Fermín Muguruza: “L’heroïna és una eina de la guerra bruta i no tan sols al País Basc”

Entrevista al cantant, productor i director de cinema Fermín Muguruza i a la dibuixant de còmics i novel·les gràfiques Susanna Martín sobre el projecte "Black is Beltza II: Ainhoa"

VilaWeb
Fermín Muguruza i Susanna Martín mostren el còmic d''Ainhoa: Black is Beltza II' (fotografia: Albert Salamé)
Alaaddine Azzouzi Clara Ardévol Mallol Albert Salamé (fotografies)
06.10.2022 - 21:40
Actualització: 06.10.2022 - 23:39

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

L’Ainhoa és una jove cubana que a final dels vuitanta va anar al País Basc a conèixer la terra del seu pare i s’hi va trobar un context marcat pel conflicte armat i el consum d’heroïna. Després se’n va anar al Líban, l’Afganistan i Marsella i acabà veient de molt a prop el món de les xarxes de narcotràfic i els vincles amb la política. Aquest és el punt de partida de Black is Beltza II: Ainhoa, l’últim còmic de Fermín Muguruza, fet juntament amb Harkaitz Cano i Isa Campo i amb els dibuixos de Susanna Martín, que aporten una perspectiva diferent dels de la primera part. Aquesta segona part de Black is Beltza, que també té disc i film, denuncia la guerra bruta contra la dissidència en diversos llocs del món, repassa el bo i millor del punk i el rock basc dels vuitanta i esdevé un homenatge a Íñigo Muguruza, el germà de Fermín, que, com ell, apareix al còmic.

Parlem dels detalls de la història amb el cantant, productor i director Fermín Muguruza i amb la dibuixant de còmics i novel·les gràfiques Susanna Martín. L’obra és també una defensa decidida de les llengües minoritzades –s’ha projectat en basc a Madrid, s’ha editat en català…– i ambdós ho deixen clar: ell és un basc que parla català; ella, una catalana que aprèn basc.

Black is Beltza II: Ainhoa és la segona part del còmic Black is Beltza. És un projecte transmèdia: disc, còmic i film. Com heu treballat tots els vessants i per què aquesta obra?
—Fermin Muguruza [F. M.]: Sempre he tingut el còmic molt a prop… Al primer disc de Kortatu ja vam dedicar la primera cançó al còmic de Montesol Revuelta en el frenopático. Després del primer còmic de Black is Beltza ens van proposar de fer una exposició i activitats, i fins i tot vam acabar enregistrant un disc. Alhora, vam fer el primer film. Per tant, la idea d’un projecte transmediàtic va sortir pel camí, amb el benentès que volíem que cada plataforma tingués independència. En aquesta segona part ho hem fet tot alhora, però volia que tingués una altra estètica, i això ens ho podia donar la Susanna Martín, que ha fet molts còmics relacionats amb l’Amèrica Llatina, Palestina, de suport al moviment feminista…
—Susanna Martín [S. M.]: En Fermín al País Basc és un símbol. Jo visc allà, en un poblet molt petit i bascòfon, i tot sovint quan hi ha protestes o festes sona “Sarri, Sarri”. Qui m’ho havia de dir, que aquell cantant em proposaria un projecte! Sents responsabilitat perquè has de dibuixar Kortatu i perquè Black is Beltza I va ser molt gran. La feina de dibuixar la vaig fer a partir del guió cinematogràfic, que sempre és més llarg que el còmic, i he tingut força feina de retallar molt.

L’Ainhoa és la filla dels protagonistes de la primera part. És una dona negra i lesbiana narrada i dibuixada sense estereotips.
—S. M.: De primer, per a fer els dibuixos, van pensar en Natacha Bustos, que treballa per a Marvel i és mestissa. Hauria tingut molta lògica i molt de pes que hagués dibuixat Ainhoa, però no podia… Jo no sóc mestissa, però també em travessen moltes coses i vaig amb cura. Per exemple, en la qüestió del sexe lèsbic m’hi he recreat! Es troben a faltar bones recreacions del sexe lèsbic a les ficcions, és una mancança… I hi ha un personatge, Yassim, que he dut a un terreny ambigu. No és que sigui no binària, però és diferent, i li he posat una mica de mi.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

La protagonista comença les seves aventures en un País Basc marcat pel conflicte armat i el consum d’heroïna. El guió que ho explica us ha portat algun maldecap. A l’hora de cercar finançament heu tingut un no contundent, el de Televisió Espanyola. Què ha passat?
—F. M.: L’Institut de la Cinematografia i les Arts Audiovisuals (ICAA) ens va dir que donaven suport a l’animació, i per això vam ser una mica ingenus i vam pensar que podríem tenir més finançament. Però TVE ens va dir que el guió no encaixava en la seva línia editorial. No és tan sols què van dir-nos a nosaltres, sinó què diuen amb totes les pel·lícules del conflicte basc que sí que encaixen en la línia editorial. Al Festival de Cinema de Sant Sebastià totes les pel·lícules de la nostra categoria tenien el suport de TVE i l’ICCA. La nostra, no…

Sempre insistiu que hi ha una batalla clara pel relat en la qüestió basca.
—F. M.: La batalla pel relat sempre l’hem tinguda, i és per això que en aquest llibre parlem dels anys vuitanta. Llavors nosaltres ja cantàvem sobre una realitat diferent de l’oficial; tots els grups que surten a la pel·lícula i el còmic: Kortatu, Vulpes, Eskorbuto, La Polla Records, Barricada, Cikatriz, RIP… També hi surt Vómito perquè és el grup de Víctor Pérez, el meu company d’escola, festes i militància. Després de l’heroïna va tenir la sida i va morir. El rock basc va ser molt important en això, però som encara en la batalla pel relat. Després de la pel·lícula Lasa i Zabala no han donar suport a cap altra amb un punt de vista com aquest. Després d’aquesta van dir xxxxt…! I Unax Ugalde, que va posar la veu a aquesta pel·lícula, va tenir moltes dificultats perquè viu a Madrid i li van posar una pistola al cap en una discoteca… Tenim el govern més d’esquerra de la història després de la Segona República, però què passa?
—S. M.: I allò de “bilduetarres” encara sona… O la persecució de les feministes basques al crit de “puta etarra”, com li fan a Irantzu Varela… És increïble.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

En el marc del conflicte basc, en el film apareix la utilització de les drogues per a la guerra bruta contra la dissidència en contexts diversos.
—F. M.: L’heroïna és una eina de la guerra bruta, no tan sols al País Basc. És la mateixa història que va passar als Estats Units, que es va utilitzar la droga per finançar la guerra contra Nicaragua i després la guerra contra l’Afganistan socialista.
—S. M.: Als Estats Units també hi va haver bandes que després es van transformar en maras, quan van expulsar del país els seus membres a partir de finals dels vuitanta. Van tornar als països d’origen carregats amb una motxilla molt bèstia de narcotràfic.
—F. M.: Van reproduir tot l’esquema de maras, de bandes, de gangs, que havien après als Estats Units, però als seus països d’origen. El control de tota aquesta droga il·legal sempre l’ha fet la CIA, que és la gran multinacional…

Al film això també s’esmenta en el context del País Basc. Sempre s’ha parlat d’una suposada connivència entre la Guàrdia Civil i el narcotràfic. Molts experts, però, diuen que no hi ha cap prova per a sostenir-ho. Què en penseu?
—F. M.: No és que nosaltres ho pensem, és que en tenim constatació empírica. Tenim l’informe Navajas! Només en van sortir a la llum unes quantes pàgines, però assenyalaven la caserna d’Intxaurrondo, i especialment Galindo, que tenia pisos pertot arreu, milions de pessetes, cotxes… Aquest informe va desaparèixer. A més, hi ha allò que l’ex-lehendakari Ardanza va escriure a les seves memòries: quan va ser batlle de Mondragón estava molt preocupat perquè veia que l’heroïna entrava al poble. Va crear un petit grup de policia municipal per investigar què passava amb uns cotxes que hi anaven cada setmana. Van fer un seguiment i aquells cotxes venien de la caserna d’Intxaurrondo! I Ardanza no és sospitós de donar suport a l’esquerra independentista… Va defensar molt el neoliberalisme i es va pagar amb diners públics una visita amb Ronald Reagan. De les clavegueres de l’estat en diem “clavegueres”, però són molt a la superfície, amb Villarejo, Ferreras… I no tan sols contra els bascs, parlem també de Catalunya. Amb nosaltres van fer un experiment per a aplicar-lo arreu. Voleu votar? Doncs model basc…

A Ustelkeria, de Negu Gorriak, acusàveu Galindo d’aquestes connivències amb el narcotràfic. Concretament el relacionàveu amb la desaparició de cent cinquanta quilos de cocaïna d’una comissaria d’Irun. Us va denunciar i això us va dur a un procés judicial que es va allargar anys. Com veieu el panorama actual, en què escriure música política encara és un risc?
—F. M.: Tenim Pablo Hasel a la presó i Valtònyc a l’exili. Jo vaig ser a totes les manifestacions i vaig participar molt activament contra l’empresonament de Hasel, i fa tres anys també vam fer un sound system amb La Mata, Chalart58 i Los Chikos del Maíz per a donar suport a Valtònyc. És una injustícia i necessitem l’amnistia per a tots dos.
—S. M.: No es pot parlar de res: ni criticar la família reial, ni res. També van segrestar Fariña simplement perquè assenyalava Aliança Popular. Abans parlàvem de què es pot dir i què no sobre el País Basc… Doncs arrosseguem molts forats negres que no hem tapat, com la qüestió de les fosses comunes o de les clavegueres. De Jordi Pujol, per exemple, no s’ha dit tot. No es diu res de moltes coses… Hem d’agafar una excavadora i començar a remenar la merda fins que surti tot.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Sou una catalana que viu al País Basc i que aprèn basc i un basc que parla català perfectament. A partir de les vostres mirades, com veieu la situació que viuen aquests dos moviments d’alliberament nacional?
—F. M.: En el cas basc, això que fa Bildu al congrés, a part de denunciar moltes coses, s’explica perquè tenim un procés de pau que encara no ha acabat. És per això que negocia moltes coses que per a nosaltres són imprescindibles, com ara tenir els presos no tan sols al costat de casa seva, sinó també lliures per a poder tancar el període de la lluita armada. És molt fàcil de llegir entre línies què fa Bildu a Madrid. Quan dóna suport a segons què és també perquè té un cop d’ajuda per als presoners polítics o per als refugiats, que han tornat gairebé tots. No crec que sigui cap secret: és llegir políticament què passa. No fem gaire soroll perquè potser dins les negociacions hi ha la idea de no fer soroll, de no fer benvingudes… No sóc en cap taula de negociació, però crec que va per aquí…
—S. M.: Jo des que visc al País Basc he agafat més perspectiva i no puc deixar de comparar les maneres d’uns i altres. Estic molt d’acord amb l’acostament dels presos. Visc en un poble en què un percentatge molt alt de persones han estat o continuen a la presó, en molts casos que conec de manera injusta… Arran de l’1-O també em vaig adonar de com reaccionaven molts. Sorties del País Basc i la bandera espanyola era arreu. A mi m’han fet molta broma: “Catalana i al País Basc, tant com pots per no trepitjar el centre!” Doncs sí! Arran de l’1-O m’he vist reforçant una idea d’independència que tenia molt més apagada quan vivia aquí. Pensava que la cosa anava bé, fins que em vaig adonar que no, que era una aigua calmada que encara no s’havia mogut.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes