Fades: discurs i festa

Com deus tenir moblat el cap si el dia més llarg de l’any, el dia que sortir de festa està receptat per tots els metges de capçalera dels Països Catalans, decideixes anar a un concert d’un grup que no t’agrada amb la intenció de boicotejar-lo? Per què necessites expressar el teu rebuig cap a una banda que –saps què?– no es va crear per fer-te la guitza a tu? O potser sí que una mica es va crear perquè et fessin figa les cames? Em refereixo a aquesta lamentable notícia: “Fades suspèn l’actuació a Vilassar de Mar després d’una nova agressió del públic, la tercera de la ronda.”

La discogràfica del grup Fades, Satélite, ens els presenta així: “Fades són en Ferran Pi, en Vicenç Calafell i n’Àngel Exojo. Dos mallorquins i un català que volien fer música que es pogués escoltar en un parkineo, però, alhora, que també es pogués escoltar de fons en un supermercat. Mentre estudiaven filologia catalana, tots tres sentien la necessitat de tenir un grup musical fet des de Mallorca, en català i amb una estètica obertament queer. El grup musical Fades es construeix des dels eixos de la catalanitat i el col·lectiu LGBTQ+ i demostra que són perfectament combinables per a oferir un producte musical i estètic fresc i actualitzat. Malgrat un component polític evident, el projecte de Fades està dirigit a seguir i repensar l’estètica pop i la festa. Fades és un producte 100% generació Z que té les xarxes socials com a millors amigues i que atorga una nova perspectiva a la performance en català.”

En Ferran, en Vicenç i l’Àngel han irromput en el panorama musical català per sacsejar-lo de dalt a baix –com ho fan uns altres artistes i grups queer, com ara Svetlana, Ouineta, Llum, etc.–, i aquest sacseig no és solament un gest, és una acció artística, estètica i també política. L’embolcall és fresc, és festiu, és irreverent si ho voleu, però a dins hi ha tot un discurs d’identitat que feia falta, que fa falta. I fa falta perquè, des que han començat la gira, han rebut agressions homòfobes en tres concerts dels deu que han fet fins ara. Fades hi posen el cos, la veu, la cara, la llengua, i intueixo que són ben conscients del risc que corren, tant a escena com a les xarxes, i decideixen córrer-lo, per després assenyalar-lo i difondre’l per provocar canvis. 

Fades s’exposen amb cada nou tema que publiquen, amb els seus vídeos i compareixences públiques, amb la seva estètica, amb les seves coreografies, i construeixen un discurs que és cantat i ballat per un gran nombre de joves que assisteixen als seus concerts absolutament conscienciats d’allò que diuen les lletres del grup, però també del tot encisats pel to festiu de la seva música i les seves performances. Aquest és un dels seus valors, la combinació de discurs i festa en un equilibri que sedueix i fa rumiar. Hi pot haver missatge en qualsevol gènere musical, no cal que surti sempre un senyor encamisat amb guitarra o una senyora amb vestit hippy i descalça, i perdoneu la simplificació.

Però les agressions del 23 de juny al concert a Vilassar de Mar no són “noves”. El que és nou és haver de suspendre concerts. El que és nou és denunciar aquestes agressions. El que és nou és conscienciar tothom de l’existència d’aquestes reaccions violentes en molts entorns festius, musicals, i no deixar-ne passar ni una, denunciar-les totes, i continuar amb el teu discurs i amb la teva música perquè saps que, fent-ho, canvien coses, es crea no solament una escena queer, sinó també un espai segur per a totes.

Fades són una amenaça. Una amenaça per als qui no saben respectar no ja els gustos dels altres, sinó també les seves tries. Els gustos i les opinions es trien, no són inconscients, no ho són tant com alguns ho pretenen vendre, hi ha consciència rere cada gest, prou de buscar-hi atenuants. Qui agredeix, sap que agredeix, sempre, fins i tot si no té dos dits de front o ha begut el seu pes en cervesa.

Hi ha una consciència darrere de qualsevol gest i també una intenció. Es llancen glaçons i no pedres i no és casualitat. Un glaçó es desfà, sembla poc agressiu en la ment de qui llegeix la notícia sense ser al lloc dels fets, la paraula pedra fa més impacte, és més violenta. Tenen consciència fins i tot els qui semblen inconscients, encara que en tinguin per omissió.

Aquestes agressions, condemnades a les xarxes amigues de Fades i més enllà, malauradament formen part del dia a dia del grup, que entoma molt sovint insults i amenaces i, com ells mateixos afirmen: “Tot aquest odi l’hem de reconvertir amb força per organitzar-nos i continuar ocupant els espais públics.” I els espais públics, aquests dies, han estat els mitjans que s’han fet ressò d’aquesta tercera agressió de la gira.

Les reaccions a les xarxes són per escrit, no són espontànies, hi ha un tecleig, has de clicar “enviar”, hi ha una sèrie de gestos que són decisions, no hi ha cap insult ni cap amenaça que es pugui aixoplugar amb l’excusa de l’impuls o la inconsciència. Però aquestes reaccions queden escrites i fan efecte en tota mena de ments, des de les que les reben i en són la diana fins a les que, quan les llegeixen, potser s’adonen de l’efecte que fan un cop escrites i publicades, i aquest efecte els fa decidir de no caure en el mateix o a caure-hi doblement decidits.

Sigui com sigui, si hi ha fades que s’exposen i s’arrisquen, siguem conscients que amb els seus gestos hi sortim tots guanyant; i que si no som capaços de posar-hi el cos, posem-hi com a mínim el cap i comencem a entendre aquestes agressions com allò que són, violència clara i sense atenuants contra un col·lectiu, sigui queer o sigui català. És a dir: delictes d’odi.