Fast-veritat

  • «Qui té l'última hora –encara que sigui mentida– fa la sensació que està més informat, a un hom mateix i als qui l'envolten»

Marta Rojals
13.12.2016 - 01:40
Actualització: 13.12.2016 - 14:45
VilaWeb

A aquestes hores de l’actualitat, un articulista no és articulista si no ha fet sortir a la seua peça el terme ‘postveritat’. Servidora, que no sóc del ram, faig tardíssim a posar-me al dia, així que em puc estalviar d’explicar que ‘postveritat’ és la paraula de l’any segons el diccionari Oxford i bla, bla, que el neologisme es va fer servir per primera vegada el 1992 quan bla, bla, i que enguany ha ressorgit amb força per fer referència a l’ús mediàtic d’informacions falses o manipulades en les campanyes del Brexit i de Trump. Tot això m’estalvio de dir-ho perquè si ja fa un mes que va, en un article en línia és arqueologia.

La idea de ‘postveritat’ ve a voler dir que una notícia que sembli certa pot ser més influent que la veritat de debò. Què ens han de dir, als que som de poble! És als pobles on es va inventar la dita periodística ‘que la veritat no t’espatlli un bon titular’, abans que fos dita i que fos periodística. Per aquest motiu, ara que la globalització i les xarxes socials ens han convertit a tots en un macropoble, amb els mateixos vicis del safareig i la difusió de rumors, tampoc no ens ha d’estranyar el triomf ufanós de la veritat pre-fabricada.

Tenim pressa. No és el mític eslògan dels ‘indepes’, sinó l’eslògan dels qui anem tot el dia amb el mòbil a la mà. Un moment que tens lliure entre això i allò l’aprofites per veure què ha passat al món, i entres a Twitter o a Facebook, per posar un exemple, i el que ha passat al món esdevé una sèrie d’enllaços penjats per éssers afins a tu, i els afins et traslladen a l’article del top-articulista-afí que avui opina sobre tal notícia que encara no has llegit i que mira, com que ara ja saps què en penses, ja no et caldrà llegir; o et porten a tal altra notícia que potser t’interessa però que no te l’acabaràs, perquè entre el segon paràgraf i el tercer t’emergirà un anunci que voldràs tancar i t’enviarà a la web de l’anunciant i bah, la deixaràs córrer. I entre opinions i notícies avortades recordes que has de respondre a la mare del grup de WhatsApp que envia missatges passades les dotze, però encara te’n tornaràs a oblidar, perquè reps la notificació per un altre ‘m’enfada’ al comentari que vas penjar a Facebook sobre el pare-estafador: 35 ‘m’enfades’ té, ja; és terrible.

Doncs aquest és el públic a qui han de cridar l’atenció els mitjans en línia. No dic que no hi hagi encara un gruix de consumidors d’informació que facin el repàs de l’actualitat a l’antiga, ara un full, ara un altre, ara un canal, ara un altre, tot remenant el cafetonet. Però al seu costat, cada vegada més, tenen algú que els fa el cop de colze: ei, padrí, que això ja s’ha desmentit, que ho acaben de dir al Twitter; Ei, mama, que ja l’han trobada, la noia, que ho ha piulat son oncle… I alerta, que l’informat-en-línia, que no mira la tele ni llegeix diaris encara que els hi regalin al tren, ja haurà vist morir-se Fidel Castro trenta vegades a Twitter, i haurà viscut un atemptat gihadista a Platja d’Aro, tan fals com real va ser l’angoixa de les piulades que el relataven. I això per no comptar les notícies falses que mai no sabrà que ho són, com la rata arrebossada del Kentucky Fried Chicken o els comptes falsos de Trias, perquè hi ha desmentiments que, a diferència dels mentiments, mai no es faran virals.

En aquests extrems es mou el consumidor de notícies d’avui. Qui té l’última hora –encara que sigui mentida– fa la sensació que està més informat, a un hom mateix i als qui l’envolten. Per a contrastar les informacions cal temps, i, a falta de temps, cada dia rebem centenars de veritats ràpides que ens arrenquen un clic, unes fast-veritats que els mitjans s’han d’empescar per a retenir la nostra atenció dispersa; fast-veritats que enlluernen com un flaix, publicades per a ser consumides ràpidament abans no siguin mentida: l’anunci d’una mort imminent abans no sigui confirmada; la narració del nombre de víctimes d’un atemptat com si fos una subhasta; el resultat d’una enquesta a peu d’urna dues hores abans que se sàpiguen els resultats reals. Ens ve d’una hora? Doncs es veu que sí: perquè una hora, en l’era de la immediatesa, dura com un any.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any