Fer vídeos documentals, una nova manera d’aprendre a l’aula

La Taisiia Mudrik i la Montserrat Gallará són dues adolescents que estudien a l’Institut Priorat. Les veiem plantar-se davant una càmera i, quan tothom s’espera que comencin un d’aquests típics vídeos de TikTok de ballaruga més aviat ridícula, resulta que la cosa emprèn un camí completament diferent. A partir de fotografies antigues, la Taisiia explica a la seva amiga la seva particular experiència de rodamon, prou extensa tenint en compte l’edat, amb un periple vital que arrenca a Moscou i arriba fins a Falset, passant per Geòrgia, Polònia i Oviedo. Tot plegat, resumit en un vídeo de cinc minuts que porta per títol Immigrant i que va ser premiat fa uns dies al Student Film Festival que va tenir lloc a Barcelona.

Aquest certamen va néixer ara fa tres anys i és el resultat final de la feina feta durant el curs escolar per infants i joves de vuit anys fins a divuit pertanyents als divuit centres, entre escoles i instituts, que participen en el projecte Nextus. Un dels objectius d’aquesta innovadora plataforma educativa és precisament l’aprenentatge a partir de la creació de vídeos breus que segueixen l’estil del gènere documental. Amb l’acompanyament de docents i professionals del sector audiovisual, la metodologia pedagògica digital i multilingüe nascuda a remolc del Festival DocsBarcelona i de la iniciativa Docs4Education, ha demostrat que és un instrument útil a l’hora de motivar els alumnes i fomentar-ne l’esperit crític.

Joan Gonzàlez, director del DocsBarcelona amb una llarga experiència en el món de l’audiovisual en general i dels documentals en concret, explica que la idea original era una altra: “En un principi, només volíem posar vídeos que ens semblaven interessants i útils des del punt de vista pedagògic a disposició dels estudiants. Però unes quantes escoles ens van dir que volien anar més enllà i aprendre a fer-los ells, els vídeos.” Això és el que fan d’ençà de fa tres anys, tot i que Gonzàlez aclareix que l’objectiu del programa no és ensenyar a fer documentaris professionals, sinó convertir el procés de creació en una eina de motivació i aprenentatge.

Com que la millor manera de veure les virtuts i mancances d’un projecte és implicar-s’hi en primera persona, Joan Gonzàlez encapçala l’equip de sis professionals que durant el curs van a les escoles i els instituts per fer-ne seguiment i assessorar-los. “Primer els expliquem què és un documental, les quatre coses bàsiques que cal saber, i després escoltem les seves idees i propostes, els animem a fer recerca sobre el tema triat i a pensar quin personatge utilitzaran per explicar la història”, resumeix Gonzàlez. La filmació, la fan els alumnes pel seu compte, amb el material de què disposen, i els professionals tornen a aparèixer després del primer muntatge, per opinar i suggerir millores, però la darrera paraula sempre la tenen els autors. Treball en grup i aprendre a prendre decisions, dos puntals darrere de cada vídeo.

Martí Terés és un alumne de Creixen Terrassa que, amb quatre companys més, ha fet un vídeo sobre els Minyons de Terrassa a partir d’una conversa amb Pep Forn, antic president i cap de colla a començament dels anys noranta, quan els Minyons tocaven el cel a cada actuació. A banda del treball en equip i de l’envit que representa fer un vídeo que pugui ser projectat davant centenars de persones, com acaba passant al Student Film Festival, Terés destaca que un dels aprenentatges que han fet gràcies a Mirant cap amunt és comprovar com els Minyons són una gran família i que “ser casteller és un estil de vida, perquè els qui formen part de la colla passen moltes hores junts i comparteixen molt més que no el fet de construir castells plegats”.

Els alumnes són els qui trien el tema que volen tractar. A vegades ho fan dins l’assignatura de català, o de castellà, o d’anglès, o de projectes, o una combinació d’unes quantes assignatures. Com que es treballa en grup, de cada classe surten cinc propostes o sis. Al festival d’enguany, en què se’n van presentar vint-i-dues, n’hi havia sobre masclisme, assetjament escolar, música, moda, història, esport i el procés d’elaboració del vi al Priorat, per posar només uns exemples. També va tenir molt d’èxit, i de fet va rebre un dels premis, la reflexió sobre sexualització i assetjament a les xarxes que van fer sis noies de l’Institut Can Roca amb Quan el desig era innocent. El vídeo combinava de manera molt gràfica retrats d’elles mateixes de fa pocs anys, quan encara eren nenes, amb fotografies actuals.

Joan Gonzàlez té clar que gairebé qualsevol tema és apte per fer-ne un documental. Ell fa temps que en voldria fer un sobre el número 0, però com que són els estudiants els qui trien, s’espera a veure si hi ha algú que ho proposa. Sigui el tema que sigui i partint de la base que l’objectiu és fer el millor vídeo possible, Gonzàlez insisteix en la idea que no volen formar cineastes, sinó que és molt més important que la nena que acaba d’arribar d’un país llunyà i encara no s’ha acabat d’integrar tingui una oportunitat per a fer-ho gràcies a aquest projecte. O els qui seuen a les darreres files, que a tots els instituts n’hi ha: “L’any passat, un dels vídeos que va triomfar més l’havien fet uns nois d’origen àrab que van explicar fil per randa com es feia un durum, el plat típic de la cuina turca. Ho van fer molt bé, amb un toc d’humor, i tothom els va felicitar. L’autoestima que allò els va aportar és el millor premi que podien rebre.” Enguany, Hatim Mabrouk i Ayoub Boubkari, de l’Institut Torreforta de Tarragona, explicaven a La barberia del barri i en un català defensat amb esforç l’aventura d’un fill d’immigrants per mantenir un negoci.

A banda d’aquest vessant formatiu, que ben aviat es podria ampliar a Alemanya, Bulgària, Itàlia i l’estat espanyol, la plataforma Nextus, que té el suport del programa Media de la Unió Europea, ofereix a la comunitat educativa de vuit països europeus una selecció de documentaris internacionals, fragments de curta durada i activitats didàctiques amb l’objectiu que a l’aula es puguin treballar els continguts curriculars. L’objectiu és oferir un instrument atractiu per als joves, que ja de per si viuen immersos en un món fet a base d’imatges, però que sovint no tenen les eines adequades per a interpretar-les, i encara menys per a crear-ne de pròpies amb un mínim sentit i coherència. En total, hi ha més de 100 documentals, 1.400 vídeos curts i prop de 300 activitats didàctiques a disposició de 400.000 alumnes d’un miler de centres educatius que participen en el programa.

Joan Gonzàlez es pregunta què hauria passat amb la història de la humanitat si les imatges en moviment haguessin arribat abans que l’alfabet. Com ensenyaríem i com aprendríem? Això el va incentivar a casar cinema amb educació i fomentar la introducció dels documentals, el cinema de la realitat que ell estima tant, a escoles i instituts. Li agradaria que, un dia, després de l’aparició del senyor Aristòtil dient que ell ha contribuït a l’educació amb l’oralitat, i del senyor Gutenberg dient que ell hi ha contribuït amb el text i el paper, puguin sortir també els germans Lumière a dir orgullosos que amb el cinema han pogut contribuir a l’educació del segle XXI. “Aquesta és la nostra missió”, conclou.