Parlem amb Ferran Civit, diputat d’Esquerra al Parlament de Catalunya i company de la consellera Meritxell Serret. Som a l’Ateneu Barcelonès, poc abans que comenci un acte amb les famílies dels exiliats. Saluda la Mars, la dona del president Puigdemont, l’Alba Puig, filla del conseller Puig. De mica en mica, van arribant tots. Dia sí, dia també recorren el país que es va tenyint de groc. Curiosament, ell va ser qui es va inventar fa anys una campanya amb el nom ‘País groc’, quan, des de l’ANC, juntament amb Ignasi Termes, organitzava la Via Catalana i més manifestacions.

Com a diputat ha impulsat la llei del canvi climàtic i té un compromís fort amb totes les lluites per desplegar les energies renovables. Simpàtic i bromista de mena, té passió pels llibres i la història. No esquiva cap qüestió. Creu que hi ha d’haver una estratègia conjunta per a fer el torcebraç amb Espanya. Insisteix, quan ja hem aturat l’enregistament, que no parla de llistes unitàries ni coses semblants, que parla d’estratègia. Per ell l’estratègia és la clau de gairebé tot. Per això quan li demanem que ens faci un esbós de la seva diada del 2018, ens porta al paisatge de Selma i la lluita dels afroamericans: ‘S’ha d’anar al cor de la repressió.’ Parla de Madrid, de les presons…

Fa gairebé vuit mesos que la vostra companya, Meritxell Serret, és a l’exili i encara hi ha gent que diu que és una fugitiva. Quan ho sentiu us enrabieu?
—Quan ho sents la primera vegada, com que ja saps que forma part d’aquest magma de mentides i de manipulacions de certs mitjans espanyols i catalans, et rellisca bastant. Quan veus aquestes coses a la televisió és com si miressis ‘Els Pastorets’, en què tot és una farsa. Hi ha una distància tremenda entre allò que diuen i la realitat, jo no els faig gaire cas.

La incertesa és la part més dura de l’exili?
—Sí, poden estar dècades sense venir. Però, davant d’aquest escenari, tothom s’hi adapta i ningú no es resigna. Malgrat que això no depèn només d’elles i d’ells i que desitgen tornar de seguida, ni els que són a la presó ni els exiliats no es pregunten quan tornaran, sinó com poden ajudar a fer aquesta República lliure de persones lliures. I ara, uns i altres miraran d’ajudar d’una manera o una altra. Uns convertint-se en el testimoni de la repressió espanyola a la presó fent de Nelson Mandela i uns altres a l’exili fent de Dalai Lama i explicant arreu la repressió i què els passaria si tornaven.

Sou un membre actiu de l’Associació Catalana pels Drets Civils, que agrupa els familiars de presos i exiliats polítics…
—Les famílies, tant de la presó com de l’exili, hem fet molta pinya i treballem molt junts, sense tenir en compte ni ideologies ni tradicions polítiques. Intentem acompanyar-nos psicològicament els uns als altres. Fem molts actes junts i això ens ajuda. Ens preguntem recíprocament com està la nostra gent, contrastem les situacions de cadascú. Hi ha molta complicitat entre els uns i els altres. Les famílies que tenen gent a la presó s’ajuden fins i tot a l’hora de parlar amb els presos. Per exemple, si quan parlen per telèfon s’obliden de dir alguna cosa demanen a un familiar d’un altre pres que li doni l’encàrrec. O quan algú puja a l’exili, mira de carregar coses per a la resta. Tots junts hem après a treure petroli de totes les situacions per poder-nos ajudar mútuament.

Fa pocs dies, precisament Llarena ha rebut una citació de Brussel·les. És el cop més dur que ha rebut, fins ara…
—La part positiva de l’exili és que serveix per a fer d’altaveu i denunciar els qui malauradament mantenen la nostra gent a la presó. És positiu que a l’exili es demostri que es pot denunciar al jutge Llarena per actuar arbitràriament i amb parcialitat. Això és un avís perquè els que manipulen la democràcia sàpiguen que se’ls pot girar en contra, com un bumerang. La justícia i la democràcia espanyola no són homologables al nord del Pirineu i això hem d’aprofitar-ho. Arribarà un moment que això rebentarà. Si l’any 1898 van perdre les colònies i van haver d’entrar en una catarsi molt profunda, ara van perdent la democràcia i això és molt greu, gravíssim.

Vuit mesos després, a vegades sembla que no s’avança prou. Els qui sou a la primera fila com ho viviu?
—Tot això que es fa en l’àmbit dels advocats, aquí i a fora, sense que ells se n’hagin adonat, és molt important. És gairebé com quan els aliats van capturar la màquina Enigma dels alemanys, que els va permetre de llegir tots els missatges xifrats dels nazis. En aquell moment no van guanyar la guerra. La van guanyar al cap de dos anys. No vull dir que triguem dos anys, però sí que crec que comencem a tenir les claus per a poder-los derrotar i fer una república lliure i de persones lliures. Ara som en una primera fase de resposta, potser es veu molt etèria, molt fugaç, amb poca profunditat, però no és així. La resistència és gran, això ho veiem cada dia les famílies quan participem en els centenars i centenars d’actes de groc que es fan arreu del país.

A vegades es respira el temor que s’acabarà cedint. El sentiu?
—A vegades cedir es fa servir com a sinònim de traïció i, en moltes ocasions, és simplement una manera de sacrificar un peó per després avançar el rei i fer escac i mat. Quan hi ha pocs protagonistes i tothom és espectador sovint costa d’entendre si un fet és realment fruit d’una visió estratègica o és senzillament una relliscada espectacular. El temps ens ho dirà. Però jo confio en tothom qui hi ha a l’hemicicle, en tothom qui hi ha al govern i en tothom qui hi ha a les entitats. Entenc i crec que tothom comparteix el diagnòstic que ara ens hem d’asseure tots plegats i acordar una estratègia nova.

No sé pas si tothom hi estarà d’acord.
—Ara que tenim un moment de calma, seguem tots els qui calgui i marquem aquesta nova etapa. Si fa uns anys la immensa majoria de partits vam acceptar que l’estatut no era suficient i simplement era un pas previ cap a la independència, sobretot els qui érem independentistes, ara mirem què fem per arribar a la República. La gràcia d’aquest país és que entre tots la podem definir i dotar-nos d’aquesta estratègia.

Una estratègia conjunta la veieu possible després de tant de temps de desgast entre el PDECat, Junts per Catalunya i Esquerra?
—Sí, estem moralment obligats a tenir-la. Si no fem la república, no traurem la gent que hi ha a la presó ni podran venir els qui hi ha a l’exili. El meu parer és aquest. Com més aviat cremem etapes millor. Si més no hem de fer les que ens toquen al bloc republicà, que és seure, parlar i acordar com avançar. Si més no haurem fet aquesta feina. Llavors quedarà la més ingent, que és acabar de fer el torcebraç a l’estat. CUP, Esquerra i PDECat han de posar els punts en comú sobre la taula, els hem d’agrupar i a partir d’aquí veure què fem. Ja tenim clar que tenim govern, ara cal veure com avancem cap a la República.

Però no sembla que Esquerra, el vostre partit, vagi cap aquí?
—Sóc d’Esquerra, sóc a l’executiva nacional perquè sóc president del Camp de Tarragona, i crec que hem de consolidar i avançar; consolidar i avançar… Lògicament, l’estratègia no la té ningú definida al cent per cent. Ningú. Ha de ser una estratègia flexible i conjunta. Sense deixar de caminar i anant més lluny i cada vegada amb més gent. En cap cas no vull dir que consolidar sigui més important que avançar o a la inversa. Ara, això que ha passat comunicativament és que s’ha interpretat que Esquerra deia: ‘Parem fins que no siguem més i ho intentarem més endavant.’ I no és això que diu Esquerra, sinó fer República tot fent republicans. Ningú no para i ningú no ha de parar.

Què diríeu a Colau quan diu que s’han d’acostar els presos?
—Jo li diria que podrien fer una mica més i que demanin als seus socis de Madrid que facin més, que ells són els principals responsables que hi hagi un nou govern. També diria a alguns socialistes que han tingut algun gest per darrere, però no l’han fet per davant, que el verbalitzin. No pot ser que molta gent no hagi mostrat ni el mínim interès humà per persones que són a la presó, amb les quals han compartit a l’hemicicle una ‘amistat política’, que hi han compartit feina, debats i tertúlies. És incomprensible que no hagin tingut ni el mínim gest de preguntar com ha anat, ni de parlar amb les famílies. Són d’aquelles coses que et demostren que dins el bloc del 155, la humanitat ha desaparegut bastant. Hi ha bona gent, però molts no han mostrat ni un bri d’humanitat. És molt fort que ni preguntin!

S’acosta l’Onze de Setembre. Què s’hauria de fer enguany? De segur que teniu alguna idea, amb l’experiència d’haver muntat les grans mobilitzacions de l’ANC.
—Els que vam muntar les mobilitzacions fins al 2015, l’Ignasi Termes i servidor, no podem entrar a valorar què faran, ni a donar idees. Es podria malinterpretar, perquè en aquest terreny estem com jubilats i tenim tota la confiança en la gent que hi ha ara.

Però acostumat a fer-ho, alguna idea deveu tenir?
—Encara no s’ha presentat cap proposta.

I no podríeu improvisar cap idea inspiradora?
—No.

Digueu-me alguna cosa, ni que només sigui el que us vingui al cap. A l’imaginari col·lectiu hi ha com un buit.
—Us diré què em ve ara al cap, però sense cap ànim de voler influir. La cosa més sagrada de les mobilitzacions no és què faràs, sinó tenir l’estratègia clara, saber quin és l’objectiu. Tot el que hem fet a l’ANC cada vegada ha tingut un objectiu clar. La samarreta o el carrer no han estat mai importants, eren l’instrument al servei de l’estratègia. Ara hem de tenir una estratègia basada en mobilitzacions al carrer de suport al govern i al parlament i segurament també mobilitzacions de desobediència.

Però si haguéssiu d’organitzar la Diada del 2018 que faríeu?
—Davant la situació que tenim ara l’estratègia ha de ser anar despullant l’estat espanyol als ulls del món. Fins ara, a fora, han vist la part inicial del primer d’octubre, però tota aquesta part de repressió de gent a la presó o a l’exili que vivim ara la gent no la visualitza. Ens falta acabar de deixar nu l’estat i que es vegi la seva naturalesa pre-democràtica. S’ha de posar en relleu el primer d’octubre com a moment fundacional de la Catalunya contemporània. Del 1714 ningú no en té memòria però el primer d’octubre tothom el va veure i viure. El primer d’octubre ha de tenir un paper de construcció de la República Catalana, per tant amb futur, i l’Onze de Setembre l’ha de tenir de present. Em vénen dues pel·lícules al cap que expliquen dos moments històrics i que mostren què ens cal fer.

Quines?
—Per una banda, penso en Xile quan va dir no a Pinochet al referèndum del 1987. Els partidaris de la democràcia havien de defensar el no, era brutal el contrast. El focus del món era Xile i van fer uns espots que deien ‘La alegria ya viene’, de l’estil de Coca-Cola. Aquests anuncis ho van capgirar tot i el no va ser molt positiu i molt obert. Això ho explica molt bé la pel·lícula No, encapçalada per l’actor García Bernal. A l’Assemblea hem fet sempre això i ho hem de mantenir: és l’esperit de la Revolució dels Somriures i ens ha permès d’eixamplar, eixamplar i eixamplar.

I l’altre referent?
—L’altre referent és el que a passar a Selma, que va ser el detonant que se signés l’acta dels drets civils pels ciutadans d’origen afroamericà. En aquest cas, després de moltíssimes mobilitzacions, amb linxaments sense judicis posteriors, una repressió brutal… Hem de recordar que els afroamericans també van fer consultes per a guanyar el dret de vot! Ells van decidir anar al cor de la repressió, a Montgomery. Quan hi van arribar els van rebre amb una repressió brutal. Jo faria una mobilització seguint la mateixa estratègia. No sé si una cadena humana o seguir el fil groc, que diu en Cuixart, que uneix les presons amb Catalunya.

Això vol dir anar a Madrid?
—No sé si és fer la diada a Madrid i omplir la Castellana de groc o anar a les presons com ja van fer els de la cursa de relleus de Km per la Llibertat. El camí ja el tenim traçat. Però veig clar que hem d’anar al cor de la repressió, sempre de manera pacífica i democràtica, sense provocar.

Però això podria crear molta tensió i podria acabar amb violència.
—Ni ho espero ni ho desitjo, però la violència sempre ha vingut de la mateixa banda. L’1-O va mostrar la part millor de la societat republicana catalana i la part pitjor del que oferia l’estat per a Catalunya. Nosaltres sempre hem d’oferir la primera opció. Si som, segons ells, ciutadans espanyols, no tenim dret de manifestar-nos lliurement arreu? I recalco que quan parlo de Selma, no parlo ni de provocar l’estat ni de donar excuses per a activar la violència estatal, sinó de generar una situació que sigui la gota que fa vessar el got.

Què en penseu de la necessitat d’eixamplar?
—És important eixamplar, eixamplar, eixamplar… És la idea principal que ha de determinar totes les nostres accions polítiques. Fa poques dècades, la violència contra la dona es veia com una cosa normal. Va començar a denunciar-ho gent molt conscienciada i de mica en mica es va anar canviant el paradigma. Ara el 99% de la població té clar que això és una aberració i que s’ha d’eradicar. Doncs a nosaltres ens passa igual, la nostra reivindicació és de drets civils, de democràcia. La nostra bandera no és l’estelada ni la senyera: és l’urna, perquè vol dir més democràcia, més drets civils. Per salut i cohesió social, encara que avui haguéssim fet efectiva la República, no seria gens bo de tenir tants ciutadans visceralment contraris a aquest projecte polític. Per fer un referèndum necessites el 50+1, però per a una societat cohesionada necessites el 100%. Per tant, no n’hi ha mai prou. I això mateix passa en qualsevol altre àmbit de la vida. Sempre hem d’aspirar a més, però alhora sempre hem de continuar caminant i no frenar mai.

L’independentisme és conscient del mal que li fan amb la repressió?
—La gent frena per autocensura i això és el pitjor que hi pot haver. Quan hi ha censura ja saps on és, l’adversari, però quan tu et poses l’autocensura és que t’han ficat la por a dins i això és repressió. Han creat un cultiu similar al de l’any 39. Aleshores van crear aquesta mentalitat de si tu has vulnerat el que ells creuen que és lògic, just i legítim, doncs és lògic, just i legítim que et castiguin. Allò de ‘si l’han ficat a la presó o l’han anat a buscar a casa alguna cosa deu haver fet’. Aquest és un dels objectius contra els quals hem de lluitar. Cal evitar que arreli l’esperit del 39, que per desgràcia és vigent. Això ho podem comprovar amb els executors, que actuen amb una actitud espectacular: s’inventen delictes on no n’hi ha. Projecten els seus delictes, la seva violència, el seu odi, a la víctima, que som nosaltres, els independentistes. S’ha d’eradicar, això.

Parlar del 39 sona encara més fort.
—La mentalitat és la mateixa, una altra cosa és que al segle XXI els mecanismes per a reprimir-nos són els que són. És aquella mentalitat que per la unitat de la pàtria es justifica tot. Però per nosaltres, els qui creiem en la democràcia, no hi ha cap idea que justifiqui ni morir ni matar per res, ni reprimir, ni res que s’hi assembli. Res, res…. Dinamiten la justícia ells mateixos. Això que ens fan és un laboratori de repressió. Atempten contra principis bàsics de llibertat d’opinió, de pensament, de reunió –la llei morrió–. Són lleis que ha fet el Partit Popular, amb l’esperó de Ciutadans i la complicitat dels socialistes. I, és clar, l’esperit del 155 és repressió i més repressió. És el mateix esperit del 1939.

El primer d’octubre no en van fer, de por.
—No, el primer d’octubre va ser espectacular, tots vam tenir unes sensacions molt intenses. Vam sentir la part millor i la pitjor de tots nosaltres. Vam sentir la ràbia quan vèiem com pegaven gent innocent i ens vam demostrar que tenim un poble fantàstic. La lliçó de democràcia i compromís que hem donat al món és fantàstica. Espero que la independència de Catalunya i dels Països Catalans més que redissenyar el mapa de les nacions del món serveixi també com una aportació catalana per a mostrar com s’aconsegueixen les coses de manera inclusiva, participativa, democràtica i pacífica. Això és important de la nostra aportació.

Com a organitzador de la Via Catalana, que era el símbol del pacifisme, us podíeu imaginar mai que acusarien aquest moviment de violent?
—Després d’haver organitzat milers d’actes exemplars com a poble durant tots aquests anys, pensàvem que aquestes bajanades que han fet no les farien. Ara a l’estat espanyol hi ha més presos polítics i exiliats per haver organitzat un referèndum que no per corrupció. Que això s’esdevingui a la Unió Europea fa que siguem molt eurocrítics, no pas euroscèptics. Si permeten això, tenen màniga ampla per a qualsevol altra cosa. A mi m’interessa la via pacífica i democràtica perquè compto amb tothom. M’interessa l’avui i el demà. Pots fer una república i que una part del país no se’n senti partícip i hi sigui directament contrària. Nosaltres en aquests anys ho hem fet tot per sumar gent, però no ho hem fet prou bé perquè hi ha una gent que s’hi ha mostrat agressivament en contra.

Voleu dir que no tot s’ha fet bé o hi han intervingut uns altres factors?
—Jo tinc un esperit autocrític molt gran i crec que no ho hem fet prou bé perquè hi ha gent que s’hi ha mostrat agressivament en contra.

M’ho podeu explicar?
—A mi m’agradaria saber per què en un poble com Sant Vicenç dels Horts on tothom coneix l’Oriol Junqueras la gent acaba votant com a primera força Ciutadans, un partit que legitima que acusin un veí seu d’ús de la violència, que ni ha fet ni ha promogut. A mi m’agradaria demanar a aquests veïns què els ha duts a votar això tenint en compte que saben que fa mal a un convilatà seu, innocent. Crec que els hauríem d’escoltar una mica més que no hem fet. I que consti que ho dic com una autocrítica. Hem anat a parlar amb la gent, però potser no els hem escoltats o no ho hem sabut fer-ho bé.

I què proposeu?
—Jo no tinc cap solució. Perquè mon pare és d’aquest entorn, potser votaria una altra cosa però vota Esquerra perquè és el partit del ‘niño’. Però el meu pare no s’hi sent identificat, amb aquest moviment. Si jo no hi fos, potser el meu pare hauria votat Ciutadans. Això demostra que no ho hem fet prou bé. En un referèndum potser guanyaríem pels pèls, però jo prefereixo guanyar amb un 80%.

Veig que això us angoixa?
—Sí, però no és cosa d’ara, quan estava a les consultes ja em preocupava. Sempre, sempre he anat buscant gent de tendències diferents per anar sumant. Quan era a l’ANC i amb l’Ignasi Termes dissenyàvem les mobilitzacions sempre ho fèiem com si fos una festa i tan obertes com fos possible perquè tothom hi pogués participar. Ara s’ha descobert que una diputada de Ciutadans, la Lorena Roldan per Tarragona, va participar en la Via Catalana i surt a la Gigafoto amb la barretina. Era una festa oberta, hem de mantenir aquest esperit. No sé si hem de mantenir la festivitat, però sempre ha de ser obert. Catalunya ha de ser una societat oberta. Estic molt content d’estar a Esquerra perquè m’agrada compartir partit amb gent de diverses tradicions polítiques i d’orígens personals diversos.

Malgrat això que dieu, Esquerra ha crescut molt al cinturó…
—Sí, sí, en aquest sentit ho hem fet bé… Però tampoc no vull parlar-ne perquè no s’interpreti que dic que uns ho han fet bé i uns altres no. No es tracta d’això. Penso que també hem fet bé d’anar separats perquè hem eixamplat el perímetre. Ara tenim dos milions i escaig de persones de pedra picada i ho hem d’anar eixamplant. Aquesta república l’hem de fer tenint en compte que hi participen 7.500.000 i després la resta de Països Catalans. Ells buscaran la divisió i la confrontació, com fan ara amb Tabàrnia. Doncs no, no. Això no té a veure amb orígens, ni amb procedències socials…

Però potser no es comptava amb una política tan agressiva per part de Ciutadans.
—Ciutadans ha fet els Junts pel No i sí que s’ha quedat bastants vots del no sense agafar-ne de cap altra banda. Ara per ara, som dos compartiments estancs. En economia hi ha la teoria dels oceans blaus i dels oceans vermells. Doncs una mica és això. Ara mateix som dos oceans vermells, que de mica en mica anem compartint espais i ens mengem els uns als altres, però sempre dins dos oceans tancats. Jo vull que el nostre oceà vermell, on només pesquem els partits sobiranistes, que és un compartiment estanc, es vagi eixamplant fins a convertir-se en un oceà blau, que, per dir-ho d’alguna manera, és un lloc on pots anar a pescar i sumar més gent. Amb aquest empat infinit no sabrem mai desllorigar. S’han de trencar aquests blocs, entrar dins aquests àmbits.

Com?
—Ficar-nos dins i absorbir coneixement com si fóssim una esponja. No es tracta d’agafar vots, sinó d’entendre la manera de fer, de pensar: per què molta gent ha votat opcions sense tenir en compte que podia fer mal. Potser llavors sabrem si la gent veu que ha fet coses sense tenir en compte que podia fer mal i també veurem si nosaltres hem fet coses que aquestes persones han interpretat que els havien fet mal a ells. Ara és clar que nosaltres no hem anat a cremar banderes espanyoles perquè els símbols s’han de respectar, no hem anat a provocar ningú ni a insultar ningú pel seu idioma ni per l’origen. Allò que va fer Nelson Mandela a la presó de Robben Island ens marca el camí: allà va aprendre l’afrikaans dels seus carcellers i va acabar tenint una relació d’amistat amb els qui el tenien empresonat. El meu pare és castellanoparlant, la meva àvia va néixer en un poble de Guatemala. Per tant, el castellà és la meva llengua paterna. I ho hem de reivindicar els que tenim aquesta situació.

Quan vàreu fer el pas cap a l’independentisme?
—A tretze anys. Allà desperto la meva vocació política veient què passava amb la caiguda del Mur de Berlín i també quan un govern pujolista projecta un abocador de residus industrials a la meva comarca. En aquell moment vaig anar les primeres manifestacions.

I com va ser?
—Sempre he llegit molt i formar part d’una família bilingüe (la meva mare és de l’Espluga de Francolí) va fer que reflexionés molt sobre les coses i agafés un compromís polític des de molt jove.

Parlàveu castellà?
—Jo parlava castellà amb el meu pare. A tretze anys vaig descobrir la sociolingüística, que ja sé que no és una cosa per descobrir a aquesta edat. Vaig llegir concretament Sociolingüística per a joves. I vaig pensar: ‘Si el meu pare m’entén, jo li puc parlar perfectament en català, que és una llengua minoritzada’. A partir d’aquí ja em vaig començar a implicar amb entitats.

El vostre pare com s’ho va agafar?
—Es pensava que era un terrorista… [Riu.] Quan penjava l’estelada o cartells reivindicatius m’ho arrencava tot. Cada dia patia que no em vinguessin a detenir. Fins i tot ara fa poc em va dir: ‘Todavía no te han venido a buscar para ir a prisión?’ Ara tot va bé. En aquella època hi havia la Crida i em sento deutor d’aquella cultura de la no-violència, de la desobediència, de posar l’adversari en evidència per denunciar que unes coses poden ser legals, però no justes.

Llavors heu vist en primera fila canviar el vostre entorn immediat en aquests anys?
—Sí, sí… Amb les parelles que he tingut he conegut famílies que els he trobat al cap dels anys a mítings i actes molt hipermotivats, fins i tot famílies descendents de militars espanyols. Són d’aquelles coses que vas sumant. Mai no havíem arribat tan lluny i mai no havíem sumat tanta gent, però encara ens en falta. Hem de continuar fent república. No ens podem aturar.

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb