Feminisme i ciència

VilaWeb
Redacció
25.09.2018 - 05:00

A primer cop d’ull, la relació entre ciència i feminisme pot semblar tangencial. En cert sentit, els dos conceptes ni tan sols pertanyen a la mateixa categoria: la paraula ciència es refereix no només a un conjunt extremadament divers de camps d’investigació, sinó també a tota una manera d’abordar la relació humana amb el coneixement, mentre que la paraula feminisme remet a un conjunt específic de reivindicacions polítiques i socials al voltant de la qüestió del gènere i la seva relació amb el poder.

Tanmateix, entesos en el sentit més ampli, com a esforços col·lectius, ciència i feminisme comparteixen certes característiques comunes. En primer lloc, es tracta de projectes massius que és relativament senzill situar en termes generals i sobre el terreny (en el laboratori, en l’escenari polític), però els límits concrets dels quals són difícils de determinar, en bona mesura perquè les mateixes definicions de ciència i feminisme contenen un element normatiu irreductible que es refereix a qüestions de valor: la ciència ha de fer progressar el coneixement humà; el feminisme ha de millorar les condicions de vida de les dones. En segon lloc, tant la ciència com el feminisme poden valdre’s de mitjans molt diferents i emprar una diversitat de mètodes per aconseguir els seus objectius. En tercer lloc, i en part a causa de la seva diversitat metòdica i orientació a valors normatius, ambdues pràctiques incorporen un component crític i marcadament autoreflexiu.

«El desplegament històric dels projectes científics i feministes ha fet patent que aquestes dues dimensions normatives poden establir relacions complexes»

Si bé els valors fonamentals de la ciència són, per definició, valors epistèmics (és a dir, orientats a la producció i validació de coneixement), i els del feminisme, valors polítics (orientats a la transformació de la realitat social), el desplegament històric dels projectes científics i feministes ha fet patent que aquestes dues dimensions normatives poden establir relacions complexes. La transformació de la realitat en una determinada direcció requereix sovint la revisió de les formes de coneixement existents, i la producció de nous coneixements va sovint acompanyada d’efectes molt reals en la societat. Per això, tant l’empresa científica com el feminisme requereixen pensament crític, en un doble sentit: per una banda, han d’emprar arguments basats en informacions confiables i en raonaments sòlids i allunyats de biaixos i, per l’altra, han de posar a prova els supòsits «per defecte» de la vida quotidiana, sospitar saludablement de l’statu quo i d’allò que es presenta com a «sentit comú». I això últim, no només respecte als seus objectes o marcs d’acció, sinó també respecte a les pràctiques i discursos que les conformen: la ciència consisteix en bona mesura a posar a prova la mateixa ciència, i el feminisme ha de romandre vigilant respecte al seu propi discurs i les seves pròpies pràctiques en tant que esdevenen llocs de poder.

Llig l’article sencer al web de Mètode

Andreu Ballús, sociòleg i filòsof de la ciència. Investigador a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Marta Roqueta, analista de gènere i periodista. Fundadora i editora de la revista digital Zena, sobre cultura popular amb perspectiva de gènere.

QUÈ ÉS MÈTODE?

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any