització com avui l’entenem, Elena Posa, directora del 1988 al 1995, ja va provar d’obrir-lo al món. Quan en va assumir la direcció tenia l’objectiu de transformar-lo en “en una festa” que anés molt més enllà d’una suma d’espectacles.
Deia que Barcelona necessitava un festival capaç de mostrar les millors creacions locals mentre establia ponts amb les grans escenes internacionals. “Barcelona té molts públics”, recorda. Per això va optar per un festival pluridisciplinari que reunís teatre, música, dansa i òpera, obrint-lo també a sales alternatives i a nous espais de la ciutat, com el Parc Güell en alguna ocasió. Al mateix temps, convidava grans noms internacionals, com Jeanne Moreau o la Comédie-Française, però també es decantava per creadors aleshores emergents, com Calixto Bieito i Nacho Duato. Aquella idea d’un Grec plural és una de les constants que tots els directors coincideixen a reivindicar.
Internacionalitzar no és tan solament portar espectacles
La internacionalització és, probablement, el concepte que més apareix quan demanem als directors què ha canviat durant aquests cinquanta anys. Per a Borja Sitjà, que va dirigir el festival entre el 2000 i el 2006, el gran salt consistia a entendre que internacionalitzar no era tan sols importar espectacles. “Fer venir espectacles de fora és relativament fàcil si tens diners. La internacionalització real és aconseguir que les companyies d’aquí surtin fora.” Durant la seva etapa es van començar a teixir xarxes estables amb més festivals europeus i a impulsar coproduccions que permetessin la circulació internacional dels creadors catalans.
Ramon Simó, que va assumir la direcció en plena crisi econòmica del 2012, explica que aquesta va continuar essent una de les seves prioritats, malgrat trobar-se un festival amb un pressupost reduït d’un 33% i en plena pujada de l’IVA cultural. “Vam mirar de no renunciar a l’essència del festival: portar a Barcelona propostes significatives estèticament i, alhora, ajudar les companyies d’aquí a desenvolupar els seus projectes i a trobar projecció internacional.”
Recorda que ell mateix viatjava presentant projectes de companyies catalanes davant programadors de tot el món i impulsant coproduccions internacionals. “El Grec havia de ser una plataforma perquè les companyies catalanes sortissin a fora.”
Cesc Casadesús, successor de Simó i director del 2017 al 2024, reconeix aquesta continuïtat. “Tots els directors som hereus dels directors anteriors”, afirma. Durant la seva etapa va consolidar el Grec_Pro, la trobada professional que avui aplega programadors internacionals abans del Festival d’Avinyó i que ha contribuït a donar visibilitat exterior a nombrosos creadors catalans.
El festival que la ciutat continua sentint seu
Més enllà de la projecció internacional, tots coincideixen a destacar una altra singularitat: el Grec continua essent un festival profundament vinculat a Barcelona. Casadesús recorda que, molt abans de dirigir-lo, baixava del Collsacabra amb un Renault 12 per assistir als espectacles. “Eren ocasions especials. En tinc un record de descobriment.” Per això va voler reforçar la idea de festival com a experiència compartida, diferenciant el Grec Festival del Grec Ciutat i potenciant espais de trobada com la plaça de Margarida Xirgu. Així i tot, assenyala una paradoxa: “Encara hi ha molta gent de Barcelona que ni tan sols sap que existeix el Teatre Grec.” Durant la pandèmia, explica, una de les feines va ser precisament ajudar la gent a redescobrir aquell espai de Montjuïc, però considera que continua essent un objectiu.
També Ramon Simó creu que el Grec s’ha consolidat com “la gran cita cultural de l’estiu” per als barcelonins, per bé que hi troba a faltar “més presència al carrer”, una dimensió més festiva que reforci encara més la connexió amb la ciutat.
Elena Posa coincideix a creure que aquest sentiment de pertinença continua viu. El Grec, diu, és “una altra cosa” dins la temporada teatral: un festival plural que Barcelona ha incorporat al seu calendari cultural.
Què en resta, del Grec del 1976?
La pregunta de què resta de l’esperit del 76 en el Grec actual és inevitable en un aniversari com aquest. Per a Casadesús, la millor prova que l’esperit fundacional continua viu és que el festival encara existeix. Diu: “Si la ciutat no se l’estimés, el festival ja no existiria.” Considera que el principal llegat dels fundadors és haver mantingut el suport a la creació local.
A diferència de festivals eminentment internacionals, el Grec continua fent conviure artistes de fora amb creadors del país. Letícia Martín també defensa aquesta doble naturalesa. Explica que la programació actual descansa sobre tres grans pilars: la projecció internacional, el suport a artistes i companyies catalanes i la col·laboració amb les institucions culturals de Barcelona.
Els objectius futurs
Els directors coincideixen menys quan parlen del futur. Borja Sitjà continua defensant que el Grec hauria de disposar d’una estructura administrativa pròpia, separada de l’ajuntament, per guanyar agilitat i poder competir en igualtat de condicions amb els grans festivals europeus. També lamenta que, a diferència d’uns altres països, Catalunya i Espanya encara no hagin acabat d’entendre la cultura com una autèntica política estratègica de projecció internacional.
Ramon Simó comparteix en part aquest diagnòstic, però hi introdueix un altre matís: considera que sovint s’exigeix al Grec que faci funcions que corresponen a la política cultural del país. “Moltes vegades se li demana que financi allò que les institucions no financen. Però el Grec és un festival, no pot acabar fent tota la política cultural de Catalunya.” També alerta que el festival no s’hauria de convertir solament en una plataforma d’estrenes de temporada. Ajudar les companyies és important, diu, però sense perdre la capacitat d’oferir espectacles pensats específicament per al festival i de continuar defensant llenguatges innovadors.
Per a Letícia Martín, el gran desafiament continua essent mantenir viva la curiositat. “Cal mantenir la il·lusió com si cada any fos la primera edició.” L’actual directora considera que el futur ha de servir per a consolidar les relacions internacionals, continuar reforçant el suport a la creació catalana i preservar aquell esperit de descoberta que va fer néixer el Grec ara fa cinquanta anys.
Mig segle després de convertir-se en un símbol de la recuperació cultural i democràtica, el Grec es continua demanant com pot continuar essent un espai de risc, de trobada i d’obertura al món sense deixar de pertànyer, primer de tot, a la ciutat que el va veure néixer.
