02.07.2026 - 21:40
|
Actualització: 02.07.2026 - 22:39
Hi ha una hora aturada permanentment en la història de València. Les 13.03 del 3 de juliol de 2006. Quaranta-tres rellotges blancs la marquen per sempre al costat de l’estació de Jesús, un per cada persona que va morir aquell dilluns en una revolta del recorregut del metro, avui fa vint anys. I convé deixar-ho clar: si avui podem recordar aquella hora, si en sabem el nom, la causa i els responsables, no és gràcies a cap institució. És gràcies a un seguit de famílies valentes i dignes que no van voler acceptar que els seus morts fossen enterrats dues vegades.
Perquè va passar això. La primera vegada els van enterrar de pressa, entre el silenci espès de Canal 9 i la urgència d’una visita papal que no admetia dols incòmodes. La segona vegada els van voler enterrar en un tràmit: una infame comissió d’investigació que va passar a la història com la més curta i més manipulada que hagen vist mai les Corts Valencianes, testimonis alliçonats, un veredicte escrit abans de començar. Zero responsables. Aquesta va ser la conclusió oficial davant quaranta-tres morts i quaranta-set ferits. Zero responsables.
Pensant en les víctimes del metro de València, m’he demanat alguna vegada què deu ser, exactament, que et maten un fill, una mare, una germana, i que a més a més te’ls convertesquen en un problema polític. Que el teu dolor puga ser vist com una amenaça a la reputació d’un govern. Que et miren com es mira un adversari. Les famílies del 3 de juliol no van demanar mai res d’extraordinari: simplement volien saber per què. Volien que algú digués en veu alta que aquell revolt, aquell comboi, aquell sistema de seguretat, no eren una fatalitat meteorològica, sinó el resultat de decisions humanes. I per aquesta pretensió tan modesta, tan elemental, tan justa, van ser tractades durant anys com si, en realitat, fossen elles les culpables d’alguna cosa.
El poder, aquell govern del PP, els ho va fer tot. Van canviar el nom de l’estació, com si esborrant la paraula “Jesús” del mapa s’esborràs també la memòria d’allò que hi havia passat. Els va oposar el silenci dels mitjans públics, que és la forma més refinada de la mentida. Els va deixar sols a la plaça de la Mare de Déu, on es van concentrar cada dia 3, mes rere mes, any rere any, quan ja ningú no en parlava i la ciutat i els ciutadans passaven de llarg –que aquest oblit cal recordar-lo també. Hi ha una imatge d’aquells anys que no m’abandona: un grup xicotet de persones, cada vegada més gastades, aguantant una pancarta sota el sol o sota la pluja, davant la indiferència organitzada d’un país sencer. Allò era la dignitat. No en conec cap definició millor. Però una dignitat terriblement sola, que no sé ni imaginar-me quin mal devia arribar a fer.
Al final tot va canviar. Tardaren set anys a tombar el mur, i calgué que uns cineastes valencians teixissen pacientment un documentari, i que un programa d’una televisió espanyola fes finalment la faena que la televisió valenciana havia rebut ordres de no fer. Però el mur va caure. La causa judicial es va reobrir, la instrucció va arribar allà on la primera no havia volgut arribar, i al final uns directius dels Ferrocarrils de la Generalitat van haver de reconèixer davant un tribunal la seua responsabilitat en la mort de quaranta-tres persones. La sentència va ser indignantment petita, gairebé simbòlica. Però les famílies no havien lluitat mai per la mida del càstig. Havien lluitat perquè constàs. Perquè la paraula “responsables” no dugués un zero davant.
En tot això hi ha una lliçó que aquest país no s’hauria d’estalviar, i menys ara. La mort d’una persona en mans d’una administració negligent és sempre un fet polític, tant si ho volem com si no, tant si ho volen com si no. Però l’obscenitat no és que ho siga: és l’esforç colossal que alguns dediquen a pervertir-ho, a convertir la gestió del dol en gestió de la imatge, a mesurar les víctimes segons el dany que poden fer a un partit polític o a un govern. Ho vam veure el 2006 i ho hem tornat a veure després, amb més morts i més aigües. No és casualitat que enguany l’associació de víctimes del metro haja convidat a l’homenatge les entitats de víctimes de la gota freda. Es reconeixen. Saben que travessen el mateix desert, i que al final del desert, si no defalleixen, hi ha la veritat.
Avui, a les 13.00, el metro s’aturarà un minut. És ben xocant que ho facen pensant que governa el mateix PP que va fer totes les barrabassades ara fa vint anys, però siga com siga està bé que ho facen. Ara, que ningú no s’enganye sobre el significat d’aquest minut: no és un regal de les institucions a les víctimes. És una conquesta de les víctimes sobre les institucions. Cada bandera a mig pal, cada minut de silenci oficial, cada rellotge restaurat del memorial de Jesús existeixen avui perquè unes famílies desfetes van decidir que la memòria dels seus no era negociable i van plantar cara a un poder que tenia tots els diners, tots els mitjans i tot el temps del món.
Per això aquest article editorial d’avui no vol ser un article de memòria. És un elogi. L’elogi d’una gent que ens va ensenyar –lluitant com herois– que la veritat no es regala: que la veritat es guanya. I que un país que deixa soles les seues víctimes és un país que encara no mereix dir-se país.
PS. Avui que fa just vint anys de l’accident del metro us oferim aquesta entrevista que ha fet Txell Partal a Rosa M. Álvarez i Beatriz Garrote. Víctimes del metro i víctimes de la gota freda recordant per on han passat, la reacció de les institucions i, tan diferent, la reacció popular. Vegeu-ne el vídeo.
