De la carta 526 de Rodoreda a Sales, Cartes completes (1960-1983), Club Editor, 2008.

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Ets un editor que vol publicar un llibre que es va publicar fa uns anys i que ara és introbable, per exemple. És la novel·la d’un autor de prestigi però que no tens clar que es vengui i tens tot l’aparell de màrqueting de l’editorial trepitjant-te els talons pels passadissos de l’empresa: vols dir que es vendrà, vols dir que es vendrà, és el seu mantra i el teu malson. Et comencen a fer figa les cames, desconfies del teu criteri, ja no saps si aquell autor cal recuperar-lo o no però ja n’heu contractat els drets, posem que als hereus de l’autor, i no et pots fer enrere. Com tires endavant amb el que ara et sembla una decisió presa en calent, més amb el cor que amb el cap, o més amb el cap que amb la butxaca? Faramalla. Busques un autor que vengui força, que tingui força projecció als mitjans o a les xarxes, o a tots dos llocs, i n’hi encarregues un pròleg. Mires de buscar un autor que s’adigui una mica amb el que vols publicar, que com a mínim l’hagi llegit o si més no sàpiga qui és? No necessàriament, tot i que seria el més desitjable. Si no l’ha llegit, aportarà una mirada nova amb la seva lectura-pròleg, si no el coneix de res, serà interessant l’experiment de veure com s’hi encara i què en treu, i embolica que fa fort. Pot passar que l’autor a qui truquis tingui dos dits de front i et digui que no, perquè no s’hi veu amb cor, perquè no coneix prou l’obra ni l’autor, però també pot passar, i és el que més passa, que et digui que sí i s’embarqui a prologar un llibre que fins fa pocs minuts no sabia ni que existia o que, ja és prou greu, no havia llegit. Per què? Hi pot haver una infinitat de raons per acceptar prologar un llibre que no coneixes, des de la més evident, que és l’econòmica; tot i que s’ha de dir que en aquest país es paga poc per aquesta mena de feines, tenint en compte que demanen com a mínim llegir-se l’obra un parell de cops, documentar-se sobre l’autor i la recepció de l’obra i llavors rumiar què en dius amb els teus coneixements, que també tenen preu. També pot ser que acceptis fer el pròleg perquè, l’eròtica del poder!, et posa intel·lectualment calent que el teu nom aparegui en una portada al costat d’aquell autor tan valorat per tothom però que tu encara no havies llegit mai. Vés amb compte, hi ha gent que si et veu signar un pròleg ja et penja l’etiqueta d’expert en aquell autor i et poden trucar de ràdios i teles per parlar-ne i llavors se’t veuran tots els descosits. És complicat escriure aquest article perquè tot el meu gremi s’hi veurà reflectit i potser escarnit, per això l’escric tot seguit en un sol pa de text, perquè se us faci feixuc de llegir i us atureu a la meitat, per això l’escric gairebé a raig, sense voler endreçar-hi gaire les idees, més enllà de com se m’endreça al cap tot el que penso sobre els paratextos, el fascinant món de la decoració editorial. Hem quedat que pots acceptar fer el pròleg per diners o per sortir a la coberta, però assegura-te’n, d’això segon, perquè de vegades no hi caps i només apareixes a la portadella, i llavors, vols dir que val la pena tot l’esforç? També podríem aclarir, ja posats a dir-ho tot, que un pròleg és un text que va abans del que es prologa, que representa que s’escriu perquè el lector el llegeixi abans de començar a llegir la novel·la prologada, posem per cas, i per tant cal fer tan sols una introducció a l’obra, sense mastegar-ne res ni avançar-ne gaires detalls; això potser s’entén millor si ho traslladem al món de la gastronomia, crec: et poden dir els ingredients del plat, però no quin gust fan quan te’ls menges cuinats i combinats d’aquella manera que te’ls serveixen, això ho has d’assaborir tu amb el teu paladar. Ara bé, el pròleg tampoc pot ser una recopilació de dades que el lector podria trobar si dediqués un parell d’hores del seu temps a fer recerca per la xarxa. Si escrius res abans d’aquella novel·la i sobre aquella novel·la, ha de tenir sentit per si sol i també ha de fer sentit, o has d’aconseguir que faci sentit, que siguis tu qui ho escrigui, no en el sentit de fer-te l’exclusiu, sinó en el sentit de dir: ei, tinc alguna cosa interessant a dir-te sobre aquesta novel·la que estàs a punt de llegir, però una cosa que he pensat jo i que no pots trobar enlloc més. És complicadíssim i com més hi penses i més hi aprofundeixes, en això de prologar obres d’altri, menys entens que encara hi hagi gent que gosi prologar res, que gosi encarregar pròlegs, que llegeixi pròlegs, que valori els pròlegs, perquè n’hi ha tants que fan caure la cara de vergonya que el més natural és fugir d’aquest vesper que és l’encàrrec d’un pròleg i mirar de treure aquell ingrés de menys de dos centenars d’euros d’una altra banda, si pot ser, si pot ser, que no sempre pot ser-ho. I el peix es mossega la cua, perquè l’editor necessita el teu nom per tenir els de màrqueting calmats i tu necessites fer el pròleg perquè els ingressos del mes comencin a tenir cara i ulls, i qui pensa en el lector, en el text, en l’autor prologat? Acabaré perquè em fa l’efecte que ja sento esmolar les dagues dels col·legues. Podríem canviar pròleg per epíleg en tot el que he escrit fins ara i el text funcionaria gairebé igual, amb l’única diferència que l’epíleg l’escrius sabent que el lector ja ha llegit el llibre prologat i per tant no has de patir per si n’hi avances res, has de patir perquè ara ja sap de què parles, ja no el pots enredar, n’està fent la digestió i tu te li asseus al costat i no li pots parlar de sucs gàstrics, com si diguéssim. Pròlegs, epílegs, prefacis, postfacis, faramalla, al capdavall. Jo n’he escrit i n’escriuré, segurament, alguna altra vegada, i vull pensar que amb el temps aprendré a acceptar de fer paratextos només per als llibres que tinguin alguna cosa a veure amb mi, que conegui prou per saber pensar-hi i dir-ne quatre idees que vagin més enllà de digerir el text o documentar l’autor, tot i que pot passar que un dia aparegui un editor que em convenci del contrari, perquè els editors, quan corren desesperats perquè els de màrqueting els empaiten pel passadís, poden ser molt convincents, tant, que la força de la seva convicció pot arribar a planar damunt del llibre i de la seva recepció. Aquest és el poder de la faramalla editorial, no em digueu que no és emprenyadorament apassionant, i jo només us n’he mostrat la punta de l’iceberg.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.