Ferran Garcia-Oliver: “Estem obligats a ser espanyols”

Una i eterna. Sobre el nacionalisme espanyol (Editorial Afers) és el darrer llibre del catedràtic d’història medieval de la Universitat de València Ferran Garcia-Oliver. El volum repassa i estudia críticament el nacionalisme espanyol. Un nacionalisme, segons que s’hi explica, “generalment exacerbat i narcisista, adversari de qualsevol indici de plurinacionalitat dels pobles integrants de la Pell de Brau”. Garcia-Oliver explica l’espanyolisme durant els segles i descriu que no sols les estructures polítiques i l’extrema dreta basteixen el nacionalisme d’estat, sinó també els artistes, l’esquerra jacobina i els esportistes. VilaWeb entrevista Ferran Garcia-Oliver per videoconferència i hi parla del llibre.

—M’agradaria de començar per les citacions nacionalistes espanyoles que heu trobat més impactants.
—La d’Unamuno: “Sóc espanyol, espanyol de naixement, d’educació, de cos, d’esperit, de llengua i fins de professió o ofici; espanyol sobretot i abans de tot, i l’espanyolisme és la meua religió, i el cel en què vull creure és una Espanya celestial i eterna, i el meu Déu, un Déu espanyol, el Nostre Senyor, don Quixot, un Déu que pensa en espanyol i en espanyol digué: ‘Que hi haja llum’, i el seu verb fou verb espanyol.” El nacionalisme d’estat, i particularment el nacionalisme espanyol, és un catecisme i té un plus de sacralitat. I aquells qui s’hi planten d’una manera dissident, perquè no solament són enemics polítics, són uns heretges. I als heretges, ni aigua.

—A mi, la que em xoca més és la que diu que Espanya té un milió tres-cents cinquanta mil anys.
—Hi ha un llibre d’èxit, de fa una vintena d’anys, que es deia Histoira de España: de Atapuerca al euro. Espanya, per què ha reeixit? França, per què ha reeixit? Alemanya, per què ha reeixit? Prússia, per què ha reeixit? Perquè tenen un relat. I quines han de ser les virtuts del relat? Com més antics, millor. I Espanya no pot ser menys. Els nacionalistes més fogosos, els més intransigents, no s’acontenten a cercar el començament d’Espanya als Reis Catòlics, ni tan sols en la conquesta romana, sinó que van retrocedint i es troben Atapuerca o més enrere. I això són els presumptament científics, però quan la raó ha topat amb la impossibilitat de recular més, llavors es troben l’origen bíblic i certes vinculacions amb el cristianisme.

—On situaríeu la frase recent d’Iñaki Gabilondo dient en un documentari de RTVE que el castellà no es va imposar a les altres llengües?
—Evidentment [Gabilondo] hi té una responsabilitat, però crec que encara hi té molta més responsabilitat el guionista, és a dir, Radiotelevisió Espanyola. Gabilondo és una baula més de la cadena de transmissió. El nostre deure és furgar, mirar què hi ha al darrere. I assistim a la renacionalització espanyola, aquesta por de fer trontollar el règim del 78. Tot aquell qui puga fer, que faça. I aquesta autèntica croada inclou no solament la dreta més extrema o la dreta moderada, sinó també jacobins i, diguem-ne, despistats. Hem de situar Gabilondo dins l’àmbit dels despistats.

—Per a qui no hagi llegit el llibre, qui són els enemics útils i de què serveixen?
—Per què són útils els enemics? Perquè ens mantenen sempre en un estat d’alerta, no ens permeten d’abaixar la guàrdia. Espanya ha acumulat –no és privatiu d’Espanya– una col·lecció immensa d’enemics. Enemics externs: els francesos, la pèrfida Albió, els marroquins, totes les colònies, un nombre realment portentós d’enemics. Però, per a la construcció d’Espanya i la construcció del relat, no podem menystenir els enemics interns. Al meu entendre, hi ha hagut tres enemics amb els quals no s’ha sabut mai què fer: musulmans, jueus i encara els catalans. Com que els catalans han exercit sempre d’una manera crítica, la manera amb la qual el nacionalisme espanyol ha mirat els catalans ha estat terrible. I això es manifesta en aquest xoc de trens permanent que hi ha entre el nacionalisme espanyol i un altre nacionalisme, el català.

—Com diríeu que el nacionalisme espanyol veu els valencians?
—El nacionalisme espanyol veu els valencians exactament igual com una bona part dels catalans del Principat: com a veïns, súbdits, paisans espanyols, amb una conformitat amb el nacionalisme espanyol. Perquè ací la tasca nacionalitzadora espanyola ha estat molt més intensa, ha estat molt més repressora que no pas allà dalt. I amb una diferència respecte del Principat: aquests últims anys, no de sempre, les elits polítiques i econòmiques [valencianes] han jugat en favor d’aquest nacionalisme. Però vull fer un matís: sempre sobre els valencians es carreguen els neulers, i això em sembla també una miqueta injust. Al segle XIX, els patriotes [catalans] de la Renaixença –alguns eren ministres i tot del govern espanyol– subscriuen el projecte espanyol i nacionalitzador espanyol.

—Castella discrimina l’altre no per ric, sinó per diferent. I això ho demostren els valencians més que no pas els catalans, perquè de mitjana els valencians són més pobres. Doncs són discriminats tant o més que els catalans.
—Reduir el nacionalisme espanyol respecte dels altres a una qüestió econòmica, tot i ser d’una importància fonamental, o a una qüestió de classe, que també és cert, és insuficient. Per què és insuficient? Perquè el nacionalisme d’estat (i també el nostre) té una profunda càrrega emotiva, d’emocions. Són les emocions, la visceralitat, allò que ultrapassa la raó, el cervell, i es concentra en el cor. Efectivament, no és una qüestió de pobresa ni de riquesa. Si fos això, seria molt senzill.

—Al vostre llibre surten Carrillo, Felipe González, Peces Barba, Solé Tura, la Passionària, Negrín… Ara comenteu la frase: “L’esquerra espanyola no és nacionalista.”
—És un dels paranys. És una de les mirades esbiaixades que es fa respecte del nacionalisme espanyol. Hi ha una esquerra històrica molt jacobina que entén el fet nacional exactament igual, amb petits matisos, respecte de la caverna o del conservadorisme o de les dretes. Quina diferència hi ha entre García Page i Aznar? Aznar apel·lava al “front nacional”: no amb Junts i amb el PNB, no, sinó amb les esquerres nacionalistes espanyoles. El règim del 78 és el resultat de la constitució del 78 i la constitució del 78 és el resultat d’aquesta combinatòria, d’aquesta entesa entre dretes i esquerres nacionalistes espanyoles.

—On situeu Pedro Sánchez, l’amnistia i l’ús de les llengües catalana, basca i gallega al congrés espanyol?
—Crec que seríem injusts i fins i tot diria que seríem ingenus de no posar en el pla positiu de la balança aquest esforç. Aquestes modificacions, certament, són fruit d’una debilitat parlamentària. És a dir, voldríem que els canvis en profunditat que fan referència a l’estructura de l’estat fossen en moments d’eufòria, en moments de creixement, en moments de convicció, en moments d’una autèntica solidaritat i comprensió de la plurinacionalitat de l’estat. Tanmateix, totes aquestes concessions es fan en moments de debilitat, en moments d’aritmètica parlamentària precària. Què vol dir això? Que aquestes cessions es poden desfer en el moment en què aquesta aritmètica parlamentària es puga modificar, com fa la impressió que pot passar.

—Una de les hipòtesis del llibre és que el nacionalisme espanyol veu Espanya com un ens anterior, que es rep: no es crea, s’hereta.
—[La idea és que] Espanya és una herència que ens arriba a nosaltres, i hem de passar-la en herència als qui vindran. Per tant, tot pot canviar excepte la nació, perquè la nació està pre-constituïda. Volen una Espanya vella, bonica, viril, íntegra, no una Espanya mancada. Davant la voluntarietat, el projecte nacional espanyol prové d’una obligació. Estem obligats a ser espanyols. La voluntarietat no entra dins el relat ni dins el projecte nacional d’Espanya.

—Al llibre parleu de la relació entre virilitat i Espanya.
—Una de les qüestions sobre les quals han debatut els intel·lectuals, els escriptors, és què són els espanyols i què és Espanya. Els uns han insistit en la severitat, en la frugalitat, en el comportament democràtic, en la solidaritat. Els altres han insistit en l’espiritualitat, en el fet que l’ànima de l’espanyol és el cristianisme. Però majoritàriament tots convergien en la idea de la virilitat. Tota aquesta idea de la feminitat, de la naturalesa dèbil dels espanyols, pren importància en el moment en què es perden, sobretot, les colònies. I els intel·lectuals diuen: “Som una nació d’eunucs. No tenim els collons ben posats.” En el moment que les dones escurcen les faldilles, comencen a fumar, comencen a accedir a llocs de feina, en el moment en què els homosexuals treuen el cap, aquells militaristes africans diuen: “Ara veuran!” Els militaristes africanistes desenvolupen la idea que “els espanyols han de recuperar la naturalesa fèrria i viril perduda”.

—Després d’haver estudiat el nacionalisme espanyol durant els segles, diríeu que és un nacionalisme fort o feble?
—Tu què en penses?

—És més fort que no ens pensem nosaltres i més feble que no es pensen ells.
—És una resposta ben diplomàtica. Crec que és un nacionalisme ben fort. No és, evidentment, un nacionalisme imbatible, no és un nacionalisme etern (per molt que ells vulguen, tot té data de caducitat), però cada vegada que algú ha tractat de modificar les pautes de l’estat espanyol (pose per exemple el pla Ibarretxe, el referèndum nostre del 2017), la resposta de l’estat ha estat tan contundent, tan dura, que mostra en efecte la fortalesa. En el moment en què s’impugna la nació, es mostra aquesta fortalesa. Però la fortalesa del nacionalisme espanyol no prové únicament de les estructures de l’estat, la policia, l’exèrcit, el Tribunal Constitucional i el Tribunal Suprem, sinó que el nacionalisme espanyol, tot nacionalisme, és una forma de camaraderia horitzontal. Què fa que un valencià d’Algemesí, un català de Tortosa, un canari de Santa Cruz, un asturià de Xixón i un madrileny d’Aranjuez se senten espanyols? Què fa que cada volta que juga Espanya hi haja aquestes emocions? Això és el triomf del nacionalisme espanyol. Espanya, tot i les seues debilitats congènites, tot i no haver pogut liquidar els nacionalismes perifèrics, ha aconseguit un nivell de consens sobre la naturalesa d’identificació espanyola. Per què? Perquè ha penetrat allò que es diu el nacionalisme banal. Ha penetrat en amplis sectors de la població sense necessitat de connotar-se. Tu saps per què s’ha impugnat Pedro Martínez com a entrenador de bàsquet del Reial Madrid (per cert, que ha estat un atracament a mà no armada)?

—Se li critica que el català Martínez, fins ara entrenador del València, donés suport al referèndum del 2017.
—No es posa en qüestió que siga bon tècnic. Se sacrifica l’eficàcia i l’eficiència econòmica  a la idea immanent, essencialista, d’Espanya. Què és allò de l’Espanya radial. Exactament això mateix. Tu sacrifiques una racionalitat econòmica, uns interessos econòmics que solidàriament poden servir per al creixement del conjunt de l’estat, però ho sacrifiques als teus principis radials i als teus principis d’hegemonia del centre respecte de l’espai. Això és el triomf del nacionalisme. És un nacionalisme fort, és un nacionalisme d’estat. És un nacionalisme fort amb totes les mancances que té.