Ferran Riera és un dels periodistes musicals més reconeguts del país i un dels pocs que ha viscut de prop l’evolució de la música d’arrel d’aquestes últimes dècades. Ha publicat Inventari. La música folk als Països Catalans, del franquisme al Tradicionàrius (Pagès Editors), un llibre que esdevé imprescindible per a conèixer tots els noms implicats en la revaloració de les arrels musicals i els punts d’inflexió, des de la Renaixença fins a la creació del Tradicionàrius, el primer festival estable. Riera ha confegit el reportatge divulgatiu més gran i complet que s’ha fet mai sobre la matèria, amb més de noranta veus que parlen en primera persona i amb visions complementàries. Parla de recol·lecció de cançons i danses, de cançó improvisada, d’esbarts i coreògrafs, de festivals i congressos, d’instruments tradicionals, de grups i personatges imprescindibles i de molt més. Tot amanit amb curiositats, sovint, sorprenents. Conversem amb ell i li demanem per alguns punts clau d’aquest inventari que, ben aviat, tindrà segona part.

Com va sorgir la idea de fer aquest inventari?
—Tot va començar amb una conversa amb Biel Majoral. Li vaig proposar de fer un llibre sobre la seva vida i la seva obra, i em va fer una contraproposta dient-me que potser jo era la persona més indicada per a fer un treball com aquest Inventari. Llavors vam fer una primera llista d’unes vint persones, però ja vaig veure que no ens podíem limitar a l’àmbit de la cançó tradicional, sinó que hi havíem d’incloure sectors com el del ball i la dansa, la recuperació d’instruments i més. La llista es va ampliar i, al final, he fet a la vora de noranta entrevistes.

Acabeu el llibre quan comença el Festival Tradicionàrius, el gener de l’any 1988,  però us remunteu al final del segle XIX. Per què aquest període?
—Vaig arribar a la conclusió que havíem de posar un començament i, evidentment, no té una data fixa, però seria a mitjan segle XIX amb el corrent de la Renaixença, i també quan comencen les corals de Clavé, quan comença la popularitat de les sardanes, dels esbarts. També a partir del anys vint del XX perquè l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya és importantíssima. I tot això, contemplat no tan sols des de la perspectiva de Barcelona o de Catalunya, sinó amb una òptica general de Països Catalans.

Expliqueu bé el franquisme. Parleu, per exemple, de la importància dels Coros y Danzas, que van ser menyspreats per sectors progressistes.
—Aquest és un tema molt interessant i faig una crida a desenvolupar estudis sobre la influència, tant positiva com negativa, dels Coros y Danzas, perquè, després de totes les entrevistes que vaig fer, vaig veure que hi ha moltes llums i moltes ombres sobre la tasca que van fer. A més, va tenir una evolució molt diversa arreu del país. Caldria estudiar també que hi ha molts grups que funcionen actualment, fins i tot, que han sortit per evolució dels grups de Coros y Danzas, sobretot, al País Valencià, com el grup Alimara.

Dediqueu moltes pàgines a les investigacions de Carrutxa, del Grup de Recerca Folklòrica d’Osona i d’Artur Blasco.
—Són tres exemples de gent que van començar des de zero. Els de Carrutxa i els d’Osona ja tenien una certa metodologia però obrien camins, entraven en un terreny en què no havia entrat ningú des de l’època de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, i d’això havien passat seixanta anys. I la feina d’Artur Blasco és encomiable, no la hi podrem pagar mai.

Alhora, parleu dels recels que hi ha hagut, sovint, cap a les investigacions voluntàries i activistes. Mostreu el recel d’investigadors formats, com Josep Crivillé, per exemple.
—Sí. I no acabo de parlar-ne gaire. Aquest tema, segurament, el continuaré en la segona part, però és evident que, per exemple, la feina que va fer Vicent Torrent i companyia amb la Fonoteca de la Generalitat Valenciana té una valor incalculable i, mentrestant, gent com Crivillé, des de la Fonoteca Catalana, el criticava perquè deia que això de demanar als nens que enregistressin cançons dels avis era una cosa que no tenia cap valor científic. I ja em direu: si Vicent Torrent no hagués fet allò que va fer, ostres, què ens hauríem perdut, mare meva què ens hauríem perdut.

Al Grup de Folk li vau dedicar un llibre i ara en torneu a parlar molt. Per què?
—Sense el Grup de Folk no parlaríem de tot això que ha passat després, ells van ser els primers, van trencar amb la línia del moviment de la Nova Cançó i els Setze Jutges. Per mi, la feina dels Setze Jutges i la nova cançó és encomiable, però van optar per continuar la influència de la cançó francesa, tot i que haurien pogut triar una altra línia, la de recuperar, no dic la música tradicional catalana, estrictament, sinó basant-s’hi, seguint-ne els patrons, una mica. I això ho va fer el Grup de Folk uns quants anys més tard, a partir del 1967, que va barrejar tota la influència del folk-song americà, de les cançons de l’Amèrica del Sud o del món, i després van començar a recuperar cançó tradicional catalana, que no era cantant-les com es cantaven als anys vint o trenta sinó posant-les a dia.

Quina importància tenen Jaume Arnella, Jordi Roura i Jordi Fàbregas?
—Per mi, va ser capital. Ells es van convertir, cadascú per la seva banda, en tres motors. Van crear noves iniciatives, eren com petites factories on anaven entrant i sortint músics que creaven grups propis i es va generar una dinàmica. Arnella amb la Galana, Roura amb Ara Va de Bo i amb Tercet Treset, i Fàbregas amb la Murga, que va ser succeïda per Primera Nota, i després amb el Pont d’Arcalís. Al començament dels vuitanta tenien un espai i un públic però els faltava la capacitat de promocionar-se i arribar més enllà. I és llavors quan es posen d’acord i creen un primer festival que es diu el Sarau de Primavera, cap a l’any 1983, a Barcelona, i que desembocarà en el Festival Tradicionàrius. Si hem de resumir en tres noms l’evolució del folk, d’ençà de la creació del Grup de Folk, fins al 1988 i potser fins ara mateix, aquests tres noms són els seus. Van tirar el carro endavant.

Portada del llibre amb Al Tall actuant a la plaça de bous de València, l’any 1981.

També parleu d’Al Tall, Uc, Biel Majoral i molts més. Expliqueu que gent d’arreu del país, que no es coneixien entre ells, van fer molta feina paral·lela. Però no dieu a què es degut aquest fenomen.
—Jo crec que és un interès d’una generació que no havia viscut la guerra, que cap al 1968 o 1970 tenia divuit o vint anys i s’adonen que no coneixen les arrels musicals del seu país i les volen esbrinar. I comencen a fer feina, cadascú per la seva banda sense coordinar-se els uns amb els altres. Però tots treballen paral·lelament amb la mateixa línia i objectius. Potser la tesi més important del llibre és aquesta: com una colla de personatges que, la majoria, no han rebut el reconeixement que mereixien, són els que van aixecar tot aquest moviment. Com la gent que van recuperar el ball i la dansa tradicional, com la gent del Sac de Danses que van començar amb una sabata i una espardenya en un local petitó i, al final, van crear ben bé un petit imperi.

Ara que parleu de dansa: hi apareixen Manel Cubeles, Albert Sans, Núria Quadrada, Fermín Pardo, Alimara, Joan Serra i tants més. La feina que han fet ha estat molt important per a l’educació del país, per exemple.
—Sí. Per exemple, Joan Serra és un personatge importantíssim. En un país normal hauria de tenir monuments al carrer.

Dieu que tots els festivals van mirar cap al FIMPT de Vilanova i la Geltrú i cap a les Trobades de Música Mediterrània de València. Per què?
—Van ser els primers. I van crear dos models que eren molt semblants, tot i que no es coneixien. Evidentment, hi havia precedents, començant pel festival de Grup de Folk al Parc de la Ciutadella de Barcelona, del 1968, que aquest va ser el primer festival de la història, i a partir d’aquest model es creen els festivals de cançó de Canet i molts altres. Però l’any 1981, el FIMPT i les Trobades de Música Mediterrània de València comencen de zero, inspirats en models exteriors. Van crear una nova tendència de festivals que després han tingut molt d’èxit com ‘La mar de músicas‘ o el ‘Pirineos sur. A més, van contribuir a fer sortir noves generacions de públic i de grups, sobretot, al País Valencià, on surt tota una generació que, potser, no miren tant cap a Occitània, que això es feia molt a Catalunya, sinó que miren més cap a la Mediterrània més oriental o el Magrib, i això és importantíssim perquè li dóna moltíssima riquesa.

Expliqueu que l’entrada del PSOE al govern espanyol va dur una crisi de la música d’arrel perquè van potenciar la movida i, ací, estàvem pel rock català. Com afecta tot això la música tradicional?
—Bé, el 1982, quan el PSOE arriba al poder considera que hi ha molta feina que ja s’ha fet. Ara recordo unes declaracions de Vicent Torrent sobre Lerma, que va dir ‘vosaltres ja heu fet la vostra feina’, o una cosa semblant. Llavors, van bandejar completament tant la cançó d’autor com la cançó d’arrel que, en aquells moments, anaven molt vinculades. Moltes vegades es confonien, i l’exemple més clar és Al Tall, que eren totes dues coses alhora. Llavors, paral·lelament a Catalunya, el govern de Jordi Pujol van bandejar els cantautors. En això estaven d’acord els convergents i els socialistes, i van dir: ‘Ara és el moment de promocionar el rock català’, ja cap al anys noranta.

—I a les illes Balears?
—Balears, en aquest sentit, va seguir un camí diferent, sobretot, pel que fa a Mallorca. Gràcies a Música Nostra i altres grups com Aliorna o Sis Som, van recuperar el ball de bot. I bé, en aquell moment, com que es veia que això del ball no tocava tant la cançó de text, diguem-ne que ho van permetre. I, a més, Música Nostra i companyia van fer palès que no calia anar vestit de cap manera, que tu podies ballar ball de bot, jota o fandango com volguessis. I van tenir un èxit molt notable, que encara dura.

Però dieu que la culpa també va ser de la societat civil i dels dinamitzadors culturals que van passar a ser buròcrates.
—Això és una cosa que no només l’hem vista en el camp de la música. A les eleccions del 1979, la majoria de partits polítics es van aprofitar de tot el moviment, sobretot de les associacions de veïns i més associacions, dels col·legis professionals, en fi, de tota la societat civil que havia creat els seus líders, que eren els que muntaven tots els saraus, totes les festes majors i tots els festivals. Llavors, els van integrar en les candidatures electorals, ajuntaments i diputacions i els van burocratitzar, els van abduir. I tota aquesta gent va quedar inutilitzada perquè en el moment en què els ajuntaments van començar a organitzar totes les iniciatives que tenen a veure amb la cultura popular va ser com si es professionalitzessin i, fins i tot, es privatitzessin. I tot va perdre aquell esperit molt més espontani que es va viure entre el 1975 i el 1980, a partir de la mort del Franco.

Expliqueu que al Congrés de Cultura Catalana del 75 al 77, el primer, no es va fer gaire cas de la dansa i la música tradicional. Encara estem igual?
—Jo crec que estem bastant igual. Tant la música, com la cançó, com la dansa tradicional han estat considerades, de sempre, per les administracions públiques, com una cosa secundària que, en principi, hi és, no fa nosa, i, com que hi ha uns quants voluntaris que van tirant-ho endavant, doncs mentre no es perdi no passa res. Jo no veig cap mena d’esforç per part de les administracions balear, valenciana i catalana –i ja no parlo de Catalunya Nord–, per promocionar-ho més seriosament. I és per aquest sentit provincià que es viu als Països Catalans, que el nostre és poca cosa i el que ve de fora és de primera. I som aquí des dels anys setanta, i no ens en sortim.

Doncs l’administració catalana compta amb la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural. La valenciana i la balear, no.
—Ja, segurament a València i a les Illes estan pitjor.

No coneixem la nostra història?
—Mireu. Us posaré un exemple. A les manifestacions dels últims anys per la independència de Catalunya no es canta res, la gent només canta una estrofa de ‘Els segadors’ i una de ‘L’estaca’, i no saben ni una trista cançó més. Això és indignant, això desmereix el moviment independentista català. Perquè com pots demanar la independència del teu país si no saps ni una sola cançó del teu país?

Hom canta el crit ‘Independència’, que és de Marcel Casellas.
—Sí. Però hauríem de cantar cançons senceres. I mireu que n’hi ha…

Al remat, aquest llibre demostra que la tradició és un element clau del país.
—Evidentment. Llavors, el moviment independentista és un moviment amb peus de fang perquè a la base de tot hi ha d’haver la tradició, precisament. Jo no dic que la tradició sigui la cosa més important del món, ni de bon tros. I, escolta, segurament m’agrada més la música que fan molts grups dels EUA o d’Anglaterra que la que fan molts grups dels Països Catalans, però això no ha de fer oblidar que la música dels Països Catalans és la nostra música, i si no defensem la nostra música no la defensarà ningú.

Podeu comprar Inventari. La música folk als Països Catalans, del franquisme al Tradicionàrius a la Botiga de VilaWeb

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.