Fabricació de carn, el final de la ramaderia

  • L'avenç de les tècniques de clonatge de teixits permetrà de fabricar carn · Us expliquem una altra de les tesis de la The Singularity University, finançada per la NASA i Google

VilaWeb
Marc Belzunces
07.07.2017 - 22:00

Fa unes setmanes us parlàvem de The Singularity University i les seves tesis sobre la immortalitat i el desenvolupament de la intel·ligència artificial. Però el seu ideòleg, Ray Kurzweil, al llibre The Singularity is Near (2006), explica moltes més possibilitats. Una de les que pot tenir més impacte és la que fa referència a la fabricació de carn. Fins ara, per alimentar la població hem hagut de domesticar plantes i animals, la qual cosa és molt costós en termes energètics, ambientals i de patiment dels animals. Tanmateix, aquests darrers anys es va avançant molt en el clonatge de teixits animals. Orientat en primer terme cap a la salut humana, com ara copiar òrgans per a trasplantaments o fabricar pell o sang, ràpidament es pot aplicar a l’alimentació. Podrem tenir fàbriques que facin les parts d’animals que mengem normalment, a un cost molt inferior, sense el greu impacte que crea la ramaderia extensiva i optimitzant l’energia i els recursos necessaris. Com passà amb l’aparició del motor a final del segle XIX, que significà la desaparició del cavall com a animal de transport i feina, això podria representar la fi de la ramaderia i fins i tot la desaparició d’animals avui dia molt comuns.

Els animals domesticats, uns animals poc naturals
La majoria de població considera els animals domèstics com a animals normals, la qual cosa pot dur a rebutjar la possibilitat de la fabricació de carn i la consegüent desaparició d’aquests animals i la figura del ramader. Per contextualitzar aquest canvi, cal tenir en compte com hem arribat a la situació actual i adonar-nos que una vaca pasturant en un tancat de muntanya potser no és tan natural com sempre hem pensat.

L’espècie humana té uns 200.000 anys d’existència. Durant la major part d’aquest temps, vora 190.000 anys, els humans foren una espècie caçadora-recol·lectora. Aquest és el nostre estat natural. Formàvem petites comunitats seminòmades que havien d’estar cada dia cercant menjar, sigui agafant fruits i plantes, sigui caçant animals, que aleshores eren únicament salvatges. Quan s’ha d’estar preocupat pel menjar contínuament, hi ha poc temps per a fer unes altres coses, i a més el creixement de la població es troba limitat per la disponibilitat del menjar. Antropòlegs com Jared Diamond estimen que 1 km2 de terreny dedicat a la caça i la recol·lecció només pot alimentar, en termes generals, 2,5 persones/any. Tanmateix, fa uns 10.000 anys es produí, en una desena de llocs d’arreu del planeta de manera independent, una de les revolucions més importants que ha vist la nostra espècie: la domesticació de plantes i animals, és a dir, l’aparició de la ramaderia i l’agricultura. La nostra espècie deixava el seu estat natural i passava a controlar directament la font d’aliment. Moltes persones es van alliberar de la feina de de cercar menjar i passaren a fer altres coses: van aparèixer el comerç, les ciutats, els artesans, els pensadors, etc.

Per fer tot això, els humans vam seleccionar les plantes i animals que més ens convenien i, a partir de la seva forma natural, vam anar modificant-les d’acord amb els nostres interessos, mitjançant el sistema de prova i error. Del llop es van crear infinitat de races de gossos, algunes de les quals costa de creure que en provinguin. Les vaques originals no produïen ni de bon tros la quantitat de llet que produeix una vaca actualment, que és el resultat de milers d’anys de seleccionar generació rere generació aquells exemplars que en fan més. Els cavalls se seleccionaven per la força (treball al camp) o per la velocitat (guerra i transport), i per aquesta raó no mengem carn de cavall, fins i tot ara que ja no els utilitzem. No pas perquè no sigui una carn de bon gust, que ho és, sinó perquè si ens mengem el tractor, el cotxe o el tanc, no podrem conrear, ni desplaçar-nos ni defensar-nos d’enemics. I així per a totes les plantes i animals que hem domesticat. Tots tenen una funció i unes característiques que tenen a veure amb els nostres interessos i poc a veure amb el seu estat salvatge.

Si els humans amb la caça i la recol·lecció podien assolir densitats de població de 2,5 persones per quilòmetre quadrat, amb la domesticació de plantes i animals es va arribar a densitats màximes, a llocs com els Països Baixos o Papua Nova Guinea, d’unes 300 persones per quilòmetre quadrat. Els científics calculen que amb l’agricultura tradicional el màxim nombre de persones que es poden alimentar, utilitzant absolutament tots els terrenys disponibles (amb el desastre ecològic derivat), és d’uns 4.200 milions de persones. Com hem aconseguit, doncs, arribar als 7.000 milions d’habitants actuals? Amb dues revolucions més: la Industrial i la Verda. Amb la primera, a partir del segle XVIII vam industrialitzar la producció d’aliment. Amb la segona, durant el segle XX, s’hi van aplicar les descobertes científiques, especialment en el camp de la biologia, la química i la medicina.

Fabricació de carn, una revolució més en la producció d’aliment
Però tota aquesta cursa per a alimentar-nos ha tingut conseqüències. La primera fou l’aparició de malalties infeccioses en la nostra espècie, que van passar dels animals als humans. Els caçadors-recol·lectors de fa 15.000 anys ignoraven malalties com ara la grip. Amb la Revolució Industrial els animals es tancaren en recintes petits per augmentar-ne la productivitat, cosa que intensificava el seu patiment i significava un gran impacte ambiental: des de grans àrees dedicades a la ramaderia intensiva, fins a la contaminació derivada dels excrements. Per exemple, a Catalunya un dels principals problemes ambientals és la contaminació dels aqüífers per purins, els excrements que generen una població anual d’uns 12 milions de porcs.

Paral·lelament a la Revolució Verda en l’agricultura, a la ramaderia es passaren a utilitzar de manera massiva antibiòtics per reduir-ne la mortalitat i hormones per accelerar el creixement dels animals. El problema és que aquests antibiòtics i hormones poden passar als humans i afectar la nostra salut i poden originar resistències que creïn malalties molt més virulentes. A més, amb l’augment de la producció ramadera, una part molt significativa de la producció agrícola és, justament, per a alimentar els animals que després menjarem.

Els beneficis de la fabricació de carn
En aquest context es pot analitzar quins avantatges té fabricar la carn que consumim en relació amb la ramaderia. Per una banda, no caldria clonar l’animal sencer, sinó només les parts que en mengem, com ara la cuixa o el pit d’un pollastre. No tenint un pollastre viu, s’eliminaria el patiment animal. Un segon avantatge és que s’evitaria haver de conrear el gra per alimentar-lo, perquè la fabricació de carn es faria a partir d’elements primaris que es generarien industrialment. Així, s’alliberarien grans extensions de terrenys, que podrien ser dedicades a la producció d’aliments per a humans, o es podrien retornar al seu estat natural (boscos, prats, etc.). Com defensa Ray Kurzweil, com que seria un producte industrial la producció de carn resultaria molt més eficient, amb molts menys recursos i molta menys energia, una energia que, com que seria de fonts renovables, no tindrà impacte ambiental. Sense un animal viu, aquest tampoc no produiria excrements, cosa que també evitaria residus i contaminació. Com que no hi hauria granges amb desenes de milers d’animals junts, tampoc no ens caldria subministrar-los antibiòtics ni hormones. Finalment, s’eliminaria, o es reduiria dràsticament, la transmissió de malalties i l’aparició de potencials pandèmies, com ara la grip aviària, que s’originà en granges intensives.

Si es compleixen les previsions de la Singularity University, tot plegat durà a l’abaratiment de la carn (i del peix) i a l’augment de la producció. Per tant, contribuirà definitivament a la desaparició de la fam a tot el planeta. Però, com adverteix Ray Kurzweil, la fam no és només causada pel preu o la producció dels aliments, sinó que cal cercar-hi també raons polítiques. Malgrat això, bona part de la humanitat podria tenir una dieta més variada, amb un accés més fàcil a proteïna animal. Si, a tot això, s’hi afegeix la tecnologia d’impressió 3D, que ja s’ha començat a aplicar en el cultiu de teixits, podríem fabricar-nos la carn a casa nostra. Si es compleixen aquestes previsions, significarà el final de deu mil anys de ramaderia.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any